JOFRE FIGUERAS DOY (Oliana).- Isidre Esteve (Oliana, 1972), ha tornat fa poc de disputar el seu 18è Dakar. Després de participar-hi deu anys amb moto, els darrers ho ha fet en cotxe, després que l’any 2007, un accident en una prova a Almeria, li provoqués greus lesions i el deixés en cadira de rodes. Des d’aleshores, ha combinat la carrera esportiva amb una important tasca social, impulsant la Fundació Isidre Esteve, juntament amb la seva companya Lídia Guerrero, per ajudar persones amb discapacitat.
Amb quines sensacions tornes d’aquest Dakar?
Les sensacions són bones. Penso que és l’edició més difícil que hem fet a l’Aràbia Saudita. Sempre tens la sensació que ho podries haver fet millor, perquè durant la cursa passen mil i una coses i algunes ja hi comptàvem que podien passar i, de fet, passen a tothom, però d’altres, no. Aquest any vam perdre tres hores i mitja a tres dies del final per un problema elèctric del cotxe que no hauria hagut de passar. Ens va saber molt greu, ja que si no hagués passat hauríem pogut fer la classificació que crèiem que podíem aspirar. Tot i això, la cursa cada any és diferent, les dificultats són diferents i un ho intenta preparar cada cop millor.
Quan tornes d’un Dakar què et diu el cos? Tens ganes de tornar-hi o algun cop has dit, l’any que ve no hi torno?
Abans, quan corria amb moto, sí que és cert que algun cop havia dit que no hi tornava, perquè ho havia passat molt malament. Amb el cotxe, però, és força diferent a nivell del que exigeix físicament, ja que ho comparteixes tot amb el teu copilot… Quan tornem del Dakar intentem fer un repàs d’aquelles coses que no ens han sortit bé i que podem millorar, tenint en compte que no estem parlant de grans errades, sinó de polir detalls per no cometre els mateixos errors l’any següent.
I aquest any on heu vist que toca millorar?
Estrenàvem el Toyota Hilux T1 Plus, que una nova categoria, el supercotxe del Dakar. Permet anar a un ritme molt alt i encara no hem estat capaços de trobar-lo. Hi ha algunes etapes que hem fet molt bé i altres en què penso que hauríem pogut anar més de pressa. De vegades tens una percepció del risc des de dins del cotxe i quan ho veus des de fora penses: “ostres, sí tampoc era tant, podia arriscar més, puc ‘apurar’ més les frenades…” Algun dia vam veure que hi havia tanta pedra a la pista que vam creure que havíem de baixar el ritme pel tema de les punxades i potser el vam abaixar massa. Són petites coses, no hi ha grans situacions que diguis: “ostres, aquí ho vam fer fatal”.
De vegades tens una percepció del risc des de dins del cotxe i quan ho veus des de fora penses: “ostres, sí tampoc era tant, podia arriscar més, puc ‘apurar’ més les frenades…”
Has arribat a la majoria d’edat en participacions al Dakar, quin magnetisme té per a tu aquesta cursa?
Crec que l’esport en general és un estil de vida, per sobre de tot. Hi ha moltes modalitats i al final un ha de trobar la seva. Jo l’he trobat amb el motor i ja forma part de la teva vida, m’agrada entrenar i millorar. Estic lligat al món de la velocitat, de l’aventura i del desert, i vull continuar formant part d’això. La primera vegada que hi vaig anar el repte era descobrir l’Àfrica, com en 15 dies, recorrent milers de quilòmetres, descobries el Marroc, Mauritània, Mali, Burkina Faso i el Senegal. Va ser una gran experiència personal. Després vols aconseguir un resultat esportiu. Al final és un tema de superació, corres en una cursa on hi ha 500 participants, amb pilots professionals i amateurs, i un el que vol és cada cop fer-ho millor.
Aquesta barreja de participants, on pots trobar tant professionals com amateurs, també el fa diferent.
Això no és possible en Moto GP, Fórmula 1 ni en la majoria d’esports. De fet, jo diria que el Dakar és gairebé únic en aquest sentit i això el fa una cursa molt especial, ja que no sempre els pilots professionals surten al davant. A la pista has de conviure i respectar-te, cadascú té el seu ritme, el seu repte i la seva forma d’afrontar la cursa, i està molt bé trobar-se al final de dia i sopar tots junts independentment de la marca que representes, o de si això és la teva vida professional o només un ‘hobby’.
Aquest esperit s’ha mantingut o s’ha anat perdent?
