MARCEL FITÉ.- Hem vist, als dos darrers articles, que l’any 1492 la reina Caterina de Navarra encomanava la capbrevació general del vescomtat de Castellbò a «l’amat nostre micer Pere Tragó, baxeller en cascun dret, nostre advocat en lo dit vescomtat de Castellbò e per autoritat real notari públic per totes les terres e senyories nostres…». Però, qui era la reina Caterina? Com era que era reina d’aquell allunyat i quasi remot vescomtat pirinenc? Com hi havia arribat? Quin va ser el seu paper històric? Per a respondre aquestes preguntes haurem de fer una breu excursió temporal als orígens de la qüestió.
En primer lloc, hem de tenir en compte que la família dels Caboet, d’ençà de la segona meitat del segle X fins al començament del segle XIII, posseïa el domini feudal de les valls de Cabó i de Sant Joan. Des del primer representant conegut del llinatge, Ramon I, fins al casament d’Arnaua de Caboet amb Arnau de Castellbò (1185) els hereus de la casa de Caboet es van anar succeint ininterrompudament en la possessió del patrimoni familiar.
El matrimoni entre l’hereu dels Castellbò (Arnau) i la pubilla dels Caboet (Arnaua) va permetre reunir els dos dominis hereditaris que foren la base del vescomtat de Castellbò. La filla d’ambdós, Ermersenda de Castellbò, es casà l’any 1208 amb el comte Roger Bernat de Foix, amb la qual cosa el vescomtat i el patrimoni de la casa de Caboet, inclosos els drets adquirits a les valls d’Andorra, van passar a integrar-se als dominis del comtat de Foix, un dels comtats més poderosos d’Occitània.
El creixement territorial per la via de les aliances matrimonials, però, encara no s’havia acabat. Força lluny d’allà, a Navarra, es produïa una lluita sagnant pel poder que acabaria tenint una importància decisiva per al nostre territori: el fill de Ferran d’Antequera, el sinistre Joan II, s’enfrontava a dos dels seus fills, Carles de Viana i Blanca de Navarra, en una lluita despietada i sagnant pel poder que havia deixat buit la reina mare, Blanca I de Navarra. L’única filla que l’ajudà va ser la tercera, Elionor de Navarra, la qual l’any 1434 s’havia casat amb el comte de Foix, Gastó IV. El resultat de tot plegat, després de dues guerres fratricides i ruïnoses, va ser que Joan II usurpà el tron a l’hereu legítim, Carles de Viana, el qual «morí en estranyes circumstàncies» i lliurà la seua filla segona Blanca a la «protecció» del comte de Foix, a més de deixar la fins aleshores fidel Elionor com a futura hereva del regne de Navarra. No cal dir que aquesta, a través d’una donzella seva, es va encarregar de subministrar un eficaç verí a la seua germana que la va dur a la tomba en poques hores. En fi, ja se sap, era de la pèrfida i fratricida família castellana dels Trastàmara, habituats a trair, a assassinar, a matar familiars i el que calgués a fi d’usurpar el poder i mantenir-lo.
La reina Elionor, però, no va poder gaudir durant gaire temps de la corona que tan «laboriosament» havia aconseguit, ja que quinze dies després de pujar al tron (28-1-1479) n’hagué de baixar per a anar de dret a la tomba el dia 12 de febrer d’aquell mateix any.
Caterina I, és a dir, la reina que va encomanar a Pere Tragó la redacció del capbreu de Castellbò, va governar el seu territori des de 1482 fins a 1512
La reina Elionor havia nomenat hereu el seu net Francesc de Foix, que, en morir ─enverinat─, va ser succeït per la seua germana Caterina, la futura Caterina I de Navarra, comtessa de Foix, coprincesa d’Andorra i vescomtessa de Castellbò, entre molts altres títols.
Caterina I, és a dir, la reina que va encomanar a Pere Tragó la redacció del capbreu de Castellbò, va governar el seu territori des de 1482 fins a 1512, en què les tropes del seu oncle tercer, Ferran el Catòlic, van envair Navarra i obligaren la reina a exiliar-se a Bearn, a l’altre costat del Pirineu, acabant així amb la independència del regne navarrès, però no pas amb la nissaga, ni amb els seus drets compartits sobre Andorra, que d’aquesta manera quedaren resguardats. El seu fill hereu en va heretar la corona de la part francesa i va pujar al tron com Enric II de Navarra i, la filla d’aquest, es casà amb Antoni de Borbó, els quals van portar al món el calvinista Enric IV de França que, amb la frase «París bé val una missa», es convertí al catolicisme i inicià la dinastia dels Borbons francesos i, més tard, castellano-espanyols. Caterina de Navarra, per tant, va ser una baula decisiva per a la història del Pirineu, de França, d’Espanya i d’Andorra.
Pel que fa al vescomtat, el rei Catòlic, després de confiscar-lo el cedí l’any 1513 a la seua segona dona ─i neboda segona─, Germana de Foix. Després va passar per diverses mans, fins que l’any 1548 Carles I l’incorporà a la Corona i va perdre la seua independència, qui sap si per sempre.
Germana de Foix i el seu oncle segon, Ferran el Catòlic, s’havien casat l’any 1505. Ell tenia 56 anys i ella 18. Van tenir un únic fill, però desgraciadament se’ls va morir. Malgrat els esforços del monarca, que va arribar a prendre el suposat afrodisíac conegut com «la mosca espanyola» per a millorar el rendiment sota els llençols, la parella no va aconseguir tenir cap més fill i Ferran, ja a les acaballes, es va veure obligat a encomanar la seua jove esposa i futura vídua al seu net, l’esmentat Carles I, de tan sols 17 anys: “Vos miraréis por ella y la honraréis y acataréis, para que pueda ser honrada y favorecida por vos y remediada en todas sus necesidades”, cosa que sembla que Carles I va fer i amb escreix; tant que va ordenar construir un passadís secret que unia el seu palau a la casa de la seua «protegida i padrinastra». I, quan aquesta es va morir, se sap que va deixar en herència un collaret de 133 perles a «una filla molt estimada de l’emperador», la infanta Isabel. Hauria hagut de ser aquesta l’autèntica hereva del vescomtat de Castellbò?