Aquest cap de setmana, la vall de la Vansa i Tuixent acull la 22a Festa i Fira de les Trementinaires. Una de les persones que més coneix aquest món és Lina Sevillano, ja que és la responsable del Museu de les Trementinaires de Tuixent des del moment en què es va obrir, el desembre de 1998. Fa 30 anys, pràcticament ningú coneixia qui eren les trementinaires, però gràcies al museu, a la festa de les trementinaires i a les activitats que es desenvolupen al voltant del museu són molt més conegudes. En el teu cas, quina va ser la primera vegada que vas sentir a parlar de les trementinaires?
La primera vegada va ser l’estiu del 1998 i me’n van parlar la Mercè Valls i l’Artur Beiroa. Ells treballaven en la recerca i la museografia per crear un museu etnogràfic, en el marc de la ruta Els oficis d’ahir, promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell, que mostraria l’ofici que desenvolupaven les dones de la vall de la Vansa, Tuixent, Josa i Alinyà des del segle XIX fins ben entrat el segle XX. Va ser un projecte que em va semblar molt engrescador.
Tant que t’hi vas involucrar des dels seus inicis, perquè es va convocar un concurs d’oposició, el vas guanyar i ja es va obrir el museu, oi?
Sí, es va obrir el museu i va ser tota una descoberta, em va comportar un aprenentatge, i van ser moltes les iniciatives i els projectes que vam començar a fer. De seguida, ja l’any 2000, en record i homenatge a la feina que exercien les dones de la vall, es va celebrar la primera festa de les trementinaires. Primer, la programació tenia pocs actes i eren de caire cultural i festiu. De mica en mica, aquesta festa s’ha anat fent més gran i avui la seva programació té uns 25 actes i activitats al voltant de les herbes remeieres i d’aquest patrimoni cultural, popular i tradicional de la vall de la Vansa i Tuixent.
Al llarg d’aquests 23 anys d’existència, molta de la gent que ha anat venint no coneixien prèviament el món de les trementinaires, però d’altres sí, i em penso que algunes persones que han vingut fins i tot guardaven algun record vinculat amb aquestes dones, perquè havien passat per casa seva, no?
Exacte, des del museu hem recollit molta informació sobre aquestes cases que acollien les trementinaires en les seves rutes. Fa un parell d’anys va venir una dona que vivia a Palma de Mallorca, però que havia nascut a la Garrotxa, que recordava el pas de dos trementinaires, la Sofia i el Miquel. Ens va explicar que tenia un record molt entranyable de les visites que els feien any rere any i, de fet, encara es conserva una fotografia de la Sofia i el Miquel durant el seu pas per aquesta casa de la Garrotxa. Li vaig demanar a la dona com les anomenaven, a les trementinaires, i em va dir que s’hi dirigien pel nom, ja que hi tenien un tracte molt personal.
Imagino que a aquestes persones els venen records molt allunyats en el temps, d’infantesa i joventut, i aquí redescobreixen el món de les trementinaires.
Sí, hem recollit informacions del pas de les últimes trementinaires, com podien ser la Gravada de Josa o la Tamastima de Cornellana, i hi ha molta gent gran que recorda el seu pas i el tracte que rebien en visitar casa seva.
Si parlem de la gent de la vall, el museu, la festa i els altres actes vinculats han permès que els seus veïns i veïnes posessin en valor el patrimoni immaterial que representen les trementinaires, és a dir, que descendents de trementinaires ara veuen reconeguda la feina de les seves avantpassades?