Si mirem enrere, el Dakar de fa 20 anys no és el d’ara. Abans hi havia molta més aventura i ara tot està molt més controlat i és molt més segur que aleshores. Ha estat una cursa on sempre hi han passat moltes coses i, malauradament, no totes bones. La prova s’ha anat adaptant als temps i esportivament és força diferent, però continua sent capaç d’aglutinar el mateix tipus de gent, persones que busquen l’aventura, i penso que això és realment genial.
Hi ha algun moment que retinguis especialment de tots aquests Dakars?
En l’època de moto, de sort no en vam tenir mai, tot i que estic molt agraït d’haver pogut viure quatre o cinc edicions en què vam tenir l’oportunitat de lluitar per guanyar el Dakar i vàrem liderar-lo, guanyant bastantes etapes. Tot i això, quan no va ser una caiguda va ser una trencada tècnica de la moto i sap greu, però la competició és així i moltes vegades és injusta. Sempre dic que hi ha un que guanya, el segon és el primer que perd i el tercer moltes vegades la gent no sap ni qui és. Això és una mica injust, perquè no vol dir que el que guanya sigui molt millor que els que venen al darrere, sinó que tot li ha anat molt de cara, i ho ha tingut problemes que els altres sí que han tingut.
També has viscut el Dakar en tres llocs diferents: Àfrica, Sud-amèrica i ara Aràbia Saudita. Encara hi ha un cert idil·li amb el Dakar africà?
És veritat que quan el Dakar estava a l’Àfrica tot era més èpic, però perquè nosaltres també estàvem disposats que això fos així. A Sud-amèrica va canviar i ara a l’Aràbia Saudita també. Cada canvi té un perquè: a Àfrica va ser per seguretat, a Sud-amèrica, perquè no hi havia tant terreny com per poder disputar la cursa i també per un tema econòmic dels països que l’acollien. Ara estem a l’Aràbia Saudita, on tenim els terrenys perfectes per poder fer la cursa, on hi ha els recursos econòmics que necessita l’organització, però trobem a faltar l’afició. A nivell de seguretat ha millorat moltíssim, tothom sap on som en cada moment, si ens està passant alguna cosa i, si tenim un accident, en menys de 15 minuts tenim un helicòpter per evacuar-nos, no necessitem que hi hagi ningú per donar l’alarma. Si quedem inconscients i el cotxe desaccelera i no es mou, salta una alarma, ens truquen per telèfon automàticament i si no contestem es posa en marxa l’evacuació. Això és bo per la cursa. Malauradament, encara continua havent-hi víctimes, però no perquè no es localitzi o es localitzi tard a una persona, ja que els serveis d’assistència són molt ràpids.
La teva primera participació va ser el 1998. Què ha canviat i què continua igual d’aquell Isidre Esteve?
Segueixen les mateixes ganes de voler estar en aquesta gran aventura. L’Isidre és el mateix de llavors, potser una mica més madur, una mica més sensat en algun moment, però penso que hem après moltíssimes coses d’aquesta cursa i tenim la mateixa il·lusió de continuar millorant. Ara ho visc des d’una altra perspectiva. Recordo que vaig tenir l’oportunitat de pertànyer a aquell petit grup de pilots que tenen opcions de guanyar en cada etapa i en cada Dakar, i des que vaig tenir l’accident corro amb cotxes, amb uns objectius una mica diferents. Encara que vull ser competitiu, sé que és difícil pertànyer a aquell grup de pilots que cada dia poden guanyar etapes i guanyar el Dakar, però també estic molt content que encara que vagi amb cadira de rodes pugui competir en aquesta cursa, en un clar exemple del que és l’esport inclusiu. Persones amb i sense discapacitat correm la mateixa cursa, afrontem cada dia les mateixes dificultats, tenim el mateix repte i al final del dia estem tots a la mateixa classificació, i això és una cosa que agraeixo molt en aquest moment de la meva vida.
Encara que vull ser competitiu, sé que és difícil pertànyer a aquell grup de pilots que cada dia poden guanyar etapes i guanyar el Dakar, però també estic molt content que encara que vagi amb cadira de rodes pugui competir en aquesta cursa, en un clar exemple del que és l’esport inclusiu
El Dakar també s’ha convertit en una cursa més inclusiva?
Sens dubte que s’ha fet un gran esforç perquè això sigui així. Al llarg d’aquests anys hi han corregut persones amb discapacitat física i la cursa ha entès que això era bo per ells, per nosaltres, per la disciplina i per l’esport en general. Això no passa en molts esports i hem de valorar que aquí passi i l’esforç que fa molta gent perquè sigui així.
Com es tradueix això en el vostre dia a dia en la cursa?
