JOFRE FIGUERAS DOY (Ribera de Cardós).- La vida de Roser Gabriel es mou entre Ribera de Cardós, on va néixer, i Finlàndia, on resideix. De ben jove es va apassionar per l’acordió. Es va formar acadèmicament en l’àmbit musical i va viatjar a diversos països del món, que l’han inspirat a l’hora de crear. Ara farà un any, va treure el seu primer àlbum, L’Arbre Humà, un projecte inspirat en la seva experiència al Nepal i que continua en construcció. Alterna la creació amb la formació que està acabant a Finlàndia, i també dona classes. Conversem amb ella una tarda en l’entorn que l’ha vist créixer.
L’acordió és una peça central en la teva obra i en la teva vida. Quina relació hi tens i com va començar?
Per Nadal venia un grup d’acordionistes, dirigits pel Josep Colom, i a mi m’agradava molt, era l’instrument que veia més i repartia molta joia. Era un moment molt bonic, veure com tocaven. Al meu padrí també li agradava molt, i així que van obrir l’Escola de Música del Pallars vaig tenir clar que volia començar amb l’acordió. És un instrument molt melòdic, molt emocional. El tens al damunt i és com molt expressiu, perquè la manxa fa que puguis moure les notes, anar des d’un so molt petit a un de molt fort, i això el fa molt especial. A més, te’l pots emportar i per a mi és com una extensió, quan surt el so és com si fos el teu, és com si parlessis a través d’ell.
Un altre ingredient molt important en tot el que fas és l’entorn que t’envolta.
Sí, després d’haver fet la carrera de música clàssica a Barcelona vaig fer uns estudis a Finlàndia de música de creació pròpia i músiques del món. Allà vaig reflexionar sobre la meva identitat, sobre quina música surt més de mi, perquè allà acabes parlant molt de l’entorn. Havia estudiat música clàssica i havia tocat cançons tradicionals, però vaig veure que no tenia una tradició molt establerta, allò de dir “mira, jo sempre he tocat música d’aquesta tribu africana, o música folk finesa…”. Tampoc vinc d’una família de músics o amb tradició musical, però quan comences a investigar veus que els sons que a tu t’identifiquen, els paisatges, les tradicions, més enllà que siguin musicals o no, són el teu entorn, la natura.. El fet d’haver nascut aquí i haver-me criat aquí és molt important. He anat descobrint que aquest espai el pots portar a la creació, a la música. Pots utilitzar-lo i integrar-t’hi més a nivell artístic.
Com fas aquest procés de transformar un paisatge en un so i en una música?
Per transformar el paisatge, les olors, el sentiment en música cal viure-hi, estar-hi, agafar el teu instrument i veure què et surt per comunicar-ho. Hi ha vàries formes, una pot ser més intuïtiva: asseure’t i tocar i a veure què surt al moment. L’altra pot ser més sofisticada a nivell d’estructura, de pensar: la primera part pot ser més un record, després pot ser un diàleg, un joc, i la tercera part musical pot ser més una realitat actual, com ho veus ara. Musicalment com ho transformes en tres parts? Com integres aquest record a través de l’instrument? Hi ha una llibertat total, no és que diguis “aquesta cançó ha de tenir vuit compassos, ha de ser de 4×4…”. Realment no, tu proves i després quan analitzes veus que han sortit uns ritmes una mica curiosos que no estan en una tradició concreta, però que t’han sortit d’aquesta escolta, d’aquesta memòria, de la llibertat creativa…
Quan et pregunten quina música fas, què respons? Quins gèneres diries?
La meva música ve del gènere de les músiques del món, del folk, de la música d’arrel, també de la música contemporània, la improvisació lliure… És com una barreja d’aquests gèneres. Quan estudiava músiques del món vaig viatjar al Nepal i a altres llocs i em vaig adonar que el més bonic de conèixer altres cultures no és tant la música exacta que aprens de cada lloc, persona o cultura, sinó com l’aprens, com la comparteixes i com ho vius. Al final, potser aquella música no acabarà estant present al 100% en mi, però sí el com, l’essència de transmetre la tradició oral, sobretot. Al Nepal mateix vaig ser en cases de diferents músics que m’ensenyaven una melodia, jo l’aprenia amb l’acordió i era bonic pensar que jo m’enduia aquella cançó amb mi per cantar-la en altres llocs del món. És molt maco com s’aprèn música d’aquesta manera, fora de l’acadèmia, sense llegir la partitura, ja que té un sentit extra, perquè a tothom li fa il·lusió que algú s’interessi per la teva cultura i és bonic aprendre els uns dels altres de forma informal, sense haver de passar un examen.
