JOFRE FIGUERAS DOY.- Rosa Mari Tejedor és teixidora i mestra artesana. Establerta des de fa dècades al poble de Ginestarre, a les valls de Cardós, fa uns anys va posar en marxa GinestArt, un taller d’artesania tèxtil amb el qual elabora peces úniques que li han permès viure de la seva passió. Amb l’ajuda del seu marit, l’Andreu Florido, que l’acompanya en el dia a dia, des de la reparació dels telers fins a les fires, la Rosa Mari ha bastit un projecte de vida estretament lligat a Ginestarre i al teixit artesà. Quan comences a tenir relació amb aquest món?
L’inici es remunta a fa 35 anys, aproximadament, quan una amiga em va portar un teler petit perquè li feia nosa i em va demanar que li guardés als pallers que tenia a casa. Ja que el tenia allà, li vaig dir que me n’ensenyés una mica i em va donar un parell de fotocòpies i quatre nocions per fer-lo anar. Tot i això, el teler no anava gens bé i quan em vaig assabentar que n’hi havia un a Lleret, a un poble del costat, el vaig comprar i encara el tinc. Té uns cent anys, però, tot i ser el més antic, és el millor dels cinc que tinc.
En quin moment decideixes que vols que això sigui la teva vida?
No ho he pensat mai, de fet me n’he adonat ara, gairebé quan he acabat la vida laboral. La veritat és que mai em vaig proposar res, però potser aquesta és la gràcia, anar fent dia a dia, veure que ara fas una fira, després comences a anar a les fires més grans, com les de Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria o les de França i, a poc a poc, vas fent. Crec que el meu producte és bo, que agrada a la gent, he tingut confiança en mi mateixa i això m’ha permès anar avançant.
Entendries el que fas si no ho fessis a Ginestarre?
No, jo crec que una cosa va lligada amb l’altra. Quan he anat a les fires sempre he portat el nom de Ginestarre i, a vegades, alguna gent que passaven per la fira i veien el rètol de Ginesatrre, venien a dir-me que ells hi havien estat. El meu lligam sempre ha estat molt fort amb el poble i no sé què hauria fet si hagués viscut en un altre lloc, segurament que això, no. És que aquí, només el fet d’estar al taller podent veure tot el paisatge és fantàstic. A més, tinc la tranquil·litat que, si m’hi vull posar a les 6 del matí i acabar a l’hora que vulgui, ningú em diu res, perquè no em sent ningú. Hem estat molts anys sols al poble, ara tenim una parella amb un nen petit vivint en una altra casa, però sempre hem estat sols i ja podia fer el soroll que volgués amb el teler, perquè era igual. Ginestarre i el Pallars Sobirà van lligats amb mi i amb la meva feina, perquè són fantàstics.
Què recordes de la primera vegada que vas trepitjar Ginestarre?
Encara s’hi accedia per un camí de terra, era tot molt solitari, només hi havia un senyor que hi vivia i ens va dir que es venia la casa i que, si érem bona gent, hi podríem viure, ja que ell se n’aniria molt aviat perquè la dona estava malalta. Li vam dir que ens hi consideràvem, de bona gent [riu] i ens vam decidir a comprar la casa, perquè Ginestarre té tot el sol del món, sobretot a l’hivern, que el necessites tant, se’t posa a dins de casa fins al fons de tot, és una passada. A més, el que volíem era estar sols i això és com viure en una masia, però estant en un poble. A l’agost sí que hem de passar com el xarampió, quan ve tota la gent i està tot ple, tant a dintre de casa com a fora, que estan totes les cases ocupades, però després passa [riu].
Què et va enganxar d’aquest ofici?
Vaig anar a la universitat i vaig fer Farmàcia fins a tercer, ja que jo era de ciències. Tot i que sempre havia tingut aquesta passió de dibuixar no em vaig apuntar a l’escola Massana perquè aleshores semblava que tocava anar a la universitat, que havia de ser així. Quan vaig veure que Farmàcia no m’agradava vaig anar cap a Magisteri. Com em va interessar la part de teixir? Doncs, a poc a poc, per mi és molt atractiu. Potser aquesta part de ciències que tinc em va ajudar a l’hora de fer el projecte del teler, de fer les mides, que els dibuixos quedin encaixats, que no quedin coses a mig fer… per aconseguir tot això necessites una mica de visió de números. I, sobretot, perquè m’agrada el tema de tocar coses, de fer-les, dibuixar, pintar… És especial, no és un ofici que sigui molt corrent i a mi això m’agrada.
