MARCEL FITÉ.- Hi ha paraules que ens ajuden a definir-nos, a configurar-nos, a perfilar el nostre pensament i la nostra manera de ser. Són paraules heretades, transmeses d’avis a nets, esmolades com els palets de riu dels raspers en el seu rodolar pels interminables rius de la història i de l’experiència. Però les paraules, com els mateixos còdols, també poden ser enganyoses i esmunyedisses, perquè de tant rodolar de boca en boca de vegades es transformen, es desgasten, s’escantellen, s’esquerden o s’asclen segons quin hagi estat el seu recorregut vital.
Així, una d’aquestes paraules, la paraula seny, prové de la llunyana i hipotètica font indoeuropea sent, que hauria significat «dirigir-se a». Ens va arribar a través de la llengua germànica, durant l’època de la romanització. En germànic (sinn) ja havia adquirit un sentit equivalent a «direcció de la ment» i, en llatí (sentio), va passar a significar «percepció pels sentits»; d’aquesta darrera accepció derivarien sentir (i consentir, assentir, dissentir pressentir, etc.), sensació, sensual, sentència, sensat, sentinella (el que sent) i encara alguna altra.
En els orígens del mot seny, doncs, hi ha aquella noció de moviment, de direcció, de «direcció de la ment», d’intel·ligència, que recullen tots els nostres diccionaris, però que ens ha arribat una mica difuminada, esmolada, relliscosa, gairebé esborrada pel temps i per les circumstàncies.
En els orígens del mot seny, doncs, hi ha aquella noció de moviment, de direcció, de «direcció de la ment», d’intel·ligència, que recullen tots els nostres diccionaris, però que ens ha arribat una mica difuminada
Avui dia, hi hauria ben viu i predominant un significat del mot seny acomodatici, conservador, acovardit, que probablement és fill de les successives desfetes, dominacions, humiliacions i dictadures esdevingudes des de 1714 fins als nostres dies. Seria el seny del “no t’hi emboliquis”, del “muts i a la gàbia”, del “no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat”; el de “no allargar més el braç que la màniga”, el del “ja s’ho faran”, el de “val més un té que dos et daré”, etc. És el seny que valora més la prudència que no pas la fortalesa, que lloa més la temperança que no pas la justícia (perquè no se’n fia, ni se’n refia, ni hi creu), que s’estima més la intuïció que no pas la intel·ligència, que en té prou que la casa sigui neta i endreçada encara que el carrer sigui brut…
Aquest seny, que podríem definir com seny derrotat, es devia concretar en un moment molt determinat de la nostra història, a partir de considerar que l’acceptació del “sentit comú dels vençuts” era un fet consubstancial amb el tarannà nacional català. La seva formulació segurament s’inicià durant la sortida de la Decadència (Martí d’Eixalà, Llorenç i Barba, Torras i Bages, Milà i Fontanals…) i tenia importants connexions amb el mateix ideari de l’escola escocesa, és a dir, amb l’ideari procedent d’una altra nació també dominada per un estat imperialista.
Per tant, amb el pas del temps i de les repressions de tot ordre, el significat de la paraula seny ha anat essent dominat per un conjunt de connotacions molt poc proactives ―molt allunyades de la noció inicial de dirigir la ment―, que evoquen idees com la passivitat, l’excessiva prudència, l’evasió dels conflictes, l’excés de cautela, la gasiveria, la por… Seria un seny útil per a la supervivència resignada (i potser ho va ser en algun moment!), i fins i tot per a l’egoisme individual, però nefast des d’un punt de vista social i col·lectiu.
Això no obstant, hi ha també un seny històric, creatiu, arriscat, proactiu…, i encara viu!, construït a partir de la terra aspra del país, del quefer quotidià de la seva gent i de les vicissituds històriques de tot el poble.
En parlarem el dia que ve, contraposat a rauxa i arruixar.