Fa unes dècades, a la vall d’Alinyà hi havia gairebé mitja dotzena de cistellers. La importància que tenia el cultiu de la trumfa en aquella contrada feia que es necessitessin molts cistells per collir-ne. A més, a la zona hi havia importants plantacions de vimeteres, la planta que proporciona el vímet, el material necessari per fer-los.
La davallada del cultiu de trumfes i l’arribada de nous materials va fer que l’ofici de cisteller anés perdent força fins que, fa trenta anys, ja no en va quedar cap a la vall. Va ser aleshores quan una mestra acabada d’arribar a Alinyà va preguntar a la gent del poble què en feia del vímet que continuaven collint i li van dir que el guardaven, perquè sempre s’havia fet. Aquesta mestra els va plantejar la possibilitat de dur-los a un mestre cisteller que els ensenyés l’ofici, per tal de recuperar-lo i tornar a donar sortida al vímet que es cultivava a la vall.
Tot plegat ho explica el Lluís Betriu, que avui dia és l’única persona, juntament amb el seu pare, Agustí Betriu, que gràcies a aquella iniciativa de la mestra continua fent de cisteller a la vall d’Alinyà. El Lluís detalla que quan va arribar el mestre cisteller ell tenia catorze anys i en va començar a aprendre. De fet, ho van fer una dotzena de persones del poble, però els únics que ho han continuat han estat ell i, fins no fa gaire, el seu pare. Cal dir, però, que el cisteller que els en va ensenyar no ho veia gaire clar, ja que al Lluís li va dir que no en sabria mai, “i al final he estat jo el que s’ha quedat fent cistelles”, constata, rient.
L’Agustí, per la seva banda, explica que va voler aprendre l’ofici “per necessitat, perquè aquí vam quedar sense cistellers i teníem aquesta necessitat, de tenir cistells per anar a collir les patates i anar a plegar bolets”. En aquest sentit, recorda que abans, cada cistell tenia una finalitat diferent: “la cistella d’anar a plegar patates, en aquell temps, era d’entre 18 i 20 quilos, i amb tres cistelles feies un sac, perquè llavors es feien sacs de 60 quilos, no com ara, que són de 10”.
Després, afegeix, “hi havia el cove d’espedregar, de treure les pedres dels trossos; també el de portar els ous, que era un cistellet petit, el cove d’anar a portar l’herba a les bèsties, que eren molt més grans i hi cabia un bon toll d’herba…”. Ara, en canvi, constata que “tot es porta amb una bossa de plàstic o amb un cabàs de goma, perquè molta gent prefereix anar a buscar les patates amb cabassos de goma”.
Per fer cistells has de tenir memòria i força als dits. És una feina que no és molt costosa, però que requereix manya i força, perquè per caragolar la vora necessites apretar fort
Per fer cistells, relata l’Agustí, “has de tenir memòria i força als dits” i afegeix que “jo ja he hagut de plegar, perquè els dits no treballen com ho haurien de fer”. En aquest sentit, constata que “és una feina que no és molt costosa, però que requereix manya i força, perquè per caragolar la vora necessites apretar fort”. La resta, continua, “paciència i molt entrenament”.
De fet, explica que, al principi, el mestre cisteller només venia cada dos anys i s’estava un parell o tres de dies ensenyant-los l’ofici. Si no el seguien practicant, l’Agustí admet que, quan tornava el mestre, “ja no recordaves com anava”.
Amb l’Agustí ja retirat, doncs, de facto l’últim cisteller d’Alinyà és el seu fill Lluís, aquell que el mestre va dir que no serviria. El cas, però, és que ha servit i no només per fer cistells, sinó també altres peces de vímet.
Com a anècdota, explica que un cop una noia li va demanar si li faria un ‘Moisès’, un llit per al seu nadó. El Lluís admet que primer no sabia ni què era, però li va demanar que li passés una fotografia i que miraria de fer-li. La noia li va fer un dibuix i el Lluís li va fer una rèplica: “quan li vaig entregar, la noia, que era argentina, es va posar a plorar, perquè va dir que era idèntic al que tenia al seu país”.
A l’hivern, les nits es fan molt llargues i, des de les sis de la tarda que et tanques a casa, fins a les onze de la nit que te’n vas a dormir, et poses a la vora del foc i si fas un cistell que pots acabar venent, això que tens
Tot i aquests encàrrecs, el Lluís afirma que la majoria de treballs que fa són cistells per anar a collir patates i bolets. Assegura que amb aquest ofici no s’hi guanya la vida, perquè la demanda no és gaire alta. Igualment, apunta que el preu d’aquest tipus de producte, tot i ser més car que un de tipus industrial, encara no reflecteix del tot la gran quantitat d’hores que s’hi ha de dedicar.
Així doncs, admet que continua amb l’ofici més aviat per afició que per una altra cosa: “a l’hivern, les nits es fan molt llargues i, des de les sis de la tarda que et tanques a casa, fins a les onze de la nit que te’n vas a dormir, et poses a la vora del foc i si fas un cistell que pots acabar venent, això que tens”.
Tot i que la confecció sigui una tasca que requereix paciència, és només l’última fase de tot un procés llarg, que comença amb la sembra de les vimeteres i la poda, que es fa a la primavera, que és quan la planta comença “a encebar, a brotar i se li ha de treure el material perquè en torni a fer per a l’any següent”.
La poda s’ha de mirar de fer durant els quinze dies de lluna vella per tal que no pesi al material
Una tasca, la de la poda “que s’ha de mirar de fer durant els quinze dies de lluna vella”. Concretament, detalla, “s’ha de fer amb les llunes velles de febrer i de març, per tal que no pesi al material”. I és que la lleugeresa del material és un requisit indispensable per fer bons cistells.
Així, un cop extreta la vara de les vimeteres, es posa el vímet amb aigua “perquè s’encebi, és a dir que se li estovi la pell per tal que el puguem pelar; després l’assequem i, just abans de fer-lo servir, el tornem a posar en remull per poder-lo treballar”.
Un dels avantatges del vímet, de fet, és que “és un material molt elàstic quan és verd, que és quan el treballes, però que quan queda sec és molt resistent i molt dur”. A més, afegeix, “la vimetera s’adapta a tot arreu, només necessita tenir aigua”. A les zones més càlides assegura que fa unes vares més llargues i en indrets més freds, com la vall d’Alinyà, en fa de més curtes, però que justament són les que es necessiten per fer els cistells.
El Lluís és ara mateix l’única persona que fa cistells artesanals a la vall d’Alinyà, però serà l’última? Quan els ho preguntem, tant a ell com a l’Agustí, tots dos fan referència al mateix: hi ha una neboda que n’està aprenent i a qui sembla que li agrada la tècnica i l’ofici. Encara és d’hora per dir-ho, però molt probablement a les seves mans estarà la continuïtat d’aquest ofici centenari a la vall d’Alinyà.
Aquest reportatge ha estat possible gràcies a les entrevistes realitzades per Jofre Figueras i Eva Viaplana