MARCEL FITÉ ARGERICH.- Tenim les isoglosses de les varietats lingüístiques pirinenques perfectament delimitades al mapa i explicitades als manuals -en bona part gràcies a aquest gran dialectòleg balear que és Joan Veny (que per cert aquest any ha fet 90 anys: per molts anys, Mestre!)-, però no tenim una geografia del silenci. Ni tampoc una gramàtica, una semàntica, una sintaxi, una retòrica…
Que el silenci forma part de la comunicació ho saben molt bé els poetes i els amants de la poesia. Les paraules parlen, però també contenen significats i capacitats creadores que, dites al vol, se’ns escapen. Les paraules de la poesia són misterioses i van íntimament lligades al silenci del qual neixen i al silenci al qual estan destinades i que els farà de sepulcre. Un silenci, però, que en aquesta brevíssima singladura vital, els haurà fet projectar tot el vigor emotiu i estètic -poètic- que amaguen solta la simple escorça significant que en solem percebre.
Avui, dissortadament, al Pirineu, moltes isoglosses de la parla són més vives als mapes dialectals que no pas a la realitat. El centralisme econòmic, educatiu i mediàtic; l’èxode rural, i altres genets de l’Apocalipsi, han esborrat i continuen esborrant unes varietats lingüístiques que tenien un arrelament mil·lenari i una gran solidesa i riquesa expressiva. Aquesta mala notícia, però, poc o molt es compensa amb el vigor cultural que avui viu el territori i que, pel que fa a les isoglosses poètiques, si més no a l’Alt Urgell, veiem com ja passen per Peramola, on les delimiten i fixen noms tan significatius com els de Josep Espunyes i Ramon Besora.
Però no tots els silencis són silencis poètics. Al Pirineu hi ha també silencis naturals que només parlen a molt poca gent. Són els silencis de les valls, dels roquissars, de les muntanyes, dels innombrables pobles abandonats… Silencis solitaris, resignats, però punyents, només esquinçats pel xasquid estrident de l’astor. Són silencis enganyosos, que ens envolten sense fer soroll, amb la pretensió que no els vegem ni els sentim i puguin passar desapercebuts si no estem amatents a captar les seues veus doloroses, els seus planys de solitud, la seua trista, però enorme, força vindicativa amagada.
Però no tots els silencis són silencis poètics. Al Pirineu hi ha també silencis naturals que només parlen a molt poca gent. Són els silencis de les valls, dels roquissars, de les muntanyes, dels innombrables pobles abandonats
Hi ha també silencis humans carregats de significats. Perquè els silencis, igualment com passa amb les llengües, són el reflex i el ressò, de les societats. Considero que de la mateixa manera que la llengua i la paraula constitueixen una potència activadora en qualsevol grup humà, el silenci és també un mitjà del qual disposen els individus i els grups, bé per a dominar els altres o bé per a resistir a aquest domini, a aquest control; sempre, però, acaben sent un mitjà eficacíssim per a impedir els canvis, mantenir els privilegis i, en definitiva, exercir el poder per la via d’ofegar la paraula.
Estic convençut que necessitaríem una sociolingüística del silenci. Saber quan és millor callar i, sobretot, quan és millor parlar, encara que ens costi, encara que la nostra paraula soni com el xasquid de l’astor entre les runes atarterades dels pobles perduts.
Les llengües, històricament dominades pels poderosos, solien recomanar el silenci. “El hombre es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras”, deixà escrit Ignacio de Loyola. “Dels Déus aprenem el silenci i dels homes la paraula”, havia dit Plutarc. “Només té senti parlar quan s’ha de dir alguna cosa més important que el silenci”, predicava als seus monjos l’abat Dinouart. Ja no cal dir que les dones, històricament, han estat les més privades de l’ús social de la paraula. En elles, silenci i honestedat sexual anaven socialment aparellades. L’educació tradicional recomanava que les dones no parlessin mai davant els seus marits, recomanacions que es feien citant Aristòtil, Demòcrit o la frase de Sant Pau a la Primera Epístola a Timoteu: “Que les dones aprenguin en silenci”.
El silenci pot ser de moltes maneres, proper o distanciador, íntim o excloent, càlid o fred, amable o agressiu, prudent o agosarat, orc o intel·ligent… Però el més famós de tots és el silenci que es coneix com l’omertà, el qual tenim la tendència a situar-lo exclusivament a Sicília. És un silenci que es basa en la por, en la lleialtat als poderosos i en l’antic poder del caciquisme. És un silenci que es recolza en un suposat “sempre s’ha fet així”, però que en realitat emmascara complicitats entre els privilegis d’uns pocs que generalment perjudiquen a la majoria.
Jo penso que la famosa omertà no és pas exclusiva de Sicília. Qualsevol zona aïllada és susceptible de ser-ne víctima, si encara hi ha les forces del caciquisme capaces de mantenir les boques tancades. Ni tan sols el polivalent internet ha estat capaç de trencar aquest ancestral malefici. En molts llocs encara hi ha moltes coses que s’haurien de dir i no es diuen perquè “no es poden dir”. Perquè sempre s’han fet així. L’obligació del periodisme, però, és dir-les. Trencar aquests silencis.