GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS.- Entre finals dels anys 60 i principis dels 70 del segle passat les comarques de l’Alt Pirineu -i del conjunt del país, tot i que aquí dalt es va notar força més- van viure un fenomen que en va canviar per sempre l’organització territorial. En aquella època, el règim franquista va promoure l’agregació de municipis, tot suprimint aquells menys poblats o insostenibles econòmicament per annexionar-los a municipis veïns o bé per crear-ne de nous.
Aquesta acció va acabar derivant en la constitució d’alguns municipis d’una extensió inabastable per a ajuntaments amb uns recursos limitats. En alguns casos, la fusió d’antics termes va crear municipis sense continuïtat territorial, com el de Conca de Dalt, al Pallars Jussà, on una meitat del municipi no es toca amb l’altra, ja que pel mig hi té els termes de la Pobla de Segur i de Salàs de Pallars. El seu ajuntament, doncs, ha de gestionar fins a dotze nuclis repartits per un territori immens. De fet, és tan extens que, per una banda, fa frontera amb l’Alta Ribagorça i, per l’altra, amb l’Alt Urgell.
El municipi més extens de Catalunya
El cas més ‘extrem’ de tots ells és sens dubte el de Tremp, que amb l’agregació dels antics municipis d’Eroles, Gurp, Fígols, Palau, Puigcercós, Suterranya, Vilamitjana i els dos de la Terreta -ja al vessant ribagorçà-, de Sapeira i Espluga de Serra, va acabar esdevenint el municipi més extens de Catalunya. Aquest ha estat un maldecap que ha perseguit els successius equips de govern, que han hagut de fer front, d’una banda, a la gestió pròpia d’una ciutat de més de 5.000 habitants i, de l’altra, a la d’un territori de més de 300 quilòmetres quadrats, amb 28 nuclis de població, alguns dels quals, com els de la Terreta, allunyats a més d’una hora de carretera del cap de municipi.
En l’anterior mandat, l’alcaldessa de Tremp, Maria Pilar Cases, havia expressat en nombroses ocasions la necessitat que alguna entitat supramunicipal, ja fos la Diputació de Lleida o la Generalitat, assumissin la gestió del centenar de quilòmetres de carreteres locals que pertanyen al municipi de Tremp. En un sentit similar, la seva successora en el càrrec, Sílvia Romero, expressava en el seu discurs d’investidura, el passat 17 de juny, la voluntat del seu govern de reclamar per a Tremp un tractament especial, tenint en compte aquesta singularitat.
Romero remarcava que “no és només una especificitat nostra, sinó que hi ha altres municipis del Pirineu que es troben en la mateixa situació” i afegia que “el que no podem permetre és que les lleis, les normatives o les ajudes ens vagin en contra”. Per exemplificar aquesta especificitat i el maldecap que això comporta, Romero posava en evidència que “hi ha comarques de Catalunya que tenen menys extensió que el municipi de Tremp”.
Efectivament, aquesta no és una especificitat única de Tremp, ja que, tot i que amb un territori menor i menys nuclis agregats, altres municipis es troben amb casuístiques similars: Sort i el Pont de Suert, on també hi conflueix la dificultat de gestionar un nucli gran, capital de comarca, i nombrosos de petits, amb molta extensió de territori; Soriguera, al Pallars Sobirà, amb un terme que s’estén des del cap del port del Cantó fins a les muntanyes de l’altre vessant de la Noguera Pallaresa, a tocar ja de la Vall Fosca; les Valls d’Aguilar, a l’Alt Urgell, on un ajuntament minúscul ha de gestionar una dotzena de micropobles, alguns d’ells pràcticament deshabitats, així com els seus serveis bàsics i els seus accessos; o Bellver de Cerdanya, el municipi més extens de la comarca, amb una vintena de nuclis, alguns amb una forta pressió turística, i un territori que s’estén des del límit amb el Berguedà fins a gairebé la frontera amb Andorra i França.
La importància de les EMD
Alguns dels municipis que van desaparèixer a finals dels anys 60 i principis dels 70, però, van mantenir una certa autonomia administrativa, en forma de pedania. És el que avui dia es coneix com a Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) i que, en molts casos, ajuda, i molt, en la gestió del dia a dia d’aquests municipis inabastables.
Deixant de banda l’Aran, que és el territori de Catalunya amb més EMD, el municipi altpirinenc que n’ha conservat més és les Valls de Valira, a l’Alt Urgell, que en té set: Arcavell i la Farga de Moles, Ars, Asnurri, Bescaran, Civís, Os de Civís i Sant Joan Fumat. Més enllà de motius històrics o de la voluntat de preservar certa autonomia per part dels antics municipis, en el cas de les Valls de Valira es fa evident que si no existissin les EMD, seria impossible gestionar el seu territori.
Les Valls de Valira, un cas singular
I és que la fusió dels antics termes d’Anserall, Arcavell, Ars, Bescaran i Civís va crear un dels municipis més singulars i geogràficament complexos de Catalunya. D’una banda, el seu ajuntament ha de gestionar la realitat de barris integrats a la trama urbana de la Seu d’Urgell i, per tant, donar resposta, en certa manera, a les necessitats d’una ciutat, ja que la meitat del barri del Poble Sec així com una part dels barris de Sant Antoni i de Sant Pere pertanyen a les Valls de Valira.
