MARCEL FITÉ.- A l’article anterior (vegeu en aquest mateix mitjà: Ramon Llambard i la catedral) explicava que la hipòtesi de l’origen llombard de Ramon Llambard vindria originada pel seu cognom. Certament —deia— llombard i Llambard tenen una certa semblança. Però i si Llambard no fos el cognom? I si el que amb aquest mot s’indiqués fos l’ofici? Perquè ara ens fixarem en un altre detall del contracte de 1175. L’acord especificava que Ramon Llambard podria comptar amb “quatre llambards més”, ara en minúscula, a part d’ell mateix, a més de tants “cementaris” (manobres) com li convingués.
Però encara hi ha alguns altres detalls que no van merèixer prou l’atenció dels historiadors i dels historiadors de l’art. En Ramon Llambard, en els documents de l’àmbit catedralici, solia signar Ramon Llambard de Nargó, sense cap coma. Però a aquest “de Nargó” no s’hi ha donat històricament cap importància. Per què devia escriure “de Nargó”, una persona presumptament de la Llombardia?
També sabem que en aquells mateixos anys hi havia algú molt influent, molt relacionat amb el capítol de la catedral, que sí que era amb tota seguretat de Nargó. Es tracta de Pere de Nargó, un capellà de la màxima confiança del bisbe i amb un gran poder de decisió en els afers del bisbat. Ho sabem pels molts documents que va deixar signats, sempre com Pere de Nargó, capellà. Un d’aquests documents, de l’any 1187, ens interessa especialment. Es tracta del d’una donació que va fer Arnau de Terrosa per tal de poder entrar com a canonge a la canònica de la Seu.
És interessant perquè entre els testimonis d’aquest document hi ha el del nargoní Pere de Nargó que signa “Petri de Nargo capellani”, és a dir, Pere de Nargó, capellà. Un altre testimoni d’aquella donació és Ramon Llambard que, ja fora del context professional catedralici en què li calia destacar l’ofici per davant de la procedència, signa “Raimundi de Nargo lambard”, és a dir, Ramon de Nargó, llambard. Aquest document, a més, és interessant perquè s’ha conservat en el seu pergamí original, mentre que els altres han estat obtinguts a partir de còpies del segle XIII.
El conegut com a Ramon Llambard, en realitat i amb rigor, s’hauria d’anomenar Ramon (o Raimon) de Nargó, que tenia com a professió la de llambard
Ja és força evident, per tant, que el mot «Llambard» fa referència a l’ofici (mestre d’obres), mentre que el cognom locatiu («de Nargó»), força habitual en aquella època, ens indica amb moltíssima probabilitat la procedència del personatge: la relativament propera vila de Nargó (actualment Coll de Nargó). Així, el conegut com a Ramon Llambard, en realitat i amb rigor, s’hauria d’anomenar Ramon (o Raimon) de Nargó, que tenia com a professió la de llambard. Llambard era la paraula amb què es coneixia els mestres d’obres que eren experts en el treball de la pedra. La paraula encara era viva al segle XIV, com ho prova la concessió atorgada per Pere III el Cerimoniós a la confraria barcelonina dels «lambards o mestres de cases» l’any 1381, i algunes restes del seu camp semàntic les trobem en mots actuals com «llamborda», «llamborder», «bordó» o la castellana «bordillo». A més a més, segons Coromines, apareix gravada en algunes de les capelles romàniques del Pirineu, però mai acompanyada del nom de l’autor, tret del cas de la catedral d’Urgell.
Per tot plegat, hauríem de concloure que Ramon (o Raimon) de Nargó va ser el llambard que va dirigir la construcció de l’actual catedral de la Seu. Una obra bellíssima que, més enllà del seu estil més o menys llombard, destaca per la seva gran consistència, construïda com una veritable fortalesa pels motius que ja vaig explicar a l’article anterior. Un altre dels mèrits d’aquesta obra és que és una de les poques construccions romàniques religioses de la qual coneixem el nom del seu autor i, sobretot, que més enllà de les possibles influències forasteres, cal subratllar que es tracta d’una obra construïda i dirigida per gent autòctona, pirinenca, catalana.
A part de la confusió semàntica que ha generat el significat erroni del mot «llambard», un altre motiu que probablement s’hauria de tenir en compte per a entendre com s’ha arribat fins aquí és el fet que el topònim Nargó, ja documentat al segle IX i molt viu a la comarca, havia anat essent substituït per l’actual Coll de Nargó, d’introducció molt més lenta i tardana entre la gent del país, però molt viu i gairebé exclusiu entre la gent més forastera i llunyana. Probablement, si Ramon de Nargó hagués signat com a Ramon de Coll de Nargó —i ja no diguem «de la Seu»!— Josep Puig i Cadafalch i altres estudiosos —a qui el topònim Nargó els devia sonar com un nom cavernari perdut en les frondositats de remotes selves pirinenques— potser hi haurien donat molta més importància. Però, ai las!, quan Ramon de Nargó signava els seus documents, el nom de Coll de Nargó encara trigaria set segles a traure tot just el nas en algun escrit oficial.