La cursa cobreix uns mínims que ens fan sentir còmodes. Podríem ser més exigents, però llavors hauríem de veure si la cursa realment pot oferir-ho. Hi ha una primera part que és la de seguretat, que la nostra discapacitat no sigui un problema a l’hora d’atendre’t en un moment crític, i això ho tenen molt ben complet. Després hi ha els nostres serveis i el que et trobes en el dia a dia. Ara vas al Dakar i a tot arreu hi ha rampes, una cosa que abans no existia. I si hi ha una cosa que no està prou bé, suggerim com millorar-ho, però no exigim que sigui d’aquesta manera. Al final, ha estat bé trobar l’equilibri entre el que pot oferir la cursa, les ganes que en tenim nosaltres, el que hi posem nosaltres de la nostra part i com anem millorant any rere any. Veig que hi ha un ambient de voler trobar solucions perquè ens hi trobem bé i tinguem ganes de tornar-hi.
Alguns cops has comentat que no ets conscient de la teva limitació fins que no veus a algú altre que no té aquesta limitació. Això va ser així des del principi o ho has anat desenvolupant amb el temps?
Els primers mesos després de l’accident tens mil dubtes de què podràs fer, si en seràs capaç… Cada vegada que hi ha una dificultat no et tires enrere, però potser sí que t’atures i al llarg del temps vas normalitzant-ho, perquè veus que sí que pots, que les coses cada vegada són menys complicades i hi ha un moment en què t’oblides que vas en cadira de rodes, perquè deixes de pensar què faries o com ho faries si no estiguessis en aquesta situació, simplement fas les coses que pots fer. És veritat que a les curses, un cop estic a dins del cotxe, a la línia de sortida o a l’etapa, estic igual que la resta, no hi ha cap diferència. A vegades recordo que vaig amb cadira quan passa alguna cosa al cotxe i baixa el Txema, el meu copilot a solucionar-ho, i jo em quedo a dins i penso: “ostres, ara no el puc ajudar perquè no puc baixar del cotxe”.
El Dakar del 2009, el primer amb cotxes, va ser especialment dur per tu, i no hi vas tornar fins al cap de vuit anys. Com va anar?
Va ser molt llarg, ja que a banda de ser la primera experiència en cotxe, va ser el primer a Sud-amèrica i la cursa va ser molt llarga. A banda, la inexperiència amb la lesió va fer que algunes coses no les portéssim prou bé i les conseqüències van ser molt dolentes. Va ser un aprenentatge bastant dur, sobretot a nivell físic, ja que em vaig fer dues llagues per pressió i vaig estar un any i mig per recuperar-me. Quan estava a la cursa estava bé, em divertia, però el pitjor va ser després.
Aquell Dakar va ser la llavor de la Fundació i de més projectes en l’àmbit de la inclusió?
A conseqüència d’haver d’estar un any i mig al llit recuperant-me d’aquelles llagues per pressió va aparèixer el projecte Nubolo, la creació d’un coixí intel·ligent, que ha estat una gran experiència. A vegades, de grans problemes surten grans oportunitats i la fundació neix arran de l’experiència dels primers anys amb la lesió medul·lar i de compartir rehabilitació amb companys i veure què passava després. Amb la Lídia, la meva companya, vam pensar què podíem fer per millorar la qualitat de vida de la gent que es trobava en aquesta situació, i d’aquí va arrancar la fundació i els centres que tenim.
A vegades, de grans problemes surten grans oportunitats i la fundació neix arran de l’experiència dels primers anys amb la lesió medul·lar i de compartir rehabilitació amb companys i veure què passava després
Explica una mica més aquest invent del coixí intel·ligent. En quin punt el teniu?
N’estem molt orgullosos, fa tres anys ja està al mercat, i l’anem millorant i corregint el que creiem que pot millorar. De fet, si no fos per ell, jo no podria córrer. Perquè ens entenguem, totes les persones que anem amb cadira de rodes entre el cos i la cadira hi portem uns coixins d’aire estàtic, i el que hem fet és passar a un de dinàmic. L’hem dividit en vuit zones i a través d’un programa diem quina pressió volem a cadascun dels sectors i el moviment que va generant és el que ajuda a la regeneració sanguínia dels glutis. Això permet evitar que aparegui tan ràpid una llaga per pressió.
També és per a ús general, més enllà de la competició?
Sí, el projecte neix d’aquesta necessitat, però al final és útil per a persones que tenen problemes de mobilitat o gent gran que ha de passar molta estona assegura…
El Dakar és el més visible, però al llarg de la temporada hi ha més curses i tota una preparació.