De l’altra, ha de gestionar un territori immens, que fa frontera amb el Pallars Sobirà, per una banda, i amb Cerdanya, per l’altra. Un territori format per una dotzena de pobles d’alta muntanya, a banda dels barris perifèrics de la Seu d’Urgell, enganxat a la frontera amb Andorra, amb tot el que això implica, com ara la creació d’un nucli duaner, com la Farga de Moles. Un municipi que inclou també singularitats territorials com la d’Os de Civís, un periclavament al qual només es pot accedir per carretera asfaltada a través del Principat -i que rep d’aquest país alguns dels serveis bàsics, com la recollida de les deixalles o la treta de neu a l’hivern-, o la inclusió de Bescaran, un poble que geogràficament no té res a veure amb les valls del Valira i que queda molt lluny, per carretera, dels altres pobles del terme.
L’alcalde de Valls de Valira, Ricard Mateu, explica que a l’hora de crear el municipi sembla que hi va tenir un paper rellevant el fet que els cinc antics ajuntaments compartien un mateix secretari. A banda, es va considerar que, geogràficament, tenia sentit incorporar Bescaran, tot i situar-se al vessant del Segre i no al del Valira, perquè les seves muntanyes tocaven amb les d’Arcavell. Davant d’aquesta situació, l’Ajuntament, que formalment té la seu a Anserall, va optar per instal·lar les oficines municipals a la Seu d’Urgell, en considerar que aquest era un lloc més cèntric i accessible per als veïns i veïnes dels diversos -i dispersos- pobles i barris del municipi.
Mateu admet que sense l’existència de les set EMD seria molt difícil gestionar el municipi: “és molt important sobretot per la dispersió, ja que tenim quinze nuclis no concentrats, sinó estesos en el territori, és a dir que aquest és un municipi ampli i amb molts pobles”. Més enllà d’aquesta utilitat en la gestió del dia a dia i del factor històric, Mateu deixa clar que l’existència de les set EMD està perfectament justificada, en el sentit que tenen uns béns propis i uns terrenys comunals i que, per tant, són sostenibles econòmicament. En aquest sentit, apunta que “aquesta sostenibilitat econòmica i el fet que es poguessin autofinançar les necessitats bàsiques va ser un dels requisits a l’hora de crear les EMD”.
La seva existència, doncs, “suposa que la gestió de les necessitats és molt propera al veí, al ciutadà, perquè la primera porta a on trucar la té al seu petit nucli de població”. Pel que fa a les funcions que es reserven les EMD, aquestes queden recollides en un conveni que van signar l’Ajuntament i les EMD. Mateu detalla que aquestes són “atendre els serveis bàsics, com l’enllumenat, l’aigua, el clavegueram i els carrers, així com gestionar el patrimoni dels comunals i els béns propis”.
Per fer-ho, remarca Mateu, “té la nostra col·laboració financera i administrativa, però a nosaltres ens va molt bé que hi siguin perquè la feina queda repartida amb més mans i, a més, quan surten línies de subvenció que tenen en compte les EMD, l’Ajuntament hi pot accedir per la seva banda i ells també, fet que ens ajuda a poder tirar endavant un municipi que, d’altra manera, no seria sostenible econòmicament”.
EMD en perill d’extinció?
Igual que als ajuntaments, els representants de les EMD -president i vocals- s’elegeixen democràticament i, de fet, els seus veïns els voten el mateix dia de les eleccions municipals, en una urna diferenciada. A les Valls de Valira, i possiblement a bona part del Pirineu, dues de les persones que fa més anys que es presenten són els presidents de les EMD de Sant Joan Fumat, Àngel Porta, i d’Ars, Josep Noves.
Porta fa més de 40 anys que hi és, entre l’Ajuntament i l’EMD i, en aquest darrer cas, mai ha tingut rival. Coincideix amb l’alcalde Mateu que si no hi hagués les EMD, “seria impossible que l’Ajuntament de les Valls de Valira pogués atendre a tots els pobles, perquè dona pel que dona, però no per atendre aquest municipi, que és molt extens”. Sense les EMD, afegeix, “aquests pobles estarien molt abandonats”.
Per exemplificar la tasca que fan, cita obres importants ja fetes, com ara la construcció d’un dipòsit de 160.000 litres d’aigua per garantir l’abastament de Sant Joan Fumat o altres de projectades, com la renovació i trasllat del repetidor de televisió, així com altres tasques de manteniment i del dia a dia.
Per la seva banda, Josep Noves fa 28 anys que és president de l’EMD d’Ars i admet que, més enllà de la gestió del dia a dia, un dels principals problemes és la manca de veïns i de relleu, en el cas concret del govern de l’EMD. “El problema és que al poble hi ha poca gent i hi hauria d’haver un relleu a l’EMD, que entrés gent jove; jo confio que a les pròximes eleccions hi sigui, aquest relleu”, apunta.
I és que, si bé en alguns casos s’ha aconseguit engrescar a gent jove perquè encapçali l’EMD, com a Víllec i Estana, al municipi cerdà de Montellà i Martinet, amb Albert Subirana, o a Àreu, al municipi pallarès d’Alins, amb Iu Escolà, en altres casos hi ha certa dificultat per trobar gent que s’hi vulgui presentar. De fet, a Àreu mateix, fa quatre anys es van haver de repetir les eleccions, per manca de candidats.
En aquest sentit, Porta alerta que “de relleu n’hi ha d’haver, perquè jo en aquestes últimes eleccions ja no m’hi volia presentar, així que esperem que surti alguna persona jove que estigui disposada a tirar-ho endavant; sinó, per desgràcia, perdrem l’EMD i tot això passarà a mans de l’Ajuntament”. Un motiu d’esperança, però, és que “tenim dos vocals que són més joves que jo”. Ara només caldrà que almenys un d’ells es vulgui presentar d’aquí a quatre anys. I és que, si mai arriben a desaparèixer aquestes entitats menors, ajuntaments com els de les Valls de Valira, Montferrer i Castellbò, les Valls d’Aguilar, Alins, Alt Àneu o Llavorsí, entre altres, sumaran un nou maldecap a la seva gestió diària.