MARCEL FITÉ.- Aquesta setmana Peramola està d’enhorabona. Me n’arriben dues notícies, totes dues són esperançadores i exemplaritzants malgrat que, com a nargoní, em facin enaiguar una mica. Les comentaré tot seguit.
La primera: cap a la darreria d’any, si tot va bé, Peramola estrenarà un nou centre d’escalada que permetrà ampliar l’oferta dels serveis actuals i suposarà un magnífic dinamitzador turístic i social per a la població. Aquest centre es farà mitjançant una subvenció, d’uns 330.000 euros, provinents del fons Next Generation, dins el Programa de Plans de Sostenibilitat Turística en Destinacions.
Aquest nou centre ocuparà la planta superior de l’edifici de l’històric Casino i no només donarà servei a les necessitats del món de l’escalada, sinó que també funcionarà com a sala polivalent al servei de la població. Aquesta planta, anys enrere, havia estat la sala de ball. Pel que fa a la part de sota, la del Casino, nascuda de la voluntat i l’esforç populars, aixecat mitjançant aportacions econòmiques o jornades de treball, serà també remodelat i s’hi faran obres de millora i manteniment gràcies a la subvenció, suara esmentada.
Mantenir viu el Casino és un gran encert de la gent de Peramola i un motiu d’alegria per a la de l’entorn. Un espai compartit amb finalitats recreatives, artístiques i culturals és una necessitat imprescindible per a poder fer una vida digna i atractiva en qualsevol població i, molt especialment, en indrets amb un escàs nombre d’habitants (348) com ho és el del poble de Peramola. Tot i això, el problema dels pobles que han vist perdre la seua població aquests darrers anys no és tant un problema de quantitat de gent com de qualitat de vida.
Perquè no hi ha dubte que disposar d’un lloc de trobada i diàleg intergeneracional, disposar d’un lloc on fer un vermut, prendre un cafè, jugar una partida de cartes, veure un partit de futbol o fer petar la xerrada i poder compartir vivències i emocions, és un indicador de qualitat de vida de primer ordre. Sense això, la vida en un poble perd un dels seus ingredients més importants. S’hi sobreviu, però no s’hi viu. S’hi està, però no s’hi és. S’hi camina, però no se sap quina terra es trepitja.
No hi ha dubte que disposar d’un lloc de trobada i diàleg intergeneracional, disposar d’un lloc on fer un vermut, prendre un cafè, jugar una partida de cartes, veure un partit de futbol o fer petar la xerrada i poder compartir vivències i emocions, és un indicador de qualitat de vida de primer ordre. Sense això, la vida en un poble perd un dels seus ingredients més importants. S’hi sobreviu, però no s’hi viu. S’hi està, però no s’hi és. S’hi camina, però no se sap quina terra es trepitja.
La segona gran notícia que afecta Peramola és que l’historiador Josep Espunyes ─poeta i autor d’una obra molt extensa i d’una gran qualitat, dedicada prioritàriament a Peramola i al Pirineu─ publica el tercer volum de Municipi de Peramola. Història i històries. Aquest tercer lliurament, que és la continuació dels dos anteriors, subtitulats Del Neolític a la roda i De la roda al mòbil, és un compendi de temes diversos de la petita història de Peramola a través del temps, tots d’un gran interès, i que en conjunt constitueixen un vitrall multicolor que il·lumina i dona relleu al conjunt de la història d’aquest poble, centre irradiador de personalitats i iniciatives, que és Peramola.
Així, en aquest darrer volum hi trobem temes i curiositats tan interessants com els de «Mesures de superfície i longitud a la Peramola dels segles XVI i XVII», «El sou d’alguns treballadors peramolins al temps de la Superintendència», «Accident? Assassinat? Només el riu Segre ho sap», «Una mort misteriosa», «Dos germans, descendents de Peramola, amb fama internacional
com a pintors i dibuixants», «Un robatori a l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Peramola», «Peramola: el coneixement de les propietats medicinals de les plantes i algun altre remei», «Pràctica per a curar l’enyorament», etc.
El volum, magníficament il·lustrat amb fotografies d’època, està escrit amb el rigor lingüístic i l’exigència metodològica que l’autor ens té acostumats. És un volum que combina l’erudició i la recerca, filles de la memòria oral i personal, amb la investigació dels arxius i de les fonts documentals més diverses. El resultat d’aquest treball és una obra rica, ben construïda i d’una gran amenitat. Una valuosa novetat, per tant, per a aquest Sant Jordi, i una molt bona notícia per a Peramola, per als peramolins en general i per a totes aquelles persones que s’interessen per la història de la comarca i del Pirineu.
Certament, Peramola constitueix un punt de referència i un exemple per a tants pobles que, incapaços de valorar el que tenen, malversen el seu patrimoni social, deixen adulterar la seua toponímia i ignoren la pròpia història. Per sort, sempre ens quedarà Peramola i el seu Casino per a fer-hi un cafè, una partida o retrobar-nos amb la poesia de la vida tot pujant els 14 graons escrits de la seua escala.