Qui més qui menys sap què és un bonsai, n’ha vist o n’ha sentit a parlar. Encara hi ha algunes confusions i hi ha qui pensa, erròniament, que un bonsai és una espècie en si mateixa quan, en realitat, es tracta d’una tècnica que permet fer que arbres que esdevindrien exemplars normals es quedin petits.
L’afició pels bonsais de qui va ser president del govern espanyol, Felipe González, va fer que moltes persones de l’Estat espanyol descobrissin aquesta tècnica. Una d’elles va ser, justament, l’olianès Vicenç Bentoldrà que, juntament amb el també veí d’Oliana, Ernest Tomàs, fa anys que dediquen bona part del seu temps a cuidar i fer viure aquests arbres. Tots dos són l’ànima d’Oliana Bonsai, un grup amb el qual donen a conèixer aquest art a la gent del municipi i comparteixen experiències i coneixements amb integrants d’entitats d’altres localitats.
Pel que fa als orígens de la seva passió, Bentoldrà explica que, arran del ressò que va tenir l’afició de Felipe Gonzàlez pels bonsais, va començar a buscar informació sobre la qüestió, ja que “llavors no hi havia gairebé res publicat, ni tan sols a les biblioteques, perquè aquí a Europa, això és basant modern”. Així doncs, “anar buscant a llibres, anar provant el que s’hi explicava i, a base de molts fracassos i d’anar insistint, en vaig anar aprenent”, explica.
Al Vicenç el que l’atreu del món del bonsai és cultivar-los: “a casa meva sempre hem tingut horts, els pares eren pagesos i suposo que això fa que la part de cultivar m’atregui més que la de disseny o les exposicions”. En aquest sentit, apunta que “cultivar és interessant perquè vol dir que has de mantenir aquest arbre viu amb un espai reduït; aquí no pot fallar el rec, ni l’abonament ni moltes altres coses”. Tot plegat, afegeix, “implica dedicar-hi moltes hores que, de fet, ja era el que buscava, un hobby on perdre el temps, i aquí es pot perdre tot el temps del món”, diu rient.
Dedicar-hi molt temps, però, té premi, ja que després queda reflectit en els arbres. “El que no hi dedica temps, tindrà un arbre mort i com més temps hi dediqui, més maco es tornarà”, explica el Vicenç, tot deixant clar que “si no hi fas res, els arbres no fan res pel seu compte”.
Podar, pinçar i defoliar
I la gran pregunta en el món dels bonsais és, com s’aconsegueix mantenir un arbre en dimensions tan reduïdes? El Vicenç respon que, bàsicament, a través de les tècniques de poda, amb pinçats i amb defoliats, és a dir traient les fulles perquè facin més brots. Tot i això, remarca que “hi ha un ventall molt ampli de tècniques i abans no les domines totes, passen anys”. “En una setmana no et fas un bonsai, ha de passar temps, aprendre les coses, els cultius, els noms, els estils… hi ha molts fronts a tocar”, afegeix.
Una altra de les claus per aconseguir que els bonsais sobrevisquin és treballar amb arbres autòctons: “no vulguis cultivar espècies tropicals al Pirineu, perquè ja és prou complicat cultivar-ne d’autòctones com per fer-ho amb tropicals que hagis d’estar protegint”. “Els arbres de la teva zona, en canvi, ja estan adaptats de base i només es tracta de mantenir-los: que no els falti humitat, ni abonaments i aprendre les tècniques per fer que es quedi petit”, rebla.
Actualment, el Vicenç té uns 400 bonsais i una dedicació a ells gairebé absoluta: “no estic per anar de vacances ni perdre el temps al bar”. A banda de cuidar-los, també els mostra i participa en intercanvis i trobades amb altres associacions i persones que es dediquen a aquest art. Al territori admet que hi ha poques entitats organitzades, tot i que “segur que a cada poble hi ha algú que s’hi dedica”. Tot i això, gràcies a Internet assegura que ara és més fàcil conèixer altra gent que s’hi dedica i intercanviar i compartir experiències i coneixements.