I com això arriba a convertir-se en la teva professió?
Tothom diu que, com que no tinc distraccions, amb alguna cosa he de passar el temps, però no és així, ja que això és un ofici, una professió… Jo soc professional del tema i faig servir totes les hores del món, tot i que quan faig les vendes veig que el preu no es correspon amb les hores que hi dedico, perquè cada peça val bastant més del preu pel qual la venc. Tot i això, tinc l’oportunitat de dedicar totes les hores que vull en el meu treball i no calculo gaire bé les hores, que és una cosa que si ho dius als gestors els agafa un patatús. De fet, una vegada vaig fer un pla d’empresa i me’l van rebutjar, dient que aquesta empresa no podia ser viable, però en canvi m’ha anat la mar de bé.
Com s’ha de fer per viure d’això?
No soc milionària, però no necessito gaire per viure, cobrir les necessitats i ja està. El que diria és que cal ser una mica cabut, treballar mínimament bé i buscar els llocs on les teves peces es poden vendre bé, com ara sobretot a França i al País Basc, que és el que he fet jo. Una part important també són les institucions, el fet ajudin i donin una mica més empenta als artesans, com quan davant del Centre d’Artesania de Catalunya hi havia la Gemma Amat. Ella va anar per tots els tallers de Catalunya, ja que no tot és a Barcelona, i va donar molta volada, aquí va ajudar molt amb la llana i les xisquetes…
Quina és la principal dificultat amb què t’has trobat?
És molt difícil ser autònom, fer cada tres mesos la declaració de l’IVA i haver d’agafar sempre un gestor. Quan estava amb els autònoms de França, des del meu escriptori podia fer jo mateixa la declaració i no pagava un fix, sinó que pagava en funció del que venia. Aquell sistema és molt just, perquè els artesans passem molt de temps sense cobrar res: representa que fas l’agost a l’estiu i per Nadal, però després t’estàs una pila de mesos que no vens res. De fet, molts artesans pleguen perquè no poden assumir aquestes despeses. També és cert que els que ens dediquem a això hem de tenir una mica de bogeria, no tenir por de llançar-se a la piscina.
Què més creus que hauria de canviar perquè sigui més fàcil dedicar-se a l’artesania?
Faltaria que es visibilitzés més als artesans, que sortíssim més als mitjans de comunicació perquè la gent entengués el valor que té el que fem. Jo tinc amics ceramistes d’aquí que es moren de gana si no fan classes i, en canvi, tinc amics ceramistes francesos que es guanyen molt bé la vida perquè la gent en compra molta i dona un valor a les coses que no són de fàbrica ni venen de la Xina.
La visió que es té d’un ofici com aquest des de fora creus que s’adiu a la realitat, o és massa idealitzada?
Potser falta una mica d’educació perquè la gent sàpiga realment com és. Si ensenyo com faig les peces amb el teler, com les dissenyo o la qualitat dels materials que faig servir, la gent ho entén i ho valora. Ara, sí que és cert que hi ha públics que ho valoren menys que altres. A País Basc, per exemple, es busquen molt aquestes coses, no només en l’àmbit del teixit, sinó també en el de la ceràmica i altres peces d’artesania, es valora el fet que són úniques. I és que jo no faig una sèrie, sinó que totes les peces són diferents. Una vegada que vaig vendre una pila de xals per anar a un casament, la gràcia era que ningú portava el mateix xal, eren gairebé tots meus, però no n’hi havia cap d’igual, i això és un valor.
És difícil combinar la creativitat amb la productivitat?
No ho és si tens molta pràctica sobre el que vols aconseguir. Si per exemple has de fer 100 bufandes, si saps que vols fer-ne unes d’alpaca, unes altres de seda natural i unes altres de llana, ja et prepares i quan acabes un ordit ja tens ganes de fer l’altre. Et requerirà moltes hores, però serà diferent.
