Les arrels fascinants de la paraula: malversació

MARCEL FITÉ ARGERICH.- No em cansaré pas de repetir que les paraules més complexes, més abstractes, més elevades intel·lectualment parlant, en realitat provenen del món de la pagesia, del món de les coses quotidianes, de la vida ran de terra.

En el cas de la paraula “malversació”, aquesta circumstància encara és més profunda ─mai tan ben dit─  i evident. El seu origen l’hauríem de cercar en una hipotètica forma wer que, en la llengua indoeuropea hauria significat “cuc” (vegeu: irmr, significa “cuc” en islandès antic, waúrms, “serp” en gòtic, etc.) i, per associació amb les seues accions, “regirar” i “girar”. En català disposem de la forma verm, avui no tan emprada com en el passat, malgrat les formes vermicida, vermina, vermiforme, etc., que té un llarg recorregut en la nostra llengua popular i poètica, com ho demostra un dels poemes més punyents i inoblidables d’Ausiàs March, entre els de molts altres autors: “Cell Ticion qui’l buytre .l menja .l fetge / e per tot temps brota la carn de nou / … / pus fort dolors d’aquesta .m té lo setge, / car és un verm qui romp la mia pensa”.

L’acció dels cucs (wer) de “girar” ha generat mots com “vèrtebra”, “vertebrat”, “vertebrar”, etc. (a partir de la idea d’articulació que gira), “vertigen”, vertiginós, etc. (que gira o roda el cap), “vèrtex” (punt culminant al voltant del qual giren els estels o altres objectes), “vertical” (que es dirigeix cap al punt culminant), “univers” (que a més de referir-se al conjunt de tot allò que existeix ens assenyala el punt al voltant del qual suposadament gira tot), etc.

El camp semàntic de l’acció del cuc de terra -girar i regirar-, va originar en llatí la foma “versus” (solcs), que no volia dir altra cosa que el resultat de l’activitat humana de regirar la terra, és a dir, la de llaurar-la i fer-hi solcs. Aquests solcs, vistos com una renglera, com una línia recta i precisa, van ser traslladats a la mètrica de la poesia trobadoresca i ja els trobem amb el sentit actual de “versos” en obres de grans trobadors catalans com Guillem de Bergadà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: “aplan e lim verses proverbials…”

Emparentada amb aquells versos, trobem la idea de versar, (és a dir, de parlar o tractar sobre una cosa) i, per això, una persona versada en algun tema és algú que en té uns grans coneixements. I quan dues o més persones intercanvien coneixements, diem que conversen, donant cadascuna la seua versió. Si es tracta d’algú que pot passar d’un tema a un altre, tombar d’una posició a una altra, d’un partit polític a un altre, direm que es tracta d’una persona versàtil. És a dir, una persona capaç de girar-se i regirar-se com un cuc. Emparentat amb aquesta mateixa noció, tenim la preposició simple vers i les compostes envers i devers, que no volen dir altra cosa que “girar la cara cap a…”, les qual ja apareixen, des dels orígens de la llengua escrita, a les mateixes Homilies d’Organyà: “Moltes coses que en macipea à feites … à om vergónia a dir … així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir”.

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants

No hauria de ser pas estrany, doncs, que quan se’ns gira un tupí d’aigua diguem que l’hem vessat, ni que les teulades i les muntanyes tinguin dos o més vessants. A partir d’aquests mots, la paraula vessament ha anat adquirint un relleu creixent en el món de la comunicació, en què sovint, per desgràcia, s’ha de parlar de vessaments de combustible al mar, de sang a les guerres o de vessaments cerebrals.

En definitiva, el devessall de paraules generades per aquella forma indoeuropea wer i de la seua acció de girar i regirar és realment fabulós i fins i tot, com es pot observar, un pèl enrevessat. Caldrien molts articles com aquest per a donar-ne una noció mínimament acceptable del conjunt. Amb tot, encara n’oferiré un ramell més com a exemple. Així, advers, adversari, adversitat, (contenen la noció de girar-se de cara a nosaltres), convertir, conversió, (la de girar-se mútuament un a un altre), divers, diversió, divorci (la de girar l’atenció cap a coses o opcions diferents), introversió, introvertit (la de girar-se cap a dins d’un mateix), inversió (la de girar cap a fora), pervers, perversió, pervertir, (la de girar malament l’orientació), etc.

Per tot el que he dit, ja es veu ben clar que malversar és girar cap a fora diners del lloc que els correspondria (és a dir, invertir  il·lícitament el cabals de la gent en usos diferents d’aquells a què estaven destinats).

Dit tot això, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar un altre mot, entre els molts altres que també s’hi  relacionen. Em refereixo a l’adjectiu vermell, que significa “de color roig encès” i que prové del color i de l’ús que es feia de determinats cucs (verms) per a obtenir aquest color tan nostre.