MARCEL FITÉ.- Farcir és una de les moltes paraules catalanes que sofreixen —en algunes de les seues accepcions— els embats implacables del cada vegada més poderós i expansiu castellà. Que la paraula encara és viva i popular ho demostra la seua presència en dites com «Pujarà més lo farciment que lo gall», o en expressions de la parla quotidiana com «farcir lo pollastre, uns pantalons farcits de forats, una camisa farcida de llànties, etc.». Tot i això, no és pas estrany —i, en segons quines parts del territori, àdhuc habitual— sentir parlar «d’olives rellenes», en lloc d’olives farcides, de «rellenar un pastís», en lloc de farcir un pastís, o de persones que s’han reunit per «fer lo mandongo», en comptes de «fer lo farcit» (paraula, aquesta darrera, que en segons quins llocs es pronuncia «facit»).
L’origen remot de la paraula farcir el trobem en la forma indoeuropea bhrek, que volia dir omplir, emplenar. En català en trobem mostres des dels primers temps de la llengua fins als nostres dies: «les carns no deuen ésser fassides, ni en nulla manera inflar…». Paral·lelament a la forma verbal hi ha els noms derivats farcidor o farcidora, els quals es refereixen a la persona que hi solia haver a totes les cases i coneixia com s’havien de distribuir les carns el dia de la matança del porc i en dirigia el farciment o farcit.
Lo farcit es solia fer havent dinat. Recordo que es trinxaven les diferents carns, generalment amb una màquina de trinxar que es feia girar amb una maneta. La pasta dels futurs embotits es preparava en una pastera o pastereta de fusta. I, a partir d’aquí, en alguns llocs es feia el xolís, la llonganissa ampla, l’espetec, el fuet, el xoríç, el bull de la llengua, el bull de carn, etc., I després es bullien les botifarres de sang i ceba, els bulls…
Lo farcit es solia fer havent dinat. Recordo que es trinxaven les diferents carns, generalment amb una màquina de trinxar que es feia girar amb una maneta
Algunes altres paraules que provenen d’aquella arrel llunyana que significava emplenar serien fart, afartar, afartar-se, fartaner, fartó, afartapobres, fartaneria i encara alguna altra. Aquestes paraules també tenen un llarg recorregut històric en la nostra llengua; un exemple privilegiat el trobaríem al meravellós poema de Jordi de Sant Jordi: «Deserts d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor, / ma voluntat e pensa caitivada…». En el camp de la medicina, les paraules infart i infartar —referides a la necrosi localitzada en una porció de teixit d’un òrgan deguda a la manca d’irrigació sanguínia— provenen de la mateixa arrel, per la via culta.
També pertanyen a aquest camp les paraules: farda, fardatge i fardam, totes elles referides a masses o grans faldades de brossa vegetal grossa: branques, mates, fullam; canalla; brossa que es posa a l’ull, etc. A la Vall de Boí —ens informa Joan Coromines— hi ha fins i tot el topònim «la Canal de la Farda».
Farcell o fardell i el diminutiu farcellet s’emparenten igualment amb la forma farcir i tenen també una presència constant en la nostra llengua a través del temps. Una mostra la trobem ja a la Lleuda de Puigcerdà de 1288: «Tota càrrega de formages, 4 diners, e sien portats farcells que no sien cordatz». O al llibre del Consolat de Mar: «Almirall pot justiciar tot hom qui rompa caxa o bala o farcel de roba».
Finalment, una altra paraula curiosa que provindria de la forma indoeuropea bhrek seria el mot farsa. Amb aquesta paraula se solen designar certes comèdies breus i burlesques, cosa que no vol pas dir que no puguin ser de qualitat. La paraula deriva originàriament del farciment que sovint s’intercalava en un espectacle dominat per una obra principal, fos del caire que fos.
Ocasionada pels arguments embolicats i rocambolescos de moltes farses teatrals, la paraula farsa va anar adquirint el sentit de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, fer passar una cosa falsa o fictícia com a certa o veritable, sentit del qual derivaria també farsant. Segons alguns historiadors, una de les farses més conegudes, completes i espectaculars que s’han produït va ser la que es va donar durant el sistema polític espanyol de la primera Restauració. Es refereix a l’època en què «l’Estat de Dret» de la monarquia d’aleshores va instituir el «torn dinàstic», el qual deixava votar una part dels ciutadans, malgrat que el recompte de vots no tingués mai la més mínima incidència en el resultat final. Sembla que en una ocasió el cap conservador, Antonio Maura, va voler trencar aquella manera d’actuar tan viciada. El seu oponent «liberal» (i terratinent potentíssim, amb interessos a les mines del Rif, on sovint morien grapats de soldats catalans), don Alvaro de Figueroa y Torres Mendieta, comte de Romanones, se’n va assabentar i va decidir comprar tots els vots d’una província, que era electoralment decisiva, per mitjà dels cacics locals i va pagar els vots a tres pessetes. Quan Maura ho va saber va oferir un duro per cada vot, sempre i que li tornessin les tres pessetes que havien rebut de Romanones. D’aquesta manera ell va pagar els vots a tan sols dues pessetes i els electors en van rebre cinc. Un negoci rodó. Una farsa teatral i política perfecta.