MARCEL FITÉ ARGERICH.- Joaquim Mir formava part de la Colla del Safrà. L’havia fundat Lluís Nonell l’any 1893 i es va mantenir fins al 1896. A més de Mir i Nonell en van formar part Ramon Pichot, Adrià Gual, Ricard Canals i Juli Vallmitjana. El nom de Colla del Safrà li venia del predomini de les tonalitats grogues que en aquella època aquests pintors donaven als seus quadres; també era coneguda com la Colla de Sant Martí perquè moltes de les seues pintures eren paisatges de Sant Martí de Provençals, població propera al clos barceloní on vivien, però que encara era un municipi independent, situat als afores de la Barcelona vella.
Malgrat que aquella Colla no partís d’un programa concret ni es marqués uns objectius comuns, sí que hi ha uns trets que els identifiquen i els donen una certa coherència com a grup. De tarannà més aviat llibertari (era el moment de l’esclat social i polític de l’anarquisme), eren partidaris de l’art obert i fet a l’aire lliure, actitud que alguns del grup combinaven amb un fort interès pels entorns social més marginats i moltes vegades, a més a més, coincidien en el fet de mostrar a les seues teles aquells aspectes sovint més amagats i socialment menys atractius d’una ciutat i d’un país que acabava de deixar enrere el seu passat menestral, s’eixamplava arquitectònicament, i començava a viure aquella transformació laboral, social i econòmica que Narcís Oller havia etiquetat literàriament com l’època de la Febre d’or.
Un dels seus membres, Juli Vallmitjana, aquest mes de gener celebra també ―igual que Joaquim Mir (vegeu Joaquim mir, un gran pintor oblidat? en aquest mateix diari)― el cent cinquantè aniversari del seu naixement. Serveixi, per tant, aquest modest article com una aportació més al just homenatge que es mereix.
Juntament amb Isidre Nonell i Ricard Canals, l’any 1896 Juli Vallmitjana es va traslladar a Caldes de Boí, lloc on els seus pares havien adquirit el balneari d’aquella localitat i havien començat a regentar-lo. El seu objectiu, en la línia de trobar models exòtics i socialment marginats, era traslladar a les teles i als textos escrits els retrats d’una gent que aleshores abundava per la nostra serralada i que responia a l’esquema d’exotisme i marginació social que ells pretenien posar de manifest.
El seu interès es va centrar en el fenomen avui conegut com cretinisme, comunament anomenat goll. Aquesta malaltia hauria estat produïda per l’endogàmia que en aquells temps existia en moltes valls pirinenques i per la manca de iode
El seu interès es va centrar en el fenomen avui conegut com cretinisme, comunament anomenat goll. Aquesta malaltia hauria estat produïda per l’endogàmia que en aquells temps existia en moltes valls pirinenques i per la manca de iode que es derivava del consum de la sal d’origen local, és a dir, no procedent del mar. Durant força temps, Nonell va pintar nombrosos quadres, que més tard va exposar a París i a Barcelona amb un notable èxit, i Juli Vallmitjana va escriure algunes de les seues narracions, com ara la de Coses vistes i coses imaginades. Recull d’impressions, no publicada fins al 1906.
Quan el grup es va desfer, Ramon Pichot se’n va anar a França; Adrià Gual, emprengué la seua gran tasca teatral; Ricard Canals se’n va anar a París, on establí una forta relació amb Picasso (la model del famós i profund Retrat de la senyora Canals era Benedetta Bianco, la companya i futura esposa de Ricard Canals), i Juli Vallmitjana emprengué una carrera literària singular, amb obres inspirades en els baixos fons barcelonins i en els mons dels gitanos d’Hostafrancs, Gràcia o Montjuïc. És molt difícil triar-ne tan sols algunes en tan poques línies.
Pel que fa a les novel·les caldria destacar: De la ciutat vella (1907), Sota Montjuïc (1908) La Xava (1910), obres en què posa sobre la taula la vida miserable dels barris pobres de la Barcelona rica, culta i opulent d’aquell temps. Pel que fa al teatre, a més de ser la persona que llançà la Margarida Xirgu a l’èxit dels escenaris, cal tenir presents obres tan emblemàtiques com: Els zin-calós (1911), En Terregada (1912) i La gitana verge (1912). Tant en la novel·la com en el teatre, Juli Vallmitjana va fer servir nombrosos mots i expressions en caló, la qual cosa, a més de la pinzellada de realisme i sensibilitat que el fet representa, constitueix un document lingüístic de gran interès.