AMADEU GALLART SORT.- Envellir, si tens sort de gaudir d’una salut raonable, una pensió que et cobreixi les despeses mensuals i un bon entorn ambiental, pot arribar a ser una agradable, encara que forçosa, assignatura de fi de carrera. Des de les comarques metropolitanes potser ens envejaran les visions paisatgístiques, un aire menys contaminat… no oblidem cap dels nostres estimats tòpics, però els pirinencs d’aquesta part de Catalunya ens sentim inquiets per la realitat de la falta d’equipaments assistencials per a la gent gran. Sí, ja ho sabem, tots volem envellir a casa nostra, amb els nostres objectes estimats i si la factura de la llum, del gas o del gasoil ens ho permet, amb una certa calidesa física i moral, però cal que tinguem sempre obert l’accés a un equipament social.
Comencem pel començament! Disposem d’una bona planificació dels equipaments existents i dels necessaris de la nostra àrea de l’Alt Pirineu i l’Aran? Quan començarà a funcionar la delegació de drets socials de l’Alt Pirineu i Aran de la conselleria corresponent de la Generalitat de Catalunya? Ens agrada molt la retòrica, parlar de despoblament, de les hipotètiques iniciatives que podrien florir al nostre jardí muntanyenc, fer llargues llistes del que caldria fer… La veritat és que farem volar molts coloms si no tenim la base indispensable per analitzar la nostra realitat. I això que en la problemàtica de la gent gran és especialment perillós a tot arreu, a les nostres comarques hi ha elements que fan que aquesta situació sigui especialment delicada. En aquest tema cal, com en cap altre, l’administració pública catalana físicament present a cadascuna de les nostres comarques i organitzada territorialment com a Alt Pirineu.
A l’Alt Pirineu tenim uns greus dèficits d’equipaments residencials per a la gent gran que pateix alts nivells de fragilitat. Tenim dèficits tant de places sociosanitàries —dedicades a gent gran que pateix malalties greus o molt greus—, com de places senzillament geriàtriques, és a dir, dedicades a gent que volen o necessiten viure amb un cert nivell d’assistència, bé a través de residències clàssiques, bé a través d’altres equipaments com pisos assistits o pisos construïts amb equipaments comunitaris. I tot això cal fer-ho seguint l’esperit de les noves tendències de promoció de la qualitat de vida de les persones vulnerables i fràgils.
Hem de carregar sobre les espatlles de la nostra classe política altpirinenca la responsabilitat no ja de solucionar el tema, cosa que pot escapar de les seves possibilitats d’actuació, però sí la de trobar una actitud continuadament reivindicativa
L’escenari es complica perquè vivim en comarques de baixa densitat demogràfica cosa que comporta una atenció política i administrativa de segona categoria per raons òbvies de pes electoral. També ens ho complica la forçada emigració laboral de la joventut… Hem de trobar solucions específiques per als nostres problemes específics. Hem de carregar sobre les espatlles de la nostra classe política altpirinenca la responsabilitat no ja de solucionar el tema, cosa que pot escapar de les seves possibilitats d’actuació, però sí la de trobar una actitud continuadament reivindicativa. No pot ser que els nostres representants al Parlament o fins i tot en institucions com les actuals diputacions provincials adoptin comportaments acomodaticis. La seva posició ha de ser, lògicament dins de les normes d’un comportament responsable, la d’una forta reivindicació. Sigui quina sigui la seva adscripció política. No és gens fàcil perquè a vegades les organitzacions no admeten gustoses altres comportament que les que marquen les seves cúpules directives i això pot afectar coses com ser o no a les llistes, determinats càrrecs…
Envellir és un repte, però fins i tot en territoris com el nostre no ha de voler dir abandonar-se a una apàtica malenconia, per poc que la salut ens respecti
És prou difícil viure en condicions dignes i aquest tema es fa una muntanya quan et fas gran i vius en una comarca altpirinenca. Envellir és un repte, però fins i tot en territoris com el nostre no ha de voler dir abandonar-se a una apàtica malenconia, per poc que la salut ens respecti. I si tenim aquesta sort hem de treballar, els que podem, per als que a través del procés d’envelliment han arribat a un grau de vulnerabilitat aguda, o per aquells que les pensions se’ls han anat encongint davant de la carestia energètica i alimentària.
És precís advocar per unes veus polítiques que denunciïn la nostra situació, però també necessitem veus socials, a través dels consells consultius comarcals de la gent gran, dels mateixos ajuntaments, dels diversos esplais o casals que encara queden a les poblacions amb un cert nivell demogràfic…
Exigim per a l’Alt Pirineu i l’Aran una decidida política d’equipaments assistencials, d’assistència domiciliària, d’ajuts contra la pobresa energètica… si és que volem mantenir viu, encara que envellit, aquest important racó de Catalunya.