MARCEL FITÉ.- Aquest divendres, dia 7 d’abril, a quarts de vuit del vespre presentarem la meua darrera novel·la a Nargó i l’endemà ho farem a Organyà a la mateixa hora. La novel·la es titula Les Dones d’Aigua i els homes de la corbata verda. Tal com deia Maria Barbal en aquest mateix mitjà, el passat dia 10 de març, en la ressenya que va tenir la gentilesa de dedicar al meu llibre: «el títol sembla orientar-nos cap al mite i cap a la ironia», una opinió que com a autor comparteixo plenament i que em va sorprendre per la precisió i exactitud amb què la formulà.
També coincideixo plenament amb ella en l’afirmació que «l’argument gira entorn de la Clàudia», la qual viu una situació «d’intriga (…) que fins al final de la novel·la ens dona sorpreses», i en el fet que el que a Barbal li hagués resultat més interessant fos que «la base que la sustenta (la intriga) és una elegia a les terres fèrtils de pobles, com Coll de Nargó, (…) abans de l’ofegament que van sofrir amb el pantà d’Oliana». És allò que ara es sol dir: es pot dir més fort, però no pas més clar i encertat.
Perquè, en efecte: tenia moltes ganes de parlar del que va representar el pantà per Nargó; de les terres que hi havia abans que aquest les ofegués; de les formes de vida que giraven a l’entorn del Segre; de la manera com es va dur a terme tot plegat en plena barbàrie franquista.
I també, d’aquell temps d’espera, tan temut i odiat, que als de la meua generació ens havia arribat a fer plorar, mentre vèiem com pujava la presa, amb un esforç titànic per part dels treballadors, els quals feien la seua feina en unes condicions duríssimes, mal retribuïdes, gairebé pròximes a l’esclavatge, alhora que els hortolans anaven abandonant els conreus, els corrals i les masies inundades i s’anaven buscant feina on podien, generalment fora del poble i del Pirineu.
Sí, tenia ganes de parlar del temps que vèiem i sentíem com encara baixava l’aigua per la gran séquia del Metge, que regava les Pórques i feia anar la turbina de la farinera i acabava fent llum per al poble, mentre la canalla apreníem a nedar a Segre
Sí, tenia ganes de parlar del temps que vèiem i sentíem com encara baixava l’aigua per la gran séquia del Metge, que regava les Pórques i feia anar la turbina de la farinera i acabava fent llum per al poble, mentre la canalla apreníem a nedar a Segre —al toll del Calderó, principalment—, que era el lloc on n’havien après generacions i generacions de nargonins per a després poder-se dedicar a l’ancestral feina del rai.
I fent una mica més de memòria aprofito el relat per a passejar literàriament per tots aquells espais dels quals aviat potser no quedarà ni tan sols la memòria: per la peixera del Metge, per l’Altre Cantó, per la Caseta, per Pujol, per l’horta de Pujol, pel Sot del Toà, pel Palleret, pels Arenys, pel Sòl del Riu, per l’Ansola del Magí, pel rasper d’Armena, per cal Borges, pel Soleró… Espais plens d’històries, de vivències i de llunyans records. Hectàrees i més hectàrees d’horta, avui cobertes de fang a causa de la sequera i altres circumstàncies, o cobertes d’aigua, quan n’hi ha, i que havien omplert les faldades de les dones de Nargó de fruita i d’hortalisses i havien vist com baixaven els homes a cavall dels rais, riu avall.
També dedico un cert espai a recordar, gràcies a la premsa del moment, el que va passar el dia 30 de juny de 1959, dia de la inauguració oficial del pantà. El dia que «El Generalísimo fue objeto de un fervoroso homenaje de los millares de campesinos congregados a lo largo del trayecto». El viatge que havia «sido un auténtico viaje triunfal (…). Todos los pueblos del itinerario estaban engalanados, y con arcos de triunfo en los que campeaban pancartas de salutación, de agradecimiento y de adhesión al Caudillo de España». La premsa no deia, però, que de Nargó no havia anat pràcticament ningú a la cerimònia.
No sé si aquesta novel·la que presento agradarà, ni tan sols si es llegirà. Espero, però, que sí. Perquè el que sí que puc afirmar és que era la novel·la que més ganes tenia de deixar escrita.