MARCEL FITÉ ARGERICH.- El divendres dia 30 de setembre a les 19 hores, conjuntament amb la historiadora Ma Carme Batlle i l’autor, Amadeu Gallart, presentaré a la llibreria Documenta de Barcelona (c/ Pau Claris, 144) l’obra Per Déu, per la Pàtria i el Rei, publicada per Edicions Salòria de la Seu d’Urgell. Amb la intenció de convidar-hi els lectors i lectores i a fi i efecte de fer-ne un petitíssim resum per als qui no hi puguin assistir, els n’escric aquest avançament.
Amadeu Gallart parteix del dietari heretat d’un carlista pirinenc, fill de la Seu, Antoni Martí (1806-1863), que era rebesavi seu. El dietari abraça els anys que van de 1822 a 1856, és a dir, un període agitat i convuls, que s’iniciaria justament ara fa dos-cents anys amb la Regència d’Urgell i es clou amb el final del dit Bienni Progressista, és a dir, amb la caiguda d’Espartero al govern de Madrid i l’ascens del general O’Donnell al poder.
Entre els molts focus d’interès que presenta aquesta obra hi ha el d’haver estat feta des d’un punt de vista absolutament original i alhora clau per a entendre la repercussió que van tenir a les nostres terres fets tan rellevants com l’alçament de Riego, la Regència d’Urgell, la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la guerra dels Malcontents, la Dècada Ominosa, l’herència de Ferran VII, la dita Primera Guerra Carlina ─que al meu modest parer és una més de les moltes guerres borbòniques que hem patitꟷ, la regència d’Espartero, la Dècada Moderada i l’anomenat Bienni Progressista.
Però més enllà d’aquest periple històric, hi ha el retrat social de la Seu d’aquell temps, amb la seva devoció quasi supersticiosa per sant Ot i sant Ermengol, i, sobretot, amb el paper del bisbat (des del bisbe Simó de Guardiola a Caixal) i el govern militar (hàbilment i fèrriament dirigit pel qui seria alcalde de Barcelona, Tomàs Metzger i el també militar Bonifacio Ulrich, comissionat espanyol al Govern andorrà) al capdamunt de la cúpula del poder i amb tota la catèrvola de petits cacics locals, els “visibles”, convenientment distribuïts entre carlins i liberals, veïns i amics a la vida quotidiana i, alhora, presumptes enemics, enfrontats per les ideologies dominants i per les guerres i altres lluites. Tots ells, però, amb el subconscient perfectament ensinistrat a l’hora de repartir-se les engrunes derivades del minso poder local. L’obra, però, no es centra pas exclusivament a l’àmbit de la Seu, sinó que hi tenen també un paper important Montpeller, Berga i, molt especialment, Andorra i les relacions entre aquesta darrera i la ciutat dels coprínceps.
Es tracta també d’una obra, molt rica en detalls i anècdotes, la qual cosa implica que hi ha hagut una intensa i fructífera tasca d’investigació per part de l’autor
Es tracta també d’una obra, molt rica en detalls i anècdotes, la qual cosa implica que hi ha hagut una intensa i fructífera tasca d’investigació per part de l’autor. Centrada majoritàriament a la Seu d’Urgell, podria semblar que es tracta d’una publicació amb un interès purament local. Però res no seria més lluny de la realitat que una afirmació d’aquest caire.
Per començar, estilísticament és prou innovadora; es tracta d’una obra quasi dialogada, en què el rebesavi escriu les seues experiències i el rebesnet les va comentant des del seu punt de vista actual. D’altra banda, atenent a les qüestions de fons, l’obra afronta i retrata el complex tema del carlisme. Els tres integrants tradicionals del carlisme, l’integrisme, el tradicionalisme i el populisme foral, apareixen descrits a l’obra a través de personatges com ho serien el bisbe Simó, el mateix rebesavi de l’autor i, ja a fora de les muralles, el capitost insurgent Bartomeu Porredon, lo Ros d’Eroles. Aquesta aportació específica del que va representar el primer carlisme pel que fa a la relació entre Andorra i la Seu enriquirà sens dubte el conjunt de nombrosos escrits i aportacions que fins ara s’han fet sobre el tema. Un tema tant apassionant com controvertit, en què la crueltat i el salvatgisme de la guerra mai no han apagat l’alè romàntic i idealista que l’ha envoltat. Segons les escoles i els autors, alguns hi han vist el conservadorisme més immobilista i intransigent; uns altres, però, hi han intuït un esperit socialista, federal i, fins i tot, anarquista (Unamuno, etc.)
Com a nota curiosa, reproduiré un fragment de les paraules de Karl Marx a la seva obra La revolució espanyola, traduïda per Andreu Nin: “El carlisme no és un simple moviment dinàstic i regressiu com s’entossudeixen a afirmar i a mentir els molt ben pagats historiadors liberals. És un moviment lliure i popular en defensa de les tradicions molt més liberals i regionalistes que l’absorbent liberalisme oficial (…) Representaven la pàtria gran com a suma de les pàtries locals…”
Tot i la complexitat del tema, m’atreveixo a dir que alguna cosa de certa hi devia haver en el punt de vista de Marx. Sobretot tenint en compte que, amb la perspectiva que ens dona el pas dels anys, observem que aquella Espanya liberal que va acabar triomfant es va forjar a còpia de cops de sabre i de bursades de testosterona, la màxima aspiració de les quals, més que no pas dur a terme un projecte liberal i alliberador, era poder arribar a escatxigar els sobirans llençols de la reina Isabel II.
