GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (Vilamur).- La immensa majoria de persones que circulen pel port del Cantó desconeixen que a tocar de la carretera, a la zona de Vilamur, s’hi amaguen uns importants vestigis de la Guerra Civil espanyola en forma de búnquers i trinxeres. Des de fa unes setmanes, de fet, una part considerable d’aquestes construccions ja no s’amaguen, gràcies a la campanya d’excavacions que s’hi ha dut a terme per tal de fer aflorar i, posteriorment, preservar i divulgar aquest destacat patrimoni històric.
Per entendre què hi fan aquí aquest considerable nombre de trinxeres i búnquers cal remuntar-se a l’abril del 1938. Després de vèncer a la batalla de Terol i trencar el front d’Aragó des de l’Ebre fins al Pirineu, les forces franquistes van avançar fins al Pallars. El cos d’exèrcit de Navarra va arribar la primera setmana d’abril a Tremp, el 12 ja eren a Sort, el 15 a Esterri d’Àneu i el 20 a la frontera francesa de Pònt de Rei, a Aran.
Tal com explica l’historiador i arxiver Oriol Riart Arnalot, que és qui ha capitanejat la posada en valor dels vestigis de la Guerra Civil al municipi de Soriguera, un cop arribat a aquest punt, Franco va optar per fortificar-se en paral·lel a l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa, a l’espera de poder fer una incursió cap a l’interior de Catalunya. Va ser en aquell context que es van construir, entre molts altres sistemes de defensa, el conjunt de trinxeres i búnquers de la zona de Vilamur.
“Al Pallars, el front tenia l’objectiu de defensar la carretera, que passava més o menys pel mateix lloc que ara, ja que el túnel de Vielha encara no existia i aquesta era l’única via de subministrament de les forces situades més al nord, fins a la frontera francesa”, explica Riart, tot afegint que “a més, també defensava el riu, les centrals hidroelèctriques i les preses que hi havia més avall”.
En el cas de Vilamur, les trinxeres i búnquers que ara s’han fet aflorar són els que se situen a la zona del Tossal de Sant Joan. Aquí, apunta Riart, hi havia un sistema defensiu pensat per una companyia d’unes 120 persones, i en el conjunt format des d’aquest tossal fins a les Collades, “hi havia un batalló d’unes 700 persones que s’anaven rellevant entre la primera i la segona línia de front, a més d’anar reposant”.
En aquest indret, prossegueix Riart, “de combats no n’hi va haver, perquè quedava una mica arrecerat, a segona línia, i els combats forts es van produir a les Collades, les Pedres d’Auló i Baladredo”. Tot i això, el sistema defensiu que ara s’està fent aflorar va tenir la seva importància, d’una banda, per evitar una incursió de l’exèrcit republicà des de l’Alt Urgell a través del port del Cantó i, sobretot, tal com apunta Riart, per permetre als soldats passar l’hivern.
En aquest sentit, l’historiador apunta que l’agost del 1938, quan la fortificació a la zona de Vilamur ja començava a ser un fet, l’exèrcit republicà estava molt centrades en la batalla de l’Ebre i “no tenia capacitat per fer una ofensiva per trencar el front del Pallars”. Així, doncs, al sistema defensiu del port del Cantó “totes les casamates es van preparar amb una xemeneia, perquè els soldats es poguessin refugiar no només de les bales sinó també de les inclemències meteorològiques”, en previsió que, molt probablement, hi haurien de passar l’hivern.
Uns vestigis únics a Catalunya
Per Riart, tot i no haver viscut combats directes, aquest sistema defensiu té un gran valor divulgatiu, ja que “permet veure com es distribuïen les forces dins l’espai i com era la vida dels soldats al front”. També es mostra convençut que aquests són els vestigis de la Guerra Civil més ben conservats no només al Pirineu sinó arreu de Catalunya, ja que “fins i tot permeten veure com es distribuïen els diferents elements defensius dins el seu espai”. En aquest sentit, posa en valor el fet “que hi hagi una xarxa de trinxeres i que ara que s’han obert es vegi perfectament que al final de cada trinxera hi ha o un pou de tirador o un niu de metralladores”. Per tot plegat, afirma que “en tota Catalunya no es conserva un espai de primera línia de front així” i, un cop s’enllesteixin totes les actuacions previstes “jo crec que quedarà una cosa bastant espectacular, o almenys aquesta és la nostra intenció”.
