MARCEL FITÉ.- Maria Barbal va néixer i passà la seva infantesa a Tremp, capital de Pallars Jussà, però les seves arrels familiars s’estenen també al Sobirà, fet que lingüísticament i temàticament es manifestarà en força de les seves obres. Als 14 anys es va traslladar a Barcelona, on va cursar el batxillerat superior i la carrera de Filologia, activitats que la portarien a convertir-se en una de les escriptores més valorades i reconegudes de la literatura catalana contemporània.
No és pas estrany, doncs, que moltes de les seues creacions literàries es situïn en l’espai físic i vital del seu Pallars natal: Pedra de tartera (1985), que va obtenir una molt bona acollida de públic i de crítica, a més de guanyar els premis Joaquim Ruyra (1984) i el Joan Crexells (1985); el recull de narracions breus: La mort de Teresa (1986); Mel i metzines (1990); Càmfora (1992), premi de la Crítica (1992), Crítica Serra d’Or (1993) i Nacional de literatura (1993), són la mostra més significativa d’un conjunt narratiu que ha passat a ser conegut com Cicle del Pallars.
Més enllà del que acabo d’exposar, el corpus narratiu de Barbal s’obre a un ampli ventall d’horitzons que abracen una pluralitat de temes i d’aspectes vitals. Tal com al seu dia subratllà l’AELC, la seva obra planteja aspectes estretament relacionats amb “la maduresa personal en el temps a través de l’experiència provocada pels canvis o migracions (camp-ciutat); la complexitat de les relacions humanes (de parella, pares-fills i d’amistat), i els matisos dels sentiments”.
Els molts lectors i lectores de Barbal podem testimoniar el que acabo de transcriure per mitjà d’obres com: La mort de Teresa (1986), Ulleres de sol (1994), Escrivia cartes al cel (1996), Carrer Bolívia (1999), L’helicòpter (2000), Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu (2001), Bella edat (2003), País íntim (2005), Emma (2008), La pressa del temps (2010), Cada dia penso en tu (2011), En la pell de l’altre (2014), A l’amic escocès (2014), Tàndem (2021), Al llac (2022), etc. El conjunt de la seua obra li ha valgut guanyar premis i guardons com el Premi Joaquim Ruyra, el Premi Creixells, el Premi literari de Girona, la Creu de Sant Jordi, el Premi Prudenci Bertrana, el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, la Menció d’Escriptor català de l’any per la North American Catalan Society, el guardó a l’”Escriptor català de l’any”, el Premi Culturàlia de la ciutat de Tàrrega, El Premi Josep Pla, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, etc.
Pel que fa al seu darrer llibre Tots els contes, editat a cura de Carme Arenes, s’hi apleguen per primer cop els 91 contes escrits per l’autora, tant els publicats en llibres esparsos, com en diaris, revistes i altres publicacions, a més de tres contes que són inèdits. El conjunt posa de manifest el volum d’una obra contística que va molt més enllà de la percepció que en podríem tenir a partir de la distribució esparsa dins el gruix de la seva extensa obra.
El recull s’estructura en 11 eixos temàtics, amb una gran diversitat de registres i varietats, tant de contingut com lingüístiques, i amb diferents enfocaments des del punt de vista narratiu: hi trobem narracions lineals, el·líptiques, monòlegs, diàlegs, etc. Tot sempre elaborat amb una gran exigència i concisió. El resultat ens ofereix una visió panoràmica i calidoscòpica, d’una gran riquesa cromàtica, i un sedàs del rerefons de les percepcions psicològiques i socials i dels sentiments dels darrers vint anys del segle xx i dels primers d’aquest segle xxi, a partir, tot sovint, de personatges i vivències quotidianes que s’emmarquen en uns paisatges urbans o rurals amb els quals estan estretament lligats.
Em sembla que era Stendhal que deia que un llibre era un mirall que es passeja per la vida i la reflecteix. Els contes de Barbal a mi m’han fet pensar més que no pas un mirall en un raig de llum que il·lumina la vida quotidiana i les relacions humanes en general, amb les seves reaccions i complexitats, sense deixar d’enfocar en cap dels racons que interessen a l’autora, ja siguin geogràfics o personals.
En definitiva, en paraules de Carme Arenas i que jo ratifico, “Tots el contes ens ofereix una nova lectura de la narrativa breu de Maria Barbal en què, per contrast, s’aprecia amb més nitidesa la gran riquesa de l’imaginari creatiu i de la veu narrativa de l’autora, pel que fa al conte, articulat a partir de les tècniques i perspectives del conte modern”.
Us el recomano per a aquest Sant Jordi!