Aquesta és una qüestió que es repeteix continuadament en reunions, cursets, articles… i això és bo perquè indica un grau alt de preocupació sobre les condicions de vida dels altpirinencs i de les altpirinenques. A mitjans i a finals dels anys 70 del segle passat, és a dir, fa més de quaranta anys, des dels Grups de l’Alt Pirineu no ens cansàvem de repetir que per aturar la sagnia demogràfica que patíem i plantejar un espai amb possibilitats de viure-hi calia, primer de tot, prioritzar l’equilibri dels diversos sectors productius.
Tot plegat volia dir que desitjàvem: primer, mantenir una certa estabilitat del que quedava del món agrari i ramader; segon, promocionar l’establiment de petites indústries i artesanats de tot tipus; tercer, fomentar un urbanisme ordenat que en aquells moments ja començava a mostrar signes especulatius molt preocupants —d’aquí la nostra intervenció en els plans d’urbanisme de la Vall de Boí i de Montferrer i Castellbò—; i quart, el foment controlat del sector serveis, impedint la conversió del nostre territori en un jardinet per a les zones metropolitanes.
I ara ens trobem, l’any 2022, en una situació força similar encara que amb clarobscurs. És evident que l’adveniment de la democràcia —quin malson pensar que això no s’hagués produït, no era pas impossible— va representar un impuls fonamental per incrementar el nivell de vida de tots els habitants de l’Aran, l’Alta Ribagorça, els Pallars Sobirà i Jussà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. La feina dels ajuntaments democràtics i dels mateixos consells comarcals —no oblidem que els primers consells comarcals, els de muntanya— varen ser impulsats decisivament pels GAP, així com la Llei de Muntanya i molts anys després, el mateix IDAPA i amb aquest, l’importantíssim Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i l’Aran. Sí, hem avançat moltíssim, però des d’una perspectiva d’estructura econòmica i social la nostra problemàtica bàsica es manté i avui encara ens preguntem què volem que sigui l’Alt Pirineu i l’Aran quan sigui gran.
El gran problema, en la meva opinió, és que hem dedicat tots plegats moltes hores a fer llistes del que falta a l’Alt Pirineu i l’Aran i que ho hem fet gairebé sempre des de l’òptica de la iniciativa privada, confiant-ho tot a una utòpica massa d’emprenedors individuals que, amb condicions fiscals o de subvencions més o menys generoses, arribarien a impulsar un Pirineu pletòric de vida i d’esperança. I ens ha costat entrar en el tema —malgrat que hi ha hagut sempre gent que ho ha anat defensant—, que ens faltava la insistència en una de les dues cares d’aquesta moneda. I aquesta cara no és altra que l’emprenedoria pública. En territoris com el nostre, d’una densitat de 12 habitants per quilòmetre quadrat, no podem dedicar tot el temps a fer llistes del que es pot fer des de l’angle de les decisions privades sinó que hem de reivindicar l’actuació plena i compromesa de l’emprenedoria pública, de l’administració pública, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya.
Les inversions públiques són la condició bàsica per poder tirar endavant d’una manera raonable. Sense institucionalitzar l’Alt Pirineu i l’Aran no passarem d’un plany més o menys commiseratiu.
Les inversions públiques són la condició bàsica per poder tirar endavant d’una manera raonable. Sense institucionalitzar l’Alt Pirineu i l’Aran no passarem d’un plany més o menys commiseratiu. Allò que fa vint anys el Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i l’Aran en deia, molt gràficament, tenir veu pròpia. És molt curiós observar com, al nostre país, a Catalunya, ben justament s’han aguditzat molt les sensibilitats sobiranistes i que, en canvi, per a territoris com el nostre, molts dels que defensen ardidament la personalitat de la nació catalana es conformen perfectament amb el fet que l’Alt Pirineu i l’Aran sigui una cua de les províncies de Lleida i de Girona. Una contradicció que cal fer evident a la nostra opinió pública local.
Anant a coses concretes, cal reivindicar urgentment l’establiment de les delegacions territorials del govern de la Generalitat, són, poden ser, importantíssims pols de desenvolupament per al nostre territori a condició, això sí, que no siguin pures formalitzacions per quedar bé, repartides a persones amigues. No, ens calen funcionaris molt ben formats i amb un esperit innovador i de dinamització de la vida econòmica i social de la societat altpirinenca i aranesa. Si ens limitem a tapar forats serà un fracàs que farà molt mal… i alguna experiència d’aquestes hem tingut en el passat. I com a horitzó no llunyà, no oblidem que hi ha la Llei Veguerial plenament vigent, la institucionalització de la vegueria que ha de suposar entre altres coses, incorporar competències de les diputacions provincials i la coordinació dels ens comarcals, que, a casa nostra, han fet bona feina, en general.
I acabo amb un paràgraf d’un economista socialdemòcrata, Anton Costas, actual president del Consejo Económico y Social. Aquest senyor ens recorda que: “Reequilibrio entre mercado, administraciones públicas y territorio: la mentalidad de la política económica tradicional se sesgó a favor de que los mercados son omniscientes y omnipotentes, y que ellos solos consiguen crear riqueza. Qué se les ha dicho a muchas comunidades? Que se resignaran al silencio o que emigraran. Esto es una barbaridad. Lo que veo hoy es un equilibrio entre los dos pilares de la prosperidad: las administraciones públicas y las empresas…”.