L’altra ànima d’Oliana Bonsais és Ernest Tomàs, que fa més de 20 anys que s’hi dedica. Igual que el Vicenç, s’hi va posar perquè “estava a punt de jubilar-me i tenia moltes aficions, però no les podia mantenir econòmicament”. Inicialment, va pensar que fer bonsais seria econòmic, i així era quan en tenia dos o tres. Ara, però, en té prop de 200 i admet que mantenir-los ja no ho és tant, d’econòmic: “els testos i els filferros acaben valent molts diners”.
Sigui com sigui, igual que al Vicenç, una de les coses que més li agraden és que “és un entreteniment que et permet passar el temps sense molestar ni que em molestin”. Una altra cosa que “m’enriqueix molt”, afegeix, és “pensar que d’una cosa que hi havia allà al mig, a la qual la gent no li feia ni cas, jo n’he aconseguit crear un arbre”. En el seu cas, el que més li agrada de cultivar bonsais és la part estètica, veure el resultat final.
Quinze dies voltant pel bosc per trobar l’exemplar ideal
L’Ernest detalla que el procés habitual per començar un bonsai passa pel bosc: “per a l’aficionat ric, el més fàcil és anar a una exposició i comprar el bonsai que més li agradi, sense mirar el preu, però en el meu cas, i en el de molta gent, el primer és anar al bosc”. Els primers anys, afegeix, “agafes un arbret i et sembla qui sap què, al segon any, aquest ja ni te’l mires i quan fa vuit o deu anys que vas al bosc pots arribar a estar quinze dies seguits buscant i encara no acabes de trobar l’exemplar que t’agrada”.
En aquest sentit, l’Ernest és molt curós i deixa clar que “no es tracta d’anar al bosc, trobar un arbre que t’agrada, cop d’aixada i cap a casa: has d’estar segur que aquell arbre tindrà un 80 o un 90% de possibilitats de sobreviure, si l’agafes”. I com es fa, això? L’Ernest ho detalla: “primer fas una petita rasa, tallant un mínim d’arrels, l’abones i el tornes a tapar; quan veus que ja treu arrels noves, ho fas a l’altre costat i quan ja està, talles l’arrel principal i te l’endús cap a casa. Un cop a casa, cal cuidar-lo al màxim, primer posant-lo a l’ombra, després mig al sol i mig a l’ombra i donar-li totes les possibilitats perquè visqui”.
De fet, si un arbre li agrada, però no té clar que li viurà a casa, el deixa al bosc i és ell qui es desplaça per anar-lo cuidant: “hi ha alguns arbres que fa deu o quinze anys que els cuido al bosc, són unes meravelles d’arbres, però no els arrenco perquè tinc por que no visquin. Així, quan vull gaudir d’aquella meravella, vaig al bosc a veure’ls”.
Amb 200 bonsais per cuidar, l’Ernest admet que hi ha dies que pensa que en té massa i que se n’hauria de treure algun. Després, però, quan comença a pensar en l’esforç que li ha requerit cadascun, es veu incapaç de vendre’ls o donar-los.
Apropar-se a la cultura japonesa
Una altra aportació que els ha fet l’afició dels bonsais és conèixer una mica més la cultura japonesa. “Del Japó, no en sabia res fins que vaig començar amb els bonsais, i això que tinc una filla que treballa en una empresa japonesa!”, exclama l’Ernest.
Per la seva banda, el Vicenç apunta que, tot i que la tècnica va sortir de la Xina -sembla que d’una població nòmada, que per traslladar les plantes amb què cuinava i es guaria va aprendre a fer petits els arbres que les produïen- va fer fortuna al Japó. A Catalunya, apunta que “sí que hi ha algú que s’ha interessat molt per la filosofia oriental que hi ha al voltant del bonsai”, però admet que “a la majoria dels aficionats ens queda molt lluny”. Almenys per a ells dos, aquest art mil·lenari els acaba aportant una afició que els omple el temps sense molestar a ningú ni que ningú els molesti.
Aquest reportatge ha estat possible gràcies a les entrevistes fetes per Jofre Figueras Doy i Eva Viaplana Manresa.