Jo crec que la gent de la vall s’ha fet seu el museu. El reconeixement que ha donat el museu a aquest ofici, a la força i la valentia d’aquestes dones i a la seva lluita per tirar les cases endavant ha fet que els veïns i veïnes de la vall sentin orgull per la feina desenvolupada per aquestes dones. També hem trobat que hi ha descendents de trementinaires que ja no conserven la casa a la vall, però que han vingut al museu i han portat l’arbre genealògic per comunicar-nos que els seus avantpassats havien estat trementinaires. Recordo que no fa gaire va venir una família del Bages amb la seva àvia, que havia estat infermera domiciliària al servei de PADES i portava tot l’arbre genealògic perquè era descendent de trementinaires i ho deia amb orgull. De fet, deia que quan va saber-ho, va entendre perquè li agradava tant la feina que havia fet tota la vida, ja que en certa manera continuava amb l’ofici de guarir.
Des de fa uns mesos s’ha començat a senyalitzar les cases de les trementinaires de la vall. Es va començar per Ossera i s’està continuant, oi?
Sí, tenim al voltant de 120 cases identificades on hi havien viscut trementinaires, i unes 150 trementinaires a la vall. Esperem que, de mica en mica, aquestes plaques puguin constar a tots els pobles de la vall, ja que a tots n’hi havia.
Unes trementinaires que no van sorgir del no-res, sinó que hi havia unes circumstàncies especials, amb una vall molt poblada i algunes cases amb dificultats per tirar endavant, fet que va provocar que algunes dones haguessin d’anar pel món a guanyar-se la vida, no?
Exacte, era una manera de contribuir a l’economia familiar, d’aportar aquesta moneda en efectiu que necessitaven per fer front als impostos i per comprar allò que no podien elaborar. De fet, l’aportació econòmica que feien era molt important per aquestes cases. Havien estat temps difícils i potser la gent de la vall inicialment no els volia recordar, però posar en valor l’esforç d’aquestes dones a través del museu crec que va fer canviar aquesta visió. Sí que havien estat temps difícils, però calia reivindicar aquest esforç.
Eren dones que anaven soles pel món, normalment de dues en dues, i això suposava un canvi substancial en l’univers de la dona, que passava bàsicament d’estar a casa a haver de sortir. Eren dones realment valentes.
Valentes i lluitadores, lluitadores per aconseguir el que volien, que era que les seves cases, terres i famílies tiressin endavant. La mostra la tenim en el testimoni de la Sofia i el Miquel, que vam poder recollir en un documental que complementa la visita al museu. El seu és un testimoni realment molt entranyable i emotiu que ens mostra aquesta força i valentia.
Un documental que, probablement, és el que més valoren o més expectació desperta entre els visitats, oi?
Sí, tot i que la museografia o la rèplica que tenim d’una cuina estiguin molt bé i ens transportin a aquell temps, el documental de la Sofia i el Miquel ens aporta un testimoni molt emotiu i entranyable i és una lliçó de vida que és important conèixer. Tenim la sort que en el seu moment algú va pensar que mereixien una gravació, en aquest cas els mestres que llavors hi havia a Tuixent, el Toni Balaguer, la Mercè Valls i el Xavi Marcos, i també el Jordi Pasques, un gran coneixedor de la comarca que l’any 1984, poc després que la Sofia i el Miquel deixessin d’exercir de trementinaires, també va gravar el seu testimoni. Gràcies a això, avui podem mostrar aquest document importantíssim.
Quines preguntes són les més freqüents per part dels visitants?
Potser una de les coses que més ens demana la gent és si només hi havia trementinaires a la vall de la Vansa i Tuixent. Jo no puc afirmar que en altres llocs no es fes aquesta activitat, però la recerca científica impulsada l’any 2004 per la Clara Arbués, que llavors era agent d’ocupació i desenvolupament local a la vall, i dirigida pel Joan Frigolé Reixach, catedràtic d’antropologia social de la Universitat de Barcelona, acompanyat de tot un equip d’investigadors, avala tot el contingut que mostrem al museu i ens permet constatar que efectivament, moltes dones de la vall feien de trementinaires.
I aquest treball es va publicar a través d’un llibre, Dones que anaven pel món, que segurament és la bíblia de les trementinaires, no?
Sí, i tant, hem d’agrair moltíssim al Joan Frigolé i a l’equip que va participar en la recerca d’aquesta investigació científica, ja que és valuosíssima i va ser molt important per a nosaltres.