En aquest sentit, creu que el coneixement que hi ha en aquesta matèria és més aviat baix. “Potser sí que aquí al Pallars es coneix el que va passar al Baladredo i a Pedres d’Auló, també perquè darrerament s’ha fet una tasca de difusió important, amb visites guiades, però en el cas de Vilamur és increïble que, estant al costat mateix de la carretera, la gent no conegui un complex com aquest, que des del punt de vista arqueològic és molt rellevant”, apunta, tot afegint que, darrerament, també s’hi ha començat a fer visites guiades a l’estiu. Si bé la gent de Vilamur si que ho coneix, continua Riart, “la gent de Sort mateix dubto que ho coneguin”.
Justament la voluntat de revertir aquesta situació va ser la que va dur a Oriol Riart i a l’arqueòleg Xavi Sànchez a iniciar aquestes excavacions, amb el suport de l’Ajuntament de Soriguera. En aquest sentit, la regidora Imma Torras, apunta que “des de l’Ajuntament vam creure que era important acabar d’arreglar les trinxeres, de reconstruir el que hi ha en aquesta zona” i afegeix que “ens va semblar molt important i molt emotiu, ja que quan estàs aquí és una zona molt espiritual, és un lloc molt bonic i volem que tothom sàpiga el que va passar aquí perquè no torni a passar”.
De fet, l’actuació que s’ha fet ara no és la primera, ja que, tal com explica Riart, “els anys 2008 i 2009 es van fer dues campanyes arqueològiques, on es van obrir unes trinxeres, un niu de metralladores i es va consolidar part d’un búnquer i d’un altre que ara estan caient”. Justament, assenyala que “una part del ciment que ara està saltant és recent, i necessitaríem fer una altra campanya per consolidar-lo bé”.
De moment, el que s’ha pogut fer en aquesta actuació ha estat obrir el 90% de les trinxeres del tossal de Sant Joan de Vilamur, d’uns 200 metres de llargada, així com l’interior d’un dels búnquers. Riart detalla que en les tasques d’excavació de les trinxeres, dirigides per Xavi Sànchez, “vam haver de tenir molta cura de no passar-nos de l’amplada i la profunditat originals de les trinxeres per por que sortissin vestigis de l’època medieval, perquè aquí hi ha punts d’una antiga necròpoli”.
Prèviament, i a banda de les campanyes del 2008 i 2009, la zona ja s’havia senyalitzat amb uns plafons informatius, s’havien fet uns tríptics explicant el que hi ha, així com una guia didàctica que s’ha repartit per la majoria d’escoles i instituts de Catalunya.
A l’espera de subvencions per continuar
I ara, un cop fet tot això, què? Riart assenyala que “la pròxima fase serà consolidar els murs de les trinxeres per fer-los visitables i que no es tornin a enrunar, així com consolidar els búnquers i les fortificacions”. De moment, però, tant Riart com Torras prefereixen ser cauts i anar pas a pas, ja que per poder fer qualsevol actuació necessiten rebre alguna subvenció.
“Estem mirant les subvencions que ens poden donar la Generalitat i la Diputació de Lleida per poder mantenir la tasca que estan fent l’Oriol i el Xavi, a veure si podem consolidar aquest espai, que es pugui fer una bona explicació de tot i que quedi ben tancat i protegit”, apunta Torras. Per la seva banda, Riart detalla que “estem esperant una ajuda de la Diputació de Lleida per poder continuar l’excavació”.
De moment, assenyala que “hem fet la primera part gràcies a una ajuda de Memòria Democràtica de la Generalitat, que ens va donar 4.000 euros, tot i que n’havíem demanat 13.000”. Així doncs, afegeix, “anem pas a pas, demanant ajudes pel que volem anar fent”. Si bé avança que “la intenció és acabar fent un de centre d’interpretació”, prefereix “no fer volar coloms i dir que aquí hi haurà molts diners i que després no hi siguin”.
Ara mateix, Riart apunta que el més urgent és consolidar i perimetrar l’espai, per tal que la gent no hi pugui accedir lliurement. “Fins que no estiguin consolidades, és millor que la gent passi per fora de les trinxeres”, afirma. De fet, la importància de perimetrar la zona ja no és només per una qüestió de seguretat de la gent sinó perquè “si ve un ramat de vaques o ovelles, ho poden tornar a desfer tot”.
De fet, Riart assenyala que en altres llocs on es van fer centres de defensa, no es van conservar com els d’aquí, ja que els búnquers es van tirar i les trinxeres es van tapar per aprofitar els camps com a zones de pastura i cultiu. “La sort és que aquí no es van reaprofitar els camps, i per això s’han conservat tan bé”, apunta Riart, tot desitjant que ara que s’ha pogut fer el primer pas per desenterrar aquests vestigis, es pugui acabar la feina.