Parlar de la ceba de Nargó m’obliga inevitablement a recordar aquells temps que acudia al poble gent de tota la contrada per comprar-ne planter. Aleshores no eren pas poques les cases que en feien eres i que després, principalment els diumenges, se’l venien en manats ─que a Nargó i rodalia es pronunciava “menats”ꟷ de cent. Avui dia encara hi ha força gent que al seu temps n’hi va a comprar, però ni la demanda, ni tampoc l’oferta, no tenen res a veure amb el mercat de compra-venda que hi havia hagut anyades enrere.
Aquella ceba, reproduïda d’any en any a partir de les llavors de l’any anterior, en alguns casos es va anar diversificant, degenerant una mica, probablement a causa de la intromissió d’altres varietats, però a grans trets el gruix de la mena sembla que se n’hauria mantingut d’una manera força acceptable. Si n’hagués de definir tres característiques essencials, diria que es tracta d’una ceba grossa, que pot fer mig quilo o més; de forma més o menys arrodonida, encara que un pèl allargada, i d’un color entre roig i morat, com el de la terra que li ha donat vida.
Més que no pas el seu aspecte extern, el que m’interessaria destacar, però, són les seues qualitats dietètiques i culinàries. La ceba de Nargó, d’acord amb la seua tonalitat entre morada i vermellosa, és molt més rica en antioxidants que no pas la ceba blanca o la dolça, les quals tenen també moltes propietats saludables i prou conegudes. L’antioxidant més destacat i singular que posseeix la ceba de Nargó està constituït per antocianines, una mena de flavonoide natural que és el que li causa aquestes coloracions tan característiques i que té uns efectes terapèutics prou importants: és antiinflamatori, millora l’agudesa visual, potencia el sistema immunitari i redueix el risc de les malalties cardiovasculars.
La ceba de Nargó, d’acord amb la seua tonalitat entre morada i vermellosa, és molt més rica en antioxidants que no pas la ceba blanca o la dolça, les quals tenen també moltes propietats saludables i prou conegudes
Un dels grans avantatges de la ceba és que no cal gaire aigua per al seu conreu. A fi i efecte d’assegurar-me’n una petita collita, jo n’acostumo a fer unes quantes amb una simple aixeteta de degoteig posada entre cada quatre cebes, degoteig que només faig servir quan la secada amenaça el creixement de la ceba. Per tot plegat, el consum d’aigua d’aquest producte és realment baix, encara que no pas nul com alguns de vegades diuen, si hom es vol assegurar una bona collita.
Pel que fa al seu ús alimentari, hi ha una infinitat de maneres de menjar-se-la. A mi m’agrada molt crua, especialment a l’amanit, a l’aperitiu amb olives confitades del país i al gaspatxo. En tots tres casos l’acostumo a posar prèviament una estona en aigua i vinagre de poma per a treure-li un punt de la picantor que sol tenir. Ara bé, a l’amanit la hi poso en talls longitudinals, més aviat primets; a l’aperitiu i al gaspatxo, en canvi, m’agrada posar-la-hi en tallicons quadradets. Al gaspatxo la hi incorporo una vegada l’emulsió ja ha estat elaborada, és a dir, ho faig com amb els tallicons de pebrot, cogombre o pa fregit que de vegades s’hi afegeix. D’aquests tallicons, de vegades també em ve de gust d’afegir-ne a la verdura. Sí, ja sé que pot semblar una extravagància, però és que jo soc molt de la ceba i el cru-cuit de la ceba amb la verdura el trobo d’allò més saborós.
Ja no cal dir que la ceba de Nargó és ideal per a qualsevol mena de sopa que se’n vulgui fer. A mi me n’agrada molt una que fa la meua dona en què combina la ceba amb el tomàquet i que em sembla que la hi va ensenyar a fer la meua mare. Però avui, abans que no se m’acabi l’espai, voldria parlar d’una altra menja relacionada amb la ceba. Es tracta de la ceba escabetxada. Tal com explica la dietista-nutricionista Pilar Betriu al seu magnífic llibre Alimentació i gastronomia a l’Alt Urgell (Pagès Editors) la seua elaboració no és gens complicada. N’hi ha prou de posar una mica de vinagre en una paella (jo l’hi poso de poma) i afegir-hi la ceba, una fulla de llorer, uns quants grans d’all i sal i pebre segons els gustos.
Aquesta ceba escabetxada es pot tastar sola o acompanyada. Personalment, la recomano especialment per a acompanyar les hamburgueses, ja siguin vegetarianes o veganes, de pollastre, de porc o de vaca bruna. Perquè l’hamburguesa resulti perfecta per al meu paladar cal remullar la ceba escabetxada amb una mica de mostassa endolcida amb mel i, si se’n fa entrepà, que el pa sigui de sègol o de qualsevol varietat que no sigui pa blanc.