El Dakar és el gran objectiu final, però també tenim el Rally del Marroc, de Copa del Món, o la Baja España Aragón, que no tenen aquest seguiment mediàtic com el Dakar. En el nostre cas, són importants per preparar el Dakar, ja que tenim poques possibilitats d’entrenament i d’estar tots junts.
On fas l’entrenament?
La meva preparació la porta la Lídia i tenim la sort de tenir una sala per entrenar-me a casa, a part d’altres dies que entreno al CAR de Sant Cugat.
I per sortir a rodar?
El cotxe m’obliga a moure’m més que quan anava amb moto, perquè cada cop que volem fer un entrenament o provar alguna cosa amb els enginyers hem d’anar al Marroc, sud de França o a Terol. No m’hagués plantejat mai el difícil que és poder fer entrenaments amb cotxe… Cada cop estem més limitats en aquest sentit i, de fet, amb la moto també passa. Abans podies sortir tot el dia a la muntanya amb la moto i no passava res. Ara, en canvi, tot està prohibit, sembla que tot està malament, i no sé fins a quin punt tot està malament. Dubto molt que poder anar amb moto d’enduro per camins o corriols no estigui bé, sinó al contrari, ja que molts corriols de muntanya es mantenen i si no no s’hi podria passar. Tot i això, quan hi ha un incendi tot es posa a debat. Penso que en aquest món hi ha d’haver lloc per tothom perquè si no acabarem tots barallats. S’ha de trobar l’equilibri.
I a nivell psicològic també hi ha feina?
Durant el període de motos, a vegades sí que vam plantejar-nos treballar aquest aspecte, però al final no ho vam fer. Ara tinc una mica més de 50 anys i penso que estic bastant endreçat (riu). No sé si m’hagués anat millor si ho hagués treballat abans, però no he sentit la necessitat de fer-ho. Sempre he tingut bastant clar l’enfocament que donàvem a les curses, la concentració que calia, i ara també en aquesta segona etapa de la meva vida després de l’accident.
Mentalment, fas aquesta distinció entre dues parts en la teva vida?
No sempre, potser més quan parlem a nivell esportiu, perquè hi ha una part molt diferenciada entre moto i cotxe. Sempre ha estat difícil separar l’aspecte professional del dia a dia, ha estat molt integrat tot, però ara sí que la part esportiva està compartida amb l’aspecte social que dediquem a la fundació i, en canvi, en l’etapa de les motos estava molt centrat en la moto i el 100% era preparar les curses, hi havia poques coses més a la meva vida. Ara, en canvi, tinc necessitat de veure què faig amb el meu temps, de tenir altres coses i l’aspecte social potser ha omplert aquesta altra part de necessitats que tinc.
Passo moltes hores a la carretera, però m’agrada molt estar a Oliana, per això hi tenim la casa. La meva família està aquí i per mi és molt important
Amb quina freqüència ets a Oliana?
Hi soc molt a les nits, dormo molt a Oliana, perquè de fet amb la Lídia hi vivim. El que passa és que estem molt de temps a fora, amb les curses, però quan treballem a Sant Cugat, on tenim la seu de la Fundació, pugem a dormir a Oliana. Passo moltes hores a la carretera, però m’agrada molt estar aquí, per això hi tenim la casa. La meva família està aquí i per mi és molt important.
Creus que haver nascut aquí et va influir en la teva vida amb el motor?
Si en la primera part de la meva vida he estat dedicat al món de l’enduro i els ral·lis és perquè he viscut aquí. Si hagués nascut al costat de Montmeló potser faria velocitat, però aquí sortia amb els meus amics a fer muntanya i per això crec que vaig començar amb el món de l’enduro. No sé com hauria estat en un altre lloc, només sé com ha estat sent d’aquí i estic content del que hem fet i com ho hem fet.
T’agradaria estar cada cop més aquí, o ja et va bé mantenir aquesta vida?
Estic bé, potser si estigués cada dia aquí em faltaria alguna cosa. Vivim en un món molt global, cada cop estem més a prop de tot arreu i m’agrada estar vinculat a diferents projectes que estiguin situats a altres llocs. Tot i això, m’agrada sempre tornar a Oliana, perquè és on em trobo millor i, en certs moments, un necessita estar a prop de la família.
Acabes de superar els 50 anys. Tens corda per temps?
Espero que sí, em trobo bé, tinc forces, tinc la Lídia al meu costat i penso que podem fer moltes coses encara. Penso que el millor de la vida és no saber fins quan ni com. Per tant, de moment, seguim amb energia i ens anirem adaptant al que vagi venint.