MARCEL FITÉ.- El darrer cap de setmana, al Grup de Lectura de Nargó, vam tenir la sort de poder-nos reunir amb l’historiador i economista Amadeu Gallart per parlar del seu llibre La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra. La figura d’Enric Canturri (1931-1939), publicat per Edicions Salòria.
La trobada va resultar molt enriquidora i, segons el parer d’alguns components del grup amb qui vaig enraonar, es va fer curta, malgrat que es va allargar ben bé un parell d’hores. Poder conèixer i rememorar el conflicte que es va desencadenar a la Seu i a la comarca, a partir del cop d’estat dels generals Mola, Sanjurjo i Franco contra el règim democràtic i legalment constituït de la Segona República ens va ajudar a entendre un dels moments més foscos, controvertits, dramàtics i decisius de la història d’aquest topant del Pirineu.
Més enllà de les peripècies personals del diputat i alcalde Canturri; de la seva amistat estroncada amb l’anterior alcalde, Bonaventura Rebés; de les seues relacions amb el bisbe i copríncep Justí Guitart; del paper dels elements de la FAI, amb el terrorífic Juan Baeta al capdavant, i dels seus col·laboradors locals; dels interessants textos citats a l’obra, procedents de les revistes Cadí i Alt Urgell; de les relacions amb Andorra i de la lluita per a tenir escola pública i un Institut d’Ensenyament Secundari a la comarca…; més enllà de tot això, deia, em va quedar molt clara la necessitat metodològica de ser capaços de situar els fets dins de les circumstàncies concretes de cada cicle polític. És a dir, la necessitat de delimitar els períodes de la República, de la guerra i de la postguerra per tal de poder valorar correctament el que s’esdevingué.
Amb aquest mateix esquema, però amb molta menys documentació i formació específica que la que té l’admirat Amadeu Gallart (de qui ja he dit que és historiador i ha pogut comptar amb memòries tan interessants com les del mateix Enric Canturri, revistes com Cadí i Alt Urgell i una feina d’arxiu important) em proposo, a partir de la memòria oral recollida tots aquests anys, procedent d’una colla d’entrevistes contrastades amb gent del país, deixar escrites unes notes sobre aquestes tres èpoques referides al poble de Nargó.
Em proposo, a partir de la memòria oral recollida tots aquests anys, procedent d’una colla d’entrevistes contrastades amb gent del país, deixar escrites unes notes sobre aquestes tres èpoques referides al poble de Nargó
Avanço que probablement hi haurà llacunes i possibles errors i inexactituds. Però les assumeixo per endavant i agrairé qualsevol observació que se’m vulgui fer. El meu propòsit en aquests moments no és pas escriure unes notes històriques, rigoroses i ben documentades —no tinc a l’abast els mitjans ni la formació que em caldrien—, sinó trencar un silenci subtilment i socialment imposat. Un silenci que si es mantingués indefinidament ens abocaria a la desmemòria, vista aquesta com un mecanisme perfectament engreixat i instrumentalitzat per a inocular a la societat la legitimació inconscient d’una sèrie d’actuacions truculentes i tràgiques de la dictadura franquista per la via de la confusió, l’amnèsia i l’oblit.
La dècada dels anys trenta, a Nargó, s’inicià amb un regust agredolç. Per una banda, havia caigut la dictadura militar de Primo de Rivera i s’havia proclamat la Segona República. Gent de renom s’havia interessat per aquell poble penjat i arraïmat dalt d’un turó, uns metres més amunt de la carretera que feia uns anys s’havia inaugurat. Joan Amades hi havia fet una estada i hi havia recollit un bon feix de cançons, costums i llegendes. Pío Baroja hi havia passat, a la recerca de dades directes sobre la mort i l’enterrament del comte d’Espanya. Els «Amics de l’Art Vell», capitanejats per Cèsar Martinell, havien començat a restaurar l’església romànica de Sant Climent. Mercè Rodoreda havia visitat el poble amb la intenció de fer un reportatge sobre aquesta església per a la revista Clarisme i, encisada per la singularitat arrecerada del lloc, havia decidit fer-hi una segona estada per a escriure-hi la novel·la Del que hom no pot fugir, una obra prou interessant, que li serviria per a donar una visió més esquerpa del poble —especialment dels homes— que la que es podia albirar al reportatge. I, per a acabar-ho de reblar, la Generalitat, acabada de restaurar, finançava un nou rec que portaria l’aigua del riu de Sallent a través de la séquia de Pujol Ferrer.
Al costat d’aquests fets tan generalment positius i estimulants, Nargó vivia un drama social i econòmic de primera magnitud. En aquella mateixa època s’havia acabat del tot la feina hegemònica i ancestral del poble, la feina que permetia complementar amb uns quants dinerons l’economia de subsistència que sostenien les dones, mitjançant el conreu de les hortes de Segre, les feines de casa i les d’encarregar-se de la feram: les gallines, els conills, els porcs…
La feina ancestral i hegemònica que s’havia acabat era la de baixar troncs pels rius pirinencs. La feina de raier. Aquest fet deixava prop d’una seixantena de cases sense altres recursos que la d’anar els homes al bosc —els que hi trobessin feina— i viure del conreu de la terra escassa, els que en tinguessin.
