MARCEL FITÉ.- La paraula advent fa referència al concepte d’arribada. Lingüísticament es relaciona amb la forma i el concepte de vinguda, del fet de venir, i és del mateix camp semàntic que ventura (allò que ha de venir), esdevenir, convenir, conveni i convent. El seu ús s’emmarca, bàsicament, en l’àmbit nadalenc i religiós.
L’advent és (o potser caldria dir: era?) el període nadalenc que comença quatre diumenges abans que Nadal. Segons la religió cristiana, hauria estat instituït per sant Pere en memòria de la vinguda de Jesucrist al món. Són uns dies en què els creients es preparen per viure la festivitat de Nadal. Un temps que hauria de ser d’expectació, d’esperança, de dejuni i de pregària.
És un temps amb un calendari molt farcit de fires, en què la gent antigament ja es preparava per la gran festa del solstici d’hivern; de vegades, amb força antelació. A la Seu hi havia la fira de Sant Ermengol; a Salàs del Pallars, la fira del bestiar; a Organyà, la fira de Sant Andreu; a Oliana, la fira de Tots Sants; a Barcelona, la de Santa Llúcia i la de Sant Tomàs, entre moltíssimes altres.
Aquestes fires transformaven les poblacions que les organitzaven, fomentaven la participació col·lectiva, estimulaven el comerç i mobilitzaven grans corrues de gent de les rodalies que, a més de descobrir una infinitat de novetats, podia comprar una gran varietat de productes (torrons, figuretes per al pessebre, mantes, roba de vestir, etc.) per a les grans festes que s’acostaven i posaven una mica de llum i d’il·lusió a la rutina i a la foscor dels dies més curts de l’any. Qui més qui menys, en aquelles dates, tenia ben gravada la dita de «Per Nadal, qui res no estrena, res no val».
Aquest estat d’expectació solia culminar amb el costum molt general de dejunar el dia abans de Nadal o, com a mínim, sopar ben poc i frugalment la nit del 24. Jo el recordo ben viu fins a l’arribada de la invasió televisiva i consumista d’aquests darrers decennis. Un costum popular que diria que havia perdut en molts casos fins i tot qualsevol connotació religiosa i que, sens dubte, venia de molt lluny.
Aquest estat d’expectació solia culminar amb el costum molt general de dejunar el dia abans de Nadal o, com a mínim, sopar ben poc i frugalment la nit del 24
En aquest sentit, el gran cronista medieval Ramon Muntaner (1265-1336) al capítol 171 de la seva Crònica explica una història prou il·lustrativa que m’agradaria resumir: «Veritat és que en una campanya eren vint almogàvers (…) e la vespra de Nadal anaren-se’n los deu a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e portaren quatre moltons (…) e un dels companyons (…) pres un quart de moltó, ab fellonia, e mès-lo en ast. E és costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen». Quan al vespre van veure el quart de moltó al foc es van escandalitzar i pensaren que el seu company no gosaria menjar-se’l, cosa que va voler fer i els va molestar fins al punt de reprendre’l, i que a nosaltres, a més de subratllar-nos l’antiguitat d’aquesta tradició, ens indica que el costum havia ultrapassat els esquemes de la religiositat i s’havia integrat en la tradició popular.
Una tradició popular que avui, amb els estímuls consumistes, els dinars i sopars d’empresa i tota la parafernàlia prenadalenca ha perdut moltíssima de la força que havia tingut. Com també l’ha perdut l’aforística -el conjunt de dites i de refranys- que girava a l’entorn de la paraula advent. Sortosament, els diccionaris i alguns folkloristes, com ara el Diccionari Alcover-Moll o Ramon Violant i Simorra (El llibre de Nadal), ens n’han deixat un bon reguitzell d’escrites.
Així, a les Valls d’Àneu, terra de neu, es deia: «La neu d’Advent / gela molt fàcilment». I, a Borén: «La neu del mes d’Advent / gela les dents». I, a la Vall d’Aran: «En Auens / baixen geus / e puien vents». I, a Sarroca de Bellera: «Si vols l’all coent / fes-lo per l’Advent; / i vols bon aller, / fes-lo al gener». I, a La Parada, de Joaquim Ruyra: «Cada cosa al seu temps / i els naps per l’Advent». I, a la comarca de la Selva: «La Mare de Déu de l’Advent, / naps i cols, tot ben calent».
Segons Violant i Simorra, a l’obra suara esmentada, publicada l’any 1948 i reeditada per Alta Fulla, l’any 1983: «La idea religiosa d’aquests temps ha penetrat tant en l’ànima popular, que encara avui el mes de desembre és conegut a Andorra amb el nom d’advent, i a l’Aran, amb el d’auens». Desconec si avui, a la darreria de l’any 2023, amb tots els canvis socials i lingüístics que hi ha hagut, encara s’hi manté.