MARCEL FITÉ ARGERICH.- De tots els indrets de Nargó que l’aigua del pantà va condemnar al silenci, i potser a un oblit definitiu, el més carismàtic de tots gosaria dir que és el del forat de les Encantades. Lo forat de els Encantades, situat a ran de Segre abans que el pantà el colgués, és un d’aquells llocs mítics, transmès a través de la memòria dels raiers de generació en generació, amb tot de llegendes perdudes, imatges i esquitxos lluminosos formats per aquelles bellíssimes dones que a les nits sortien a fer la bugada a la vora del riu, sense altra llum que la dels estels, la de la lluna i la de les escates platejades que lliscaven silencioses per la superfície de l’aigua, i que a les nostres terres eren conegudes com les encantades.
Les encantades eren dones esveltes i gairebé translúcides, que rentaven roba a la vora del riu emparades en els clarobscurs de la natura, amb les seues túniques transparents i les seues famoses pintes de bori, amb les quals s’allisaven i estiraven les seues negres, lluents i llargues cabelleres.
Aquelles dones, filles d’una narrativa oral que es perd en els orígens més remots de la nostra cultura, vivien sempre sotjades per joves intrèpids, fascinats per la seua misteriosa bellesa, que intentaven apropiar-se d’alguna de les peces de roba que rentaven a fi i efecte que la sort els afavorís i poguessin fer-se rics gràcies a la màgia d’aquelles fembres de faula i encanteri o bé, en el cas dels més afortunats, amistançar-se amb alguna d’elles i rebre tots els favors amorosos i materials que tal gesta comportava, sempre que no desvetllessin el rigorós secret amorós que compartien.
Tenim constància que lo forat de les Encantades va despertar l’interès de molts personatges famosos que visitaren el poble a les dècades dels anys vint i trenta del segle passat. Escriptors com Pío Baroja, que va passar per Nargó a la recerca de les darreres petjades del tristament famós Comte d’Espanya, l’esmentà a la seua novel·la La senda dolorosa. Mercè Rodoreda, pocs anys després, també s’hi va referir a la seua novel·la Del que hom no pot fugir, situada i escrita a Nargó. I el pintor Joaquim Mir, que va passar una llarga temporada al poble i hi pintà uns quadres meravellosos, va gravar un curt a l’entrada de la cova amb ell mateix com a protagonista.
Tenim constància que lo forat de les Encantades va despertar l’interès de molts personatges famosos que visitaren el poble a les dècades dels anys vint i trenta del segle passat
Segons el filòleg Joan Coromines, el nom de forat, com a sinònim de cova o cavitat, és força usual a les valls del Segre, del Valira i dels dos Pallars. Sense anar més enllà de Nargó, a part del forat de les Encantades, em venen al cap diversos topònims començats amb aquest mot: lo forat de les Gralles, situat a la roca de Nurieda o Narieda, lo forat Negre, situat al solà del Roca, lo forat de la Tata, situat al roc Roi, i encara alguns altres. Obsevo, amb sorpresa relativa, que el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans no recull aquesta accepció tan viva i estesa. En desconec els motius.
A part de la paraula forat com a sinònim de cavitat que s’endinsa en la roca formant-hi una cova, en la toponímia local hi ha diverses accepcions referides al concepte cova, sempre, però, fossilitzades amb un indret concret. Així, de la mateixa manera que lo forat de les Encantades, lo forat de les Gralles lo forat Negre o lo forat de la Tata, sempre els he sentit designar com a forats, les coves d’Ermini (segons la denominació local) o d’Ormini, la cova de les Guineus, la cova de la Cansalada o bé la cova dels Moros, sempre les he sentit esmentar com a coves. L’espluga del Manjo, situada a Turp o el lloc del Espluvins ꟷpossiblement degut a l’antiga espluga de tosca que caracteritzava aquell topantꟷ sempre les he sentides anomenar d’aquesta mateixa manera.
De totes les possibilitats que hi ha per a designar aquestes cavitats, generalment carregades de màgia, de misteri i de llegendes, que es formen a la natura sota el nom genèric de coves, les que he esmentat més amunt són les que tinc sentides en la minúscula part del poble que conec. No descarto gens ni mica que n’hi hagi encara algunes altres, tant al poble com a la resta del Pirineu. Seria interessant saber si hi ha topònims que continguin altres formes fossilitzades, com ara balma o bauma, gruta, caverna, cavorca, tuta, cau, antre…