Quin paper juga aquest diàleg, aquesta comunicació entre persones, en les teves creacions?
En un procés de creació col·lectiva -i la meva investigació i el projecte en què estic treballant recentment va molt de creació col·lectiva-, pretén treballar molt aquesta comunicació entre els músics, que cadascú aporti la seva veu, buscant aquest procés comunicatiu que va més enllà de l’àmbit musical. Al final, aquestes són unes qualitats necessàries per viure, perquè t’has d’escoltar molt l’un a l’altre, saber quan has de fer silenci perquè parli l’altre… I si hi ha aquesta comunicació entre els músics a dalt de l’escenari, la gent també ho nota. A mi m’encanten músics com el Bobby McFerris, que actua amb un trio d’acordionistes i veus que estan a l’escenari parlant: un fa una cosa, l’altre li respon… Estan realment passant-s’ho bé i explicant-se coses a través de sons, a través de la música. A mi m’encanta i és un camí a seguir explorant perquè sempre pots comunicar-te millor amb els altres.
Parlem del projecte de l’Arbre Humà. Per què el bateges així?
L’Arbre Humà es va batejar al Nepal, en aquest viatge que vaig fer per conèixer la seva cultura. Allà tenia el sentiment que estava molt lluny de casa, però a prop d’un arbre et sents a casa. Al costat de la natura, encara que sigui diferent de la teva, siguis on siguis, et sents a casa. La figura de l’arbre em va inspirar molt, vaig escriure alguns poemes i d’aquí va sortir aquest nom, The Human Tree, perquè inicialment va sortir en anglès, però aquí, quan vam gravar el disc, ho vam traduir al català. Va sorgir al Nepal, es va crear a Finlàndia i està inspirat aquí, a casa, amb Catalunya i amb les tradicions. De fet, és un projecte musical que està descobrint-se. L’Arbre Humà té una veu pròpia: es pot escoltar perquè és un disc, es pot visualitzar, perquè hi ha fotos i projeccions que ho acompanyen… El projecte es va impregnar molt de la cultura del Nepal, també de la problemàtica amb el medi ambient, ja que, per exemple, a Katmandú veus aquell aire tan gris i la trista realitat que els nens estan allà respirant aquell aire de poca qualitat… Totes aquestes problemàtiques estan a dins del projecte, que pretén parlar del respecte cap a un mateix, d’aquesta pau que jo vaig respirar allà i amb la que vaig tornar.
Agafant-nos al títol, què tenen en comú els arbres i els humans?
Moltes coses. Primer, les llavors. Les llavors que la gent ha plantat en tu o que tu plantes en els altres, si les regues o no, quines idees creixen en tu, aquest significat de les llavors, del plantar, aquesta reflexió de valorar qui t’ha posat què, perquè per mi aquest projecte va ser molt això, de valorar i distingir de qui he tret cada cosa. Després, les arrels. En el meu cas, les arrels del meu avi, de quan venia a passar els estius per aquí, ja que ell era de Barcelona, i passejàvem per aquí. Al final, tots tenim arrels. I, després, el següent estadi és créixer, tu mires com creix l’arbre, què necessita per créixer i segurament passa per moments difícils, com nosaltres.
Al disc et fas la pregunta de fins on arriben les nostres arrels. Per què?
Inicialment va ser una cosa que em va sortir de forma natural, això de llançar preguntes als concerts. Probablement va ser una cosa que va sortir més de mi, però després amb el grup hem anat decidint, i amb aquesta pregunta el que volem és intentar fer reflexionar la gent perquè siguin conscients de fins on arriben les seves arrels.
També pensant en clau de futur?
