La lectura del molt recomanable estudi sobre el primer carlisme a la Seu d’Urgell, Per Déu, per la Pàtria i el Rei, d’Amadeu Gallart, editat per Edicions Salòria, m’ha fet venir a la memòria aquella Seu inoblidable que vaig conèixer durant el servei militar, als anys seixanta-nou i setanta del segle passat.
Després de tres mesos de campament a Sant Ciment Sescebes, cap al mes de desembre de 1968, em vaig incorporar al “Regimiento Cazadores Montaña ‘Arapiles 62’”, a la “Compañía Armas de Apoyo”, una companyia manada per un capità navarrès i carlí, que es deia Pérez Nievas.
La companyia “Armas de Apoyo” ꟷi el regiment en generalꟷ era una companyia amb nombrosos soldats expedientats pel règim franquista; generalment, es tractava d’antics sergents i alferes de milícies universitàries, que per motius polítics havien estat sancionats i complien condemna en aquella caserna, sense graduació ni dret a permisos.
Aquests expedientats ꟷrecordo molt el Josep Montserrat, que era arquitecte, i l’Ignasi Pons, sociòlegꟷ eren més grans que la resta i tenien molt prestigi entre la tropa i també entre els comandaments intermedis. Fins i tot el capità Pérez Nievas se’ls escoltava més del que semblava i solia mostrar davant dels seus superiors.
D’aquell temps i espai, en recordo dues coses essencials. La biblioteca que es va crear a la “Compañía Armas de Apoyo”, finançada amb aportacions voluntàries dels soldats, cosa que va permetre compartir i comentar moltes lectures a les hores de descans, i les classes de teòrica que ens feia el sergent de la companyia ꟷMurillo, es deiaꟷ després de la instrucció militar. La classe de teòrica era d’allò més elemental i rutinària. Es posaven dos canons “sin retroceso” encarats a França, i el sergent treia els seus apunts i començava a fer preguntes, que eren d’una resposta única i tancada. Els canons, dit sigui de passada, sortosament no funcionaven, estaven totalment bloquejats, i semblaven arribats directament de les ferralles de la guerra del 36 (dic sortosament perquè, en lloc d’apuntar a França, en realitat encanonaven la Seu.
Les preguntes, més que no pas tècniques eren ideològiques i més que no pas sobre els canons, versaven sobre els valors i les actituds que aquells militars consideraven que havia de tenir un bon soldat. Això no obstant, una de les preguntes “tècniques” que el sergent solia fer era “Por qué motivo acaba cayendo la bala cuando sale disparada del cañón en línea recta?” Com que, malgrat que tothom sabia la resposta, la tropa solia ronsejar, el sergent un dia va acabar fent la pregunta a un dels alferes expedientats que, com a home de carrera, li mereixia un gran respecte. Però aquell alferes degradat el va desconcertar i li va donar una resposta diferent de l’esperada: “Por la fuerza de la gravedad, mi sargento”. En sentir la resposta el sergent es va quedar desconcertat i, no volent-lo contradir, va mig acceptar la seua contesta, matisant-la però amb la que tenia apuntada, que per a ell era la correcta: “Bueno, sí, pero también habría acabado cayendo por su propio peso…”
Ah, aquells cafès: els somiats calamars de la Mina, les trobades amb algun company al Canigó, les estones de xerinola i gresca a la “Jarra”…
Ben aviat em van destinar al magatzem de vestuaris, just a sobre d’on actualment hi ha el Centre Cívic. Allò em va permetre trepitjar i conèixer la Seu de molt més a prop. Aquell aire tan net, aquella olor tan característica i natural d’alguns dels seus abundants comerços i carrers; carrers que encara no havien estat del tot envaïts pel trànsit rodat. El carrer Major, les Voltes, el Passeig, el cine Guiu i el ball, l’hotel Mundial, les pastisseries i formatgeries, les llibreries, els restaurants i els cafès… Ah, aquells cafès: els somiats calamars de la Mina, les trobades amb algun company al Canigó, les estones de xerinola i gresca a la “Jarra”… Però de tot allò, el que en recordo amb més nitidesa i enyor són les llargues xerrades amb amics i companys com el Josep Maria Sabrià (a.c.s.), el Jaume Caelles, el Joan Carrera, el Miquel Erill i tants altres. Pel que fa als llocs, em torna a la memòria la biblioteca que hi havia a l’edifici de “la Caixa”, a tocar de l’edifici dels Frares. Allà, a més de les moltes lectures, ens hi trobàvem amb el Pasqual Ingla, personatge inoblidable, amb qui vaig tenir una llarga i profitosa amistat.
Aquella Seu, tan humana i senzilla, em semblava un ideal de ciutat. Devia tenir uns nou mil habitants i gairebé tothom encara es coneixia. Mantenia la vigoria del poble que havia estat i tenia tot el que calia per a fer-hi una vida digna i de qualitat. Com a l’estudi de l’Amadeu Gallart, encara hi havia un element militar omnipresent i el bisbe Iglesias Navarri, general de brigada com era, encara compaginava les seues tasques espirituals amb les terrenals, però aquella Seu ꟷindustriosa, activa, comercial i molt de mida humanaꟷ ja resplendia amb llum pròpia i tinc la impressió que vivia refiada i esperançada, malgrat els canons que cada dia la tenien al punt de mira des de la Ciutadella de Castellciutat. Potser era perquè ja s’intuïa que tot allò d’allà a dalt també acabaria caient…, pel seu mateix pes.