MARCEL FITÉ.- L’albercoc, certament, és una fruita precoç. L’albercoquer floreix més tard que l’ametller, però abans que el cirerer —malgrat que els albercocs maduren més tard que les cireres— i s’avança força a la florida i a la maduració del seu cosí germà, el presseguer. Tots tres venen força seguits i es caracteritzen per una floració esponerosa i bellíssima, que perfuma l’aire de la primavera i omple de pètals delicadíssims, com les volves d’una nevada càlida i suau, tot el que els envolta.
L’origen de la paraula albercoc s’enfila cap als orígens més remots de les nostres llengües actuals. En la llengua indoeuropea, de la qual derivarien les llengües romàniques, germàniques, eslaves, el grec, el sànscrit, etc., hi hauria hagut la forma pekw que expressava la idea de madurar i, per associació, la de coure. El llenguatge, com el coneixement, avancen i es desenvolupen per associació d’idees, és a dir, metafòricament: la maduració millora el que és verd de la mateixa manera que la cocció ho faria amb el que és cru i s’ha de coure. Una mostra d’aquesta hipotètica i primitiva arrel la trobaríem en les paraules del sànscrit, pàcati (cou), pakvà (madur); de l’avesta (irànic), pacaiti (cou); del prusià antic, péctis (estufa); de l’eslau antic, pekï (calor), etc.
A partir del mot indoeuropeu pekw (que en llatí donà coquö), precedit del prefix pre es formà l’adjectiu praecoquo (precoç), amb el qual s’indicava que una cosa, especialment una fruita, madurava abans: Una fruita precoç. Un jove precoç.
D’altra banda, si hem de jutjar per la seua capacitat de generació lingüística, la poma (malum, en llatí) devia ser una fruita molt coneguda i popular en el món romanitzat. De fet, acabà donant nom a moltes altes fruites per la via de l’adjectivació que es va anar creant al seu voltant. Així, els préssecs, originaris de la Xina, però que s’introduïren a l’agricultura europea a través de Pèrsia, li deuen poc o molt el seu nom: l’adjectiu persicum, del grup malum persicum («poma pèrsica»), és la base etimològica que explica el nom dels actuals préssecs. Una cosa semblant devia acabar passant amb el nom dels albercocs que, com deia, maduren abans que els préssecs i, per aquest motiu, es convertiren en persica praecocia, és a dir, en préssecs precoços. Aquesta denominació, però, no arribà directament de l’arrel indoeuropea, per la via del llatí o del grec, sinó a través de l’àrab, la qual cosa explicaria l’aglutinació de l’article al.
En alguns llocs no porta l’article aglutinat: baracoc, a Nargó, barcoc a Barcelona, etc. Però també es troben formes com abrecoc, a Peramola, abricoc, a Girona, aubericoc al Pallars Sobirà, etc., que el porten modificat
La paraula albercoc, és present a la llengua d’ençà el segle XIV: «Que nenguna revenedora no gose comprar figues, prunes ne albercochs ne nenguna altra fruyta fresca tro migdia haja tocat», text d’entre 1349 i 1356. Actualment, el mot presenta força variants geogràfiques. En alguns llocs no porta l’article aglutinat: baracoc, a Nargó, barcoc a Barcelona, etc. Però també es troben formes com abrecoc, a Peramola, abricoc, a Girona, aubericoc al Pallars Sobirà, etc., que el porten modificat.
Com a cosa curiosa del món de les llengües, m’agradaria comentar que si la paraula préssec prové, tal com he dit, de la paraula llatina malum (poma), també ho fa l’equivalent castellana «melocotón». Ara bé, mentre que la catalana ho fa a partir de l’adjectiu gentilici persicum, el castellà ho fa mitjançant l’aglutinació de malum i cotonium. És a dir, de poma i codonyer (en castellà actual «membrillo»), atès que els presseguers moltes vegades es plantaven empeltant-los sobre una base de codonyer.
Finalment, a part de precoç i albercoc, algunes altres paraules actuals que derivarien de l’arrel indoeuropea pekw serien coure (verb), cuina, cuiner-a, cuinar, cuïssor, bescuit i encara alguna altra.