MARCEL FITÉ.- Aquest any es compleixen 90 anys de la publicació de la novel·la de Mercè Rodoreda Del que hom no pot fugir (Ed. Clarisme, Barcelona 1934), reeditada l’any 2008 per la Fundació Mercè Rodoreda, a cura de la periodista Roser Porta.
Com és prou sabut la novel·la transcorre al Nargó dels anys trenta. De fet, Mercè Rodoreda, abans del temps que va passar al poble per escriure-hi la novel·la, ja hi havia fet una estada durant la qual va redactar un reportatge per a la revista Clarisme sobre l’església romànica de Sant Climenç i el seu entorn. En aquell reportatge ─publicat el primer de novembre de 1933, quan Rodoreda tenia 25 anys─ ja es detecta la capacitat d’observació, la sensibilitat i l’estil literari de l’escriptora, on ens deixa anar perles com: «(…) la gent et dona el «bon dia» amb aquell punt de cordialitat cairada de timidesa (…) sembla que dalt del pujol ─vestit en la seva base d’oliveres cendroses, que dansen al bat de l’airet─ un pare desitjós d’il·lusionar la mainada hi hagués bastit un pessebre amb cases de suro, ben acostades en perfecta companyonia, amb la dona allà baix, al riu, que renta, i el parell de bous que solemnialment llauren, i aquell ruc tan mansoi que duu a l’esquena feixos de llenya que el colguen i que el fan caminar banzim-banzam».
L’autora del reportatge també fa referència a alguns dels indrets, de les imatges i dels fets més remarcables del poble, com ara els seus «carrers costeruts» característics; el «bram perllongat, ploraner i colpidor d’un pollí que, des de l’entrada, convertida en estable, fa els honors de la casa a qui hi vulgui entrar»; els balcons «de fusta corcada»; la famosa esllavissada que se’n va endur «durant la nit, l’hostal dels Espluvins»; la feina de «l’exportació de fustes riu avall»; el tarannà desmenjat i mandrós dels homes del cafè; l’assassinat, l’enterrament i l’exhumació del cadàver del tristament famós comte d’Espanya… Tot això, és clar, sense oblidar-se de plasmar una rica estampa de la restauració de la vella església romànica, dirigida per l’arquitecte Cèsar Martinell, a càrrec i encàrrec dels Amics de l’Art Vell: «La façana ─explica (el mossèn)─ tota, menys el campanar, estava arrebossada; en canvi, ara, lluen i llueixen les pedres netes i rascades tan curosament, que no hi veuran ni el senyal d’un cop de martell; i que es vegin més noves que no les campanes és degut al fet que amb uns raspalls especials foren netejades, i les escletxes van descarnar-se expressament i es reompliren de ciment: gavetes de ciment ben clar, que s’abocaren a totes les esquerdes que l’engolien, l’engolien, àvides de cloure’s per sempre més».
Si al reportatge ens descriu el que veu d’una manera sintètica i externa, a la novel·la publicada l’any següent ens transcriu el que sent una noia de ciutat que es vol allunyar ─fugir─ d’un amor que la turmenta perquè pensa que no li pertany, que no té dret a posseir-lo. Es tracta d’un amor per un home casat i afillat, a qui estima amb passió arravatada, però de qui es vol allunyar per raons ètiques i morals. És una lluita entre el desig que sent i el deure que ella mateixa intenta imposar-se. Per a resoldre aquest conflicte i trobar la pau que desitja decideix allunyar-se de la ciutat i cercar el consol entre les muntanyes que encerclen el Nargó que va descobrir durant el reportatge i que confia que l’ajudin a oblidar allò «de què hom no pot fugir»: l’atracció amorosa.
Aquest any es compleixen 90 anys de la publicació de la novel·la de Mercè Rodoreda Del que hom no pot fugir (Ed. Clarisme, Barcelona 1934), reeditada l’any 2008 per la Fundació Mercè Rodoreda, a cura de la periodista Roser Porta.
En aquesta lluita agònica, la protagonista passarà per diferents estats anímics i descobrirà la cara i la creu de la vida al poble. La bellesa i la duresa de la natura. L’afabilitat de la gent gran i la innocència de les criatures. La solitud i l’aïllament de la gent i l’encant de la sala de ball on cada diumenge els joves ballen, es diverteixen i es relacionen com ella no ho havia fet mai… A més a més d’això, reprèn el tema de les imatges i llegendes de la població donant-los un tractament proper a la literatura fantàstica, surrealista, que es distancia del to general de la narració.
Rodoreda publicarà la seua novel·la a l’editorial Clarisme, l’editorial de Delfí Dalmau, el qual, a més d’editor, va ser professor de llengua, esperantista reconegut internacionalment i un capdavanter dels estudis de sociolingüística a casa nostra. Un dels seus llibres més importants i reconeguts fou El poliglotisme passiu (1936), on, a més d’anticipar-se a molts dels problemes que en l’actualitat pateixen les llengües minoritzades, proposava una forma racionalista i humanista de mantenir-les vives i vigoroses, en el país de la raó derrotada i l’humanisme agenollat. Dalmau publicà també Aclariments lingüístics (1962) i els primers dos discs per a ensenyar català, amb les veus de Pompeu Fabra i Mercè Rodoreda.
Aquesta setmana el Grup de Lectura de Nargó es trobarà per a comentar la novel·la El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda. Una hora i mitja abans es farà un recorregut pels principals llocs esmentats per l’autora als seus dos treballs. Potser, no seria forassenyat relacionar la protagonista de la novel·la nargonina amb Cecília Ce: totes dues cerquen la identitat fora de casa, en un món allunyat de les seues arrels, en un món desconegut.