En el teu cas, un ingredient bàsic són els teixits, la matèria primera. On els vas a buscar?
Procuro que sigui quilòmetre zero, per exemple la llana aranesa, que la tenim aquí al Pallars amb les ovelles araneses, però com que l’Aran sempre ens passa al davant, es va fer seu el nom de les ovelles [riu]. Tot i això, aquesta és bastant difícil d’aconseguir. Hi ha unes noies que viuen a la Vall d’Aran i la venen a comprar a casa Borrut d’Esterri de Cardós, la porten a filar a un poble de Lleó, perquè aquí no hi ha cap lloc on filar-la, la tornen a l’Aran i jo la vaig a buscar allà, després que hagi fet la volta per mig Espanya [riu]. Però a mi m’interessa treballar aquesta llana, perquè és maca i, a més la gent ho valora, veu que ve al Pirineu i pot tenir una peça feta amb llana d’aquí. A part, també tenim restes de sèrie de fàbriques que ja no les volen, però m’he de moure molt. La seda natural ve d’Itàlia i l’alpaca ve del Perú. De fet, aquí, en tenim, d’alpaques, però no hi ha llocs per filar.
Quin paper han tingut les persones del teu entorn perquè hagis arribat fins aquí?
Sobretot, l’Andreu, el meu home, que ha estat el principal puntal cada cop que se m’ha trencat alguna cosa. I després, els meus pares, que quan era Nadal i havia d’anar a fires, a mi em sabia greu que no ens veiéssim, però la mare sempre em deia que no em preocupés, que anés o a on hagués d’anar, que ja ens veuríem després. Tots els de casa m’han ajudat, i una altra cosa molt important és que la gent del Pallars sempre m’ha ajudat sense jo demanar-los-ho. Per exemple, als hotels de Tavascan o altres llocs, quan els clients els preguntaven a on podien anar, els recomanaven que pugessin a Ginestarre a veure el meu taller. És bonic que, sense demanar-ho, et recolzin així.
Com veus la situació de l’ofici ara mateix?
El gremi està molt bé i penso que té molta salut perquè hi ha molta gent que vol fer coses. Jo he format part del Gremi Tèxtil de Catalunya, però estic molt lluny de Barcelona i, com que gairebé tot es fa allà, no ho he aprofitat gaire. A més, sempre he tirat cap amunt, cap a França i cap al nord. De fet, sempre he trobat inhumanes aquelles fires que es fan al portal de l’Àngel de Barcelona, ja que els artesans s’hi han d’estar des de les 10 del matí fins a les 10 de la nit i no es poden moure gairebé ni per anar al lavabo, perquè si surten un moment, passa un inspector i no troba a la persona que cotitza, problemes al ‘canto’.
Amb aquests 30 anys que fa que mous fils, el sentiment i les sensacions són les mateixes que quan t’hi posaves al principi?
Jo crec que sí. Encara tinc les mateixes sensacions que tenia al començament quan munto un ordit al teler o faig el projecte. Hi ha coses que potser sí que m’il·lusionaven més abans, o el fet que, quan havia d’anar a les fires grans havia de fer molta producció i em tornava com boja. Era una mica cansat, però quan faig un projecte sempre tinc la mateixa il·lusió.
Com et veus d’aquí a deu anys?
No ho sé, són molts anys. Sempre li dic al meu marit que mentre tinguem la clau del cotxe i ens puguem moure amunt i avall, aquí estarem. I quan ja no ens pouem moure, penso que anirem a parar a Vilanova, on tenim casa, perquè no pots estar sempre depenent de tothom.
Quins consells donaries a algú que volgués començar?
Que no s’atabali, que vagi a poc a poc, que si fas les coses i d’avui per demà ja vols resultats, segur que no surt bé. Sobretot al principi has de combinar-ho amb algun altre treball, ja que la part de comprar fil és molt cara i el començament és difícil. Tot i això, si pots tenir una altra feina que et permeti mantenir-te fins que puguis enlairar-te, et pot anar bé.