JOAN AIXÀS OBIOLS.- Ara resulta que, per grat o per força, som de poc estalviar. Quan jo era molt jovenet, molt més que ara, els cànons, de recomanat acompliment general, incloïen rebre l’obsequi d’una guardiola. Aquest present el feien els pares o familiars propers i el fet portava intrínseca l’educació d’aquell futur jove estalviador.
És probable que, avui, aquell utensili tingui poca presència en les cases. Sí que la deu tenir en el record, però ja no en el seu ús tan precoç. Allò que sí que podem assegurar sense temor a equivocar-nos és que, majoritàriament, aquell mot s’associï al nom d’una persona vinculada a l’esport.
Crec que tampoc no m’erro si us dic que un altre dels costums establerts en aquell temps era obrir una llibreta a nom del plançó (o plançona) en una entitat bancària. D’aquesta manera, el cercle quedava ben tancat; estalviar a casa i, si s’esqueia, en un grau jeràrquicament superior on tots els familiars i amics propers hi eren dirigits i encaminats -amistosament- quan s’acostaven dates assenyalades, de celebració convidada i compartida. Guardiola i llibreta: aquesta dualitat quedava, doncs, ben representada en l’escenari habitual educatiu de la jovenalla.
Penso que aquella manera de fer era molt representativa dels temps anteriorment viscuts. Com es diu ara, les famílies comptaven amb pocs recursos. Els nostres progenitors, molts, havien conegut de prop les pobreses de la postguerra, els imperatius del racionament i la necessitat de tenir la imaginació ben desperta per guanyar-se la vida. Amb aquests antecedents, doncs, no era gens estrany que adoptessin aquells hàbits culturals a l’hora de transmetre’ls als seus successors.
Avui, també per grat o per força, la gent viu més al dia. D’una banda, hi ha un clar escepticisme davant d’allò que s’esdevindrà i de l’altra hi ha la pura necessitat d’haver de viure estant al corrent de tots els pagaments a què ens hem compromès i dels que necessitem per a la nostra quotidianitat. L’amic Isidre diu que “som de poc dir”. Jo hi afegiria que, a més a més, perquè no en sabem o perquè no volem, “som de poc estalviar”.
I ara faré una extrapolació, un paral·lelisme, amb el tema de l’aigua. De secades n’hi ha hagut de fa temps. No és un fenomen nou. És veritat que fa temps i temps que es parla de mirar de trobar solucions al canvi climàtic, al qual se li han atribuït les causes de l’augment de les temperatures i de l’escassetat d’aigua. També és veritat que poc cas que se’n fa, especialment en països molt més avançats que el nostre.
Si em permeteu una altra reminiscència personal, quan tenia cinc o sis anys el meu pare em despertava a les quatre de la matinada perquè l’acompanyés a regar el prat. La Comunitat de Regants ens havia adjudicat dues hores d’aigua, de quatre a sis de la matinada. Regàvem a tesa un bancal de dos jornals. Tothom, llavors, regava per inundació, no hi havia cap altra manera de fer-ho. A les sis en punt ja teníem el veí de cal Guilla donant-nos el bon dia.
El cas és que la guardiola ja la tenim de fa temps. Disposem d’uns grans pantans per embassar-hi aigua, fer-ne energia elèctrica i estalviar-la per consum humà i per regar
I ara, com és que, havent-hi altres maneres de fer-ho, encara es rega a tesa? Més aviat que dir-vos que no ho sé us he de dir que no ho entenc. Dubto a saber si és una qüestió de mitjans tècnics, econòmics, caracterològics, conductuals…
El cas és que la guardiola ja la tenim de fa temps. Disposem d’uns grans pantans per embassar-hi aigua, fer-ne energia elèctrica i estalviar-la per consum humà i per regar. Gestionar-la. Si fem això, farem més gran la xifra de la llibreta de la sucursal bancària. Si no ho fem, no.
No plou. Plou poc. Ja ho sabem i també sabem per què. Les persones expertes ens diuen què hem de fer a escala global. Macroeconomia. Haurem de fer el que ens diuen i ens ho haurem de creure. No n’hi ha prou d’esperar que comenci el veí o la veïna. Això pel que fa al capítol de les entrades dels comptes d’explotació.
Pel que fa a les sortides, les quals estan més a l’abast de les nostres possibilitats, de la nostra microeconomia, hem de saber gestionar-nos millor. Ben segur que, si es fa de més proximitat, la gestió serà més encertada. No pot ser, no s’entén, que totes les aigües de les conques hidrogràfiques dels afluents del riu Ebre no siguin gestionades des d’aquí i amb els protocols, les normes i les mesures que s’hagin d’establir des d’aquí.
(*) El títol d’aquest article correspon a una frase del Retaule de Sant Ermengol, escrita per E. Albert, que el bisbe discurseja en el moment que és consagrat. Com sabeu, es tracta del bisbe de la pluja. El tenim ben a prop. Amb això podríem invocar la millora de les entrades, dels guanys. Però com hem dit més amunt és vital millorar, també, el capítol de les sortides, de les pèrdues. Tot dependrà, doncs, de l’encert que tinguem en projectar i planificar la resclosa.