MARCEL FITÉ ARGERICH.- Aquests dies em dedico a dues activitats força diferents: als matins, si fa bon temps, acostumo a anar al tros a aplegar olives i, a les tardes, passo força estones llegint. Lectura i recol·lecció. O recol·lecció i lectura, tant se val.
És curiós que, malgrat que es tracti de dues activitats tan diferents ꟷl’una física, l’altra intel·lectualꟷ, totes dues tenen un origen verbal comú. En efecte, en els orígens remots de la llengua, concretament en la llengua indoeuropea, hauria existit una arrel leg que significava bàsicament recollir o recol·lectar. Aquest significat, però, en llatí es va mantenir i ampliar. Els romans, a més de continuar recollint productes i objectes, van començar a recollir els significats ocults que contenien les lletres, per la qual cosa la forma lego, procedent de leg, va passar a voler dir també llegir, a més de recollir o recol·lectar.
A part de llegir, la forma llatina lego ens hauria proporcionat també paraules com lector, lectura, lliçó o llegenda. I, combinada amb prefixos llatins, paraules com intel·ligència, diligència, negligència, sacrilegi, col·legi o sortilegi, el significat de les quals és prou conegut, malgrat que ja evoquin d’una manera força llunyana la seua relació amb el mot original amb què van ser formades.
També provenen d’aquesta mateixa arrel paraules com llenya (i per extensió llenyataire) i la paraula lignit, a causa del fet que totes dues fan referència a coses que han de ser recollides. I per la mateixa via, encara que potser una mica més difícil de veure, la paraula legió té el mateix origen, ja que inicialment es referia a una unitat de soldats que havien estat reclutats, recol·lectats, escollits, entre la massa.
De la recol·lecció de regles del comportament i dels costums dels pobles en van sortir les lleis, que un cop fixades i establertes, van determinar i diferenciar allò que era legal i allò que era legítim
A més a més de les paraules que acabo d’esmentar, de la recol·lecció de regles del comportament i dels costums dels pobles en van sortir les lleis, que un cop fixades i establertes, van determinar i diferenciar allò que era legal i allò que era legítim, a fi i efecte d’evitar que hi hagués qui abusés d’algun privilegi (llei privativa, particular), malgrat que em sembla que no ho van pas aconseguir del tot, puix que aquests han arribat fins als nostres dies.
Tot el que he dit fins ara fa referència al llegat llatí. Pel que fa al grec, hem de tenir en compte que la forma indoeuropea leg hauria donat en grec logos, que en aquella llengua va significar paraula. Per aquesta via hauríem incorporat al català mots com antologia, analogia, lògica, decàleg, cronologia, apologia, diàleg, epíleg, monòleg, pròleg, logomàquia, sil·logisme, tautologia i encara alguns altres.
Una paraula que també prové de la forma grega logos és la paraula rellotge, la qual ens va arribar a través del llatí i, per la via catalana, es va incorporar el castellà com a reloj. Està bé d’observar la semblança de les paraules del paràgraf anterior amb la seva matriu grega. Això és degut al fet que es tracta de paraules cultes incorporades en un moment determinat a la llengua. En el cas de la paraula rellotge aquesta semblança queda més difuminada, ja que es tracta d’un mot hereditari que, mai tan ben dit, ha sofert el desgast del temps. La seua evolució hauria seguit un itinerari força habitual: a partir de la forma llatina horologium, de la qual hauríem obtingut orollotge, hauríem arribat finalment a rellotge. I és que el temps ho devora tot, àdhuc els rellotges, aquests aparells que ens permeten llegir les hores d’una manera lògica i precisa.