AMADEU GALLART SORT.- Quan es parla de pressupostos són inevitables les odioses comparacions territorials. També és inevitable que els diputats de les organitzacions polítiques que no governen posin el crit al cel per l’oblit de les nostres comarques pirinenques. Tothom té raó perquè aquestes temàtiques poden ser extremadament flexibles i a més, també depenen del color del cristall amb què es miren. Posats a escriure obvietats cal no deixar-se la més important, el fet que la zona que coneixem com a Alt Pirineu i Aran acostuma a ser una autèntica ventafocs. Això sí, com uns bons macarrons polititzats, les proclames polítiques que se’ns dirigeixen són, usualment, gratinades de retòrica. Com la d’aquell president de la Generalitat que un dia, no gaire llunyà, va comunicar eufòric, que s’havien d’acabar les nostres lamentacions, que ell ens telefonaria cada tres mesos. Això, que ara sembla increïble, ho va dir en una població alturgellenca, a Arsèguel, i va ser repetit de manera encomiàstica pels seus partidaris del moment.
Anem cap a camps més actuals: desitgem que els nostres diputats altpirinencs i aranesos es posin d’acord en els aspectes més fonamentals que haurien d’impulsar els pressupostos; posem ara, per no embolicar la troca, els de la Generalitat. Primer de tot, cal acabar d’impulsar amb fermesa la implantació de les diverses delegacions territorials, que, fent-ho tan a comptagotes com es fa ara, acumulen tot tipus d’imperfeccions i deixen massa flancs oberts als adversaris, o als indolents, respecte la institucionalització pirinenca. Això és imprescindible per fer tot el que sigui necessari per tal que temàtiques com la sanitat, l’ensenyament, la cultura, les infraestructures de tot tipus, els afers socials, l’agricultura i la ramaderia tinguin eines administratives prou potents per impulsar equipaments i per animar inversions privades. I afegiria, per fer veure a tants i tantes dels nostres conciutadans d’aquestes rodalies que un grapat de funcionaris ben ensinistrats i amb capacitat de decisió és, en aquests moments, la millor de les inversions.
Aquest hipotètic grup de diputats i diputades nostrats també haurien de lluitar unitàriament, perquè no es produïssin situacions tan incomprensibles com la falta de coordinació dels nostres hospitals entre sí i amb els hospitals respectius de referència, situacions que no tenen cap ni peus i només comporten perjudicis greus per a la nostra ciutadania més vulnerable. Del mateix nivell són la quantitat de desplaçaments inútils a les capitals provincials, tant a Lleida com a Girona; desplaçaments forçats que es podrien evitar fàcilment amb una trucada telefònica o una visita telemàtica. Es pot proposar una cosa molt senzilla, que el funcionari provincial confeccioni la seva agenda seleccionant les visites a rebre per comarques i acudint, ell, una persona, amb el seu vehicle o en cotxe de línia, a les diferents capitals comarcals, en lloc d’obligar a llargs desplaçaments a dotzenes i dotzenes de persones. Totes aquestes coses tan raonables, com és que no es fan? Aquí no hi ha ideologies que puguin separar les actuacions dels nostres representants, hi ha només un menyspreu, o una ignorància, vers necessitats ciutadanes elementals.
En general, el problema, a l’Alt Pirineu, rau en nosaltres mateixos, a vegades només contemplem amb adoració el nostre melic comarcal: melics pallaresos, ribagorçans, cerdans o alturgellencs. A l’Aran, els aranesos també han de col·laborar en la solució d’aquests problemes tan punyents, no val a dir que això són coses de comarques i que ells ja tenen les seves pròpies institucions. No, perquè a l’hora de la veritat, la dispersió és la nostra debilitat més extrema i la més perjudicial.
El problema, a l’Alt Pirineu, rau en nosaltres mateixos, a vegades només contemplem amb adoració el nostre melic comarcal: melics pallaresos, ribagorçans, cerdans o alturgellencs. A l’Aran, els aranesos també han de col·laborar en la solució d’aquests problemes tan punyents, no val a dir que això són coses de comarques i que ells ja tenen les seves pròpies institucions. No, perquè a l’hora de la veritat, la dispersió és la nostra debilitat més extrema i la més perjudicial.
Constituir aquesta plataforma de diputats altpirinencs i aranesos, afegint representants dels partits polítics que no en tinguin, no sembla pas tan difícil. Ningú demana a cap polític que margini els seus principis ideològics, només faltaria això, el que se’ls ha de demanar, en la meva humil opinió, és un acord respecte les reivindicacions territorials bàsiques, amb incidència als pressupostos. Potser l’IDAPA —l’Institut per al Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran— podria ser una bona eina administrativa per canalitzar aquesta iniciativa. En qualsevol cas, cal posar fil a l’agulla, si és que encara ens recordem de cosir!