AMADEU GALLART SORT.- Realment, a l’Alt Pirineu tenim uns esperits reivindicatius ben curiosos. Demanem solucions per al tema dels habitatges, per als nostres hospitals depauperats, per la falta d’equipaments per a la gent gran, per als camins i carreteres de muntanya i alcem les nostres veus discordants i desordenades, per comarques o per municipis, pensant moltes vegades que som més llestos que els de les comarques veïnes… Què poques vegades que anem a l’arrel del problema, a la falta d’institucions que defensin unitàriament el territori. Què poca gent que se’n recorda, quan es manifesta per diversos mitjans, de reivindicar uns elements tan bàsics com les delegacions de la Generalitat… sí, les que amb la seva implantació i el seu desenvolupament han de ser els autèntics centres de dinamització i de recerca de solucions per als nostre problemes més bàsics.
Quines deuen ser les raons màgiques, es pregunta aquest articulista, que alguna cosa ens impossibiliti d’entendre que necessitem les delegacions com l’aigua la nostra terra resseca? O potser farem com aquell pintoresc president de la Generalitat —el seu cognom començava per T— que situat a l’Alt Urgell, em sembla que al poble d’Arsèguel, va anunciar la fórmula meravellosa que acabaria amb l’aïllament altpirinenc: “No us preocupeu, que us telefonaré cada tres mesos”. En aquests nivells es pot arribar. I una component del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, admiradora d’aquell president, ho explicava amb tota l’admiració del món.
Vull recordar que l’actual Govern de la Generalitat i el seu delegat a l’Alt Pirineu i Aran, l’amic Josep Castells, han afirmat diverses vegades que farien el desplegament de les delegacions. De moment, la veritat és que deunidó, hi ha desplegades la de Territori, a la Seu d’Urgell, les molt bàsiques d’Educació i Sanitat a Tremp, la de Cultura al Pont de Suert i falten, si no m’erro, la d’Agricultura a la Seu, la d’Empresa i Treball a Puigcerdà i la de Drets Socials a Sort. Això sí, sense entrar en la qualitat dels equips constituïts per tirar endavant la gens fàcil tasca de les delegacions i en el fet que no és previst l’establiment, si la informació no em falla, de la d’Interior, de la de l’Administració Local, de la d’Economia i Hisenda, de la de Justícia, etc.
També poden trobar problemes per cobrir les places funcionarials exigibles, però ningú diu que hagin de ser gent del Pirineu qui les ocupin. No cal col·locar per tot arreu els militants de la zona.
Com a articulista, aportant el meu granet de sorra, exposo la nostra situació de quasi desert supramunicipal i supracomarcal, i he de denunciar aquest fet. Penso que aquestes inversions en estructures administratives són bàsiques i només depenen de l’actual voluntat de l’actual govern de la Generalitat. A més, no tindrien cap oposició de partits polítics com Junts, Comuns o el PSC per tirar-les endavant. Sí que poden trobar entrebancs en les capitals provincials que temor a perdre una miqueta del seu “poder” tutelar sobre la província. També poden trobar problemes per cobrir les places funcionarials exigibles, però ningú diu que hagin de ser gent del Pirineu qui les ocupin. No cal col·locar per tot arreu els militants de la zona. Cal, això sí, que siguin persones amb capacitat i voluntat per assumir el paper d’autèntics agents de desenvolupament.
També em causa estupor el fet que en les diverses negociacions que es preveuen amb el govern central de l’Estat, o amb els avui aspirants a dirigir-lo, mai no es parli de temes tan rellevants com convertir administrativament Catalunya en una província única, cosa que ens faria fer un salt importantíssim a l’hora de poder reorganitzar la nostra administració territorial i aconseguir, d’una vegada per totes, la nova llei electoral. Però sembla que aquesta temàtica no és a la llista de prioritats dels nostres governants i el que és més llastimós, tampoc els és exigida amb força pels que serien els beneficiaris directes, els ciutadans i les ciutadanes d’espais com l’Alt Pirineu i l’Aran, que veurien possibilitada per fi, la seva institucionalització veguerial.
Racionalitat i bon sentit comú, en grans dosis, són els ingredients principals per cuinar el nostre plat institucional. I per cirereta i per postres, defensaria convertir l’IDAPA, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran, una vegada ben desplegades les delegacions, en un centre d’estudis del model territorial que més convingui per al desenvolupament equilibrat de les nostres comarques. Que per no tenir, no tenim ni això, un model de referència.