El museu té un magnífic complement, que és el Jardí Botànic de les Trementinaires. Com es va crear?
Es va crear gràcies a la col·laboració del Parc Natural del Cadí Moixeró i del Centre Tecnològic Forestal. Va ser el 2005, en el marc d’una acció del Taller d’ocupació que es va dur a terme a la vall durant aquell any. Hi van participar vuit dones i es va habilitar aquest espai en unes feixes ermes. Es tracta d’un petit recorregut de 400 metres circulars, on estan representats els diferents hàbitats de la vall i les plantes que hi neixen, és a dir, les plantes medicinals que hi recol·lectaven les trementinaires. Hi ha senyalitzada cada espècie amb el nom científic, el nom comú, un dibuix i un codi QR per accedir a més informació. És un complement per aprofundir en la part botànica del museu i es pot visitar des de la primavera fins a final d’octubre.
A part del Jardí Botànic, també hi ha plantes senyalitzades en altres llocs, oi?
Sí, també hi ha l’itinerari botànic de la vall de Mola, on s’han senyalitzat les plantes que neixen de manera espontània. És un recorregut circular de gairebé uns sis quilòmetres, on es troben les plantes que recol·lectaven les trementinaires. Al jardí hi ha uns 60 exemplars senyalitzats i a la ruta, unes 100 plantes autòctones de la vall senyalitzades.
Al voltant del museu, però, s’hi han desenvolupat altres iniciatives, com els cursos de flors o els tallers escolars.
Els cursos de flors es van començar a programar l’any 2000 i van a càrrec de la Carme Bosch, mestra artesana d’etnobotànica popular i tradicional. Són cursos que programem a l’estiu amb mot èxit i que tenen una molt bona acollida. Cal destacar que la Carme Bosch va col·laborar en les recerques que es van fer per dur a terme la museografia, és una bona professional del que fa i té un gran reconeixement i molts seguidors. Pel que fa a les escoles, a Tuixent hi tenim l’Entorn d’aprenentatge, que és un sistema educatiu que pretén despertar l’interès dels nens i nenes per la descoberta d’aquests ecosistemes de muntanya, els seus recursos i la forma de vida dels pobles. Entre tot això, hi destaca la figura de les trementinaires.
El món de les trementinaires s’ha convertit en un tema identificador de la vall, és a dir que la vall de la Vansa i Tuixent i les trementinaires estan molt lligades. Les trementinaires, i la natura guaridora en general, són ja un segell identificatiu de la vall?
Sí, jo crec que aquesta identificació de la vall amb aquesta cultura popular sobre les herbes medicinals cada vegada va a més. Penso que és el que podem oferir, mostrar aquests orígens i patrimoni, aquest lligam amb la natura, sense necessitat de fer res més. Crec que és el millor que podem fer.
Per tant, el futur més immediat avançaria cap aquí, cap a reforçar aquesta identificació i fer cada vegada més conegut el món de les trementinaires?
Encara ens queda molt camí per recórrer, però sí. El futur del museu i de la vall vers les trementinaires passa per continuar treballant al voltant de les plantes remeieres, passa per aquesta cultura propera a la natura. Crec que, sense fer malbé res i conservant l’autenticitat de la nostra vall, és el millor que podem oferir.
A més, cada vegada hi ha més gent interessada amb el retorn a la natura i amb tot allò que fa referència als remeis tradicionals… Sembla que això torna a estar al centre de la vida de moltes persones.
Sí, perquè el respecte al planeta és molt important i sembla que ens hem adonat que hem de posar seny. De fet, les trementinaires, potser sense saber-ho, van ser pioneres en l’ecologisme, reciclant i fent moltes de les coses que ara tenim en compte. Mirar una mica enrere està bé i ens ensenya moltes coses, ja que si no coneixem els orígens, difícilment sabrem a on anem.
Aquesta entrevista es va emetre originalment al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV.