MARCEL FITÉ.- Una persona arrauxada és una persona que puntualment o ocasionalment pateix rauxes, és a dir, rampells, caparrades, ravates, ratxes de ràbia o de bogeria… De fet, el seu origen probablement sigui aquest, un encreuament entre la ratxa de vent i el mot medieval «raujós», procedent del llatí «rabiosus». Tothom pot tenir una rauxa un dia, fins i tot la persona més assenyada.
No és pas el mateix una persona arrauxada que una persona arruixada. Aquesta darrera no es caracteritza pas per tenir rampells arrauxats, sinó per prendre habitualment decisions irreflexives, per obrar impulsivament, sense pensar el que fa. L’origen d’«arruixat o arruixada» té un punt fins i tot de poètic. Prové de la forma llatina «roscidare» que significava «ple de rosada», significat que va evolucionar cap a la idea de «mullat, humit». Ben aviat va passar a designar un petit xàfec (ruixat, ruixim, ruixell, etc.) i el fet de mullar o mullar-se algú amb un raig d’aigua o de qualsevol altre líquid. Jaume Roig ja el va emprar a la seua obra L’Espill: «…ben escalfat / de vi ruixat / és fina cosa»; Narcís Oller, a La bogeria, ja el fa servir expressant una característica psicològica: «…El Prim arruixat i temerari del camp de batalla…» i, en poesia, ha estat emprat també metafòricament: «…Arruixa’m la llum de ta mirada / i deixa’m en ta falda reposar…».
Entre el seny conservador, derrotat, de què parlava a l’article anterior i aquests dos mots que comento avui hi ha, certament, una gran distància. Ara bé, en aquest espai aparentment buit, hi hauria el seny històric, creatiu, arriscat, proactiu, a què em referia. Aquest seny expressa una manera de dirigir el pensament i les accions forjada durant segles («e dar-t’à consciència e seny», «a contrari seny», R. Llull; «coses segons lo senys del món», Libre dels ensenyaments; «Plena de seny», A. March, etc.) que és filla d’una la interacció amb una terra, aspra, però alhora agraïda; amb una gent, sorruda, però de paraula. Aquesta concepció del seny va anar pastant un tipus particular d’intel·ligència que era més filla de l’observació de les lleis de la natura, que no pas de l’especulació teòrica; de la percepció ajustada, que no pas de l’estudi acadèmic; del judici ponderat, que no pas de l’exercici de les lleis; de l’actuació reflexiva, que no pas d’un hipotètic conjunt d’instruccions.
Aquesta mena particular d’intel·ligència, lligada a una manera de ser individual i alhora col·lectiva, és a dir, a un tarannà, va ser el ferment que va donar pas a un pensament més formal, més teòric, més lògic, que, sense perdre allò que li era substancial, incorporava a la manera de ser col·lectiva un seguit de maneres d’actuar, de reflexions i de normes, per la via de la sedimentació cultural i del bagatge de la llengua.
El tarannà proactiu que anomenem seny, per tant, va ser fill d’un subtil i complicat equilibri entre l’experiència i la intuïció reflexiva que inevitablement comportava cada nova experiència
El tarannà proactiu que anomenem seny, per tant, va ser fill d’un subtil i complicat equilibri entre l’experiència i la intuïció reflexiva que inevitablement comportava cada nova experiència. En alguns moments de la nostra història va ser un seny molt positiu i gratificant, tant que, fins i tot, diria que va dur el país i la seva gent a un cert estat de complaença i de satisfacció, i, àdhuc, a un cert excés de complaença.
Aquesta concepció del seny, clarament contraposada al seny conservador del «no t’hi emboliquis», és el que ens van transmetre fins abans-d’ahir les generacions menys contaminades pel món pamfletari en què vivim. No surt de l’escola, sinó de la vida. És el que intenta fer-se càrrec de les situacions per la via del coneixement i de l’anàlisi; és el que es proposa valorar els fets d’una manera justa i mesurada; és el que abans d’actuar estudia quina és la manera més eficaç i profitosa de fer-ho; és el que supedita les seves metes o objectius al sedàs de la seva ètica; és el que es planteja unes metes o objectius i posa els mitjans necessaris i el seu esforç personal per a obtenir-los; és el que per ètica i per dignitat no està disposat a deixar-se prendre cap dels drets que com a persona li corresponen, ni el de la llibertat de continuar pertanyent a una comunitat històrica, ni el de la responsabilitat de salvaguardar una llengua i unes tradicions ancestrals, ni el de mirar cara a cara els qui per ignorància o egoisme voldrien aniquilar la seva manera de ser, la seva manera de veure el món i la seva manera d’expressar-lo, per d’aquesta manera poder tenir-lo més dominat, més uniformat, més domesticat.