AMADEU GALLART SORT.- He de confessar que no soc caçador. Tota la meva relació amb el món de la caça resideix en la relació amb algun amic caçador i als records de la meva infantesa quan alguns comerços de la meva ciutat, la Seu d’Urgell, lluïen, com un dels millors reclams possibles, les llebres penjades —que així encara allargaven més la seva figura— o les preuades perdius, que a poc a poc anirien envolant-se cap a la figura difusa del record, sense oblidar mai els més modestos i simpàtics conills. Per què en parlo? Perquè com articulista m’interessa el tema, que s’inclou íntimament dins la problemàtica del territori i del paisatge, tan important en aquesta àrea nostra del Pirineu.
Lluny queden també les figures d’aquells caçadors que, quan arribaven de la seva excursió cinegètica, caminaven pels carrers exposant a l’admiració pública els fruits de la seva activitat penjats del seu sarró. Tot indicava la satisfacció del suculent plat que en sortiria d’aquell animaló sacrificat en pro de l’alimentació humana o del profit obtingut a l’hora de revendre’l als establiments més prestigiats. També suscitaven la nostra admiració infantil aquelles enormes peces de caça que eren els porcs fers, els quals es carregaven, lligats, damunt de les camionetes o dels Land Rover i s’exposaven, encara sagnants, com els elefants que caçava el rei emèrit. Qui no tenia algun amic o familiar que no hagués participat en la batuda del senglar i que, a més, podria tastar aquella carn de gust fort i saborós, treballada per la cuinera de casa en una cocció llarga i lenta!
Tot això va passar, i vàrem entrar en una etapa que qualificaria de progressiu desprestigi social del caçador. Aquest perdia el carisma de l’alimentació boscana i la seva caça ni tan sols significava un ingrés complementari. Ja no hi havia conills, les llebres eren escasses i el porc fer s’havia de caçar en batudes sorolloses. Mentrestant, i per acabar-ho d’adobar, algun conegut, de butxaca plena, explicava als seus fidels companys de la barra del bar quants centenars de coloms havia arribat a caçar en aquell ‘coto’ andalús o, fins i tot, en vedats de remots països de l’Est. I això ja no provocava admiració i el caçador de base tenia feina per justificar la seva condició depredadora.
La introducció de noves espècies en espais allunyats de les poblacions humanes —els cérvols, els isards, els muflons…— s’ha vist molt facilitada per la desaparició d’infinitat de petits nuclis rurals i no diguem de gran quantitat de poblets d’alta muntanya
Però l’evolució general, opino, ha anat treballant a favor del caçador. La introducció de noves espècies en espais allunyats de les poblacions humanes —els cérvols, els isards, els muflons…— s’ha vist molt facilitada per la desaparició d’infinitat de petits nuclis rurals i no diguem de gran quantitat de poblets d’alta muntanya. Tots aquests animals han trobat, d’entrada, uns espais que els són molt favorables, sense gaire competència, si bé que el seu excessiu creixement ens pot portar a tots a un carreró sense sortida. Avui hi ha un autèntic clam per regularitzar el seu nombre i mantenir poblacions dimensionades, que no ocasionin més problemes que solucions. Per a mostra, el cas del porc fer, que encara ho fa més complicat en ser una espècie que ja existia al territori i que ha vist multiplicar els seus efectius fins a arribar a ocupar els carrers de Barcelona.
I aquí entren els caçadors, els que en principi podrien ser els grans beneficiats d’una aliança, nova i duradora, que haurien de signar amb l’administració i amb la societat en general. Les colles de caçadors s’haurien de mostrar com un dels factors principals del control del nombre dels “grans” animals salvatges del nostre territori. La seva actuació compensaria així els creixements desmesurats d’aquestes espècies, sense haver d’esperar que anessin minvant per les malalties provocades pel seu amuntegament o per la dràstica política de nodrir-los amb anticonceptius. També podria ser, de fet ja ho és, un incentiu per la creació d’una indústria càrnia basada en la caça.
Un altre punt a tenir en compte és la concepció animalista, que és contrària al fet en si de matar animals lliures per aprofitar la seva carn. En qualsevol cas, i des del punt de vista de l’evolució de l’activitat cinegètica, agradi més o agradi menys, aquesta té avui l’oportunitat d’entrar en una nova etapa —de sometent ecologista?— en la qual la seva existència quedi “plenament justificada” per l’aprofitament alimentari de les peces caçades, en la línia de la caça tradicional que s’ha fet segle rere segle.