Sí, les arrels també són un ara, perquè justament estan naixent i morint contínuament, les puntes més fines estan en un constant moviment. Les arrels també et sustenten perquè puguis seguir creixent.
El treball també t’ha fet descobrir coses sobre la natura. Encara som molt ignorants respecte a aquest entorn tan proper?
Crec que sí, s’ha perdut aquesta connexió, perquè vivim cada vegada més separats. A mi, la música m’ha fet recuperar aquesta curiositat i necessitat de connectar amb la natura. Jo sento que el projecte em rega constantment i estic aprenent constantment de la natura.
L’Arbre Humà va ser una iniciativa teva, però s’ha convertit en un treball coral, amb aportacions d’artistes de diferents vessants, com ha estat això?
Ha estat creat amb moltes llavors, molta gent ha anat posant allò seu, i és molt bonic perquè hauria estat impossible asseure’m jo sola i que sortís tot això. Som una cadena, uns influenciem als altres i hem anat construint. Això, sense la gent del voltant, no s’hauria pogut fer. A nivell general d’estructura hi va haver un procés de creació de la idea en si, del seu ADN, del seu caràcter, i a la vegada, a l’hora de treballar-ho musicalment. Vaig treballar amb el meu amic nepalès, amb qui vam viatjar junts al Nepal i hi ha melodies que han sortit entre els dos. També hi ha una cançó feta a partir d’un poema d’una senyora finesa, hi apareixen les veus d’altres persones que han participat en el projecte, des de la meva àvia fins a amistats, gent d’altres països… El més bonic és aquesta creació col·lectiva.
Quina resposta reps de la música que fas, a casa nostra? Creus que es valora aquest tipus de música i que genera interès?
La gent que assisteix i que coneix el projecte ho rep bé, d’una forma molt positiva, diria. És una sensació molt agradable per mi, el fet de veure que som acceptats, tot i que no parlem de grans masses de públic. Sempre es pot arribar a més gent i, si aconseguim fer més concerts, per compartir-ho més, llavors tindrem més valoracions.
Esperes alguna reacció específica del públic quan toques? Diries que toques més per a tu o per als altres?
Per mi té molt sentit compartir la música, el so. Soc conscient dels beneficis que aporta la música i senzillament soc feliç si en tocar veig que algú està més content, que l’ajuda a treure alguna emoció que ha de treure o, senzillament, el fa ballar o li fa obrir un record.
Hi ha prou oportunitats aquí per treballar en aquest gènere musical?
Jo penso que sí. Per mi tot és un inici, no pretenc que l’arbre hagi crescut de cop i ja tingui tots els fruits, a vegades has de tenir una mica de paciència. El format que tenim nosaltres ara és molt obert, des d’un concert de sis músics amb projecció, que mou molta gent i necessita un equip i llocs que econòmicament tinguin recursos, fins a formats més petits.
Creus que hi ha una bona oferta formativa al Pirineu i a Catalunya en el teu àmbit?
De formació, actualment, sí que en pots trobar, però realment et formes a la teva, creant, amb residències artístiques, aplicant per beques… Aquests espais són els que sento que em poden ajudar més, ja que t’aporten temps, i és que no sempre es té temps per crear.
També toca conviure amb una certa pressió a vegades?
Jo mai l’he notada, tot i que segurament hi ha moments en què hi és, quan has de presentar alguna cosa, per exemple, però per mi és molt bona aquesta pressió, perquè si no la tens, passa el temps i no avances. En canvi, si tens una data per entregar alguna cosa, hi poses tota l’energia i surt. Tot i això, la pressió l’has de saber manegar.
T’imagines la teva vida sense l’acordió en el futur?
Penso que no, el que potser faré serà reduir la mida de l’instrument. Vaig passar uns mesos sense l’acordió, però va aparèixer el covid i vaig dir que no el deixaria mai més (riu). És que m’ajuda molt!
Quina és la següent il·lusió que tens al cap, el següent projecte per fer?
La meva il·lusió és poder portar més la música als hospitals, a gent que realment ho necessiti, perquè hi ha gent que està patint i està comprovadíssim que la música és molt beneficiosa en aquests moments, és terapèutica.
