Encimbellat sobre un turó, amb la vall de Carreu i Sant Corneli a una banda, i els conreus de la conca de Dalt i el pantà de Sant Antoni a l’altra, les ruïnes del poble d’Aramunt Vell gaudeixen d’unes vistes privilegiades sobre aquest racó del Pallars Jussà. Justament aquesta ubicació, privilegiada per les vistes, però incompatible amb l’accés de la tracció mecànica, entre altres inconvenients, va fer que a mitjans del segle XX el poble vell s’anés despoblant pel desplaçament dels seus habitants cap a l’antiga zona de conreus, on els habitants d’Aramunt hi tenien les eres.
Així doncs, la facilitat d’accés i la proximitat amb les zones de conreus va fer que aquesta zona coneguda com les Eres passés de facto a convertir-se en el nou Aramunt, mentre que el nucli original va passar a ser el d’Aramunt Vell. Tot i que amb els anys s’ha intentat diverses vegades rehabilitar les cases del poble antic per tornar a donar-hi vida, la iniciativa no ha reeixit, si bé recentment s’ha reobert una casa a la part baixa el nucli vell, casa Jaumet.
A banda d’aquesta casa, paradoxalment l’únic indret d’Aramunt Vell on s’hi manté la vida és al cementiri, ubicat a la part més alta del turó i amb les vistes més privilegiades del poble vell. Tot i que la proximitat de les ruïnes de l’antiga església romànica de Sant Fructuós fan que el seu accés no sigui fàcil -ni possiblement del tot segur- els antics pobladors d’Aramunt Vell, molts dels quals ara viuen a l’Aramunt nou, hi segueixen pujant periòdicament.
Segons un dels veïns del poble, Josep Bastida, l’últim enterrament que es va fer al cementiri vell va tenir lloc el gener de l’any 1958. Això fa que, actualment, alguns habitants encara hi tinguin parents molt propers enterrats: no només avis i besavis, sinó els mateixos pares o tiets.
Per Tots Sants o per altres dates assenyalades, doncs, anar a vetllar aquests difunts tan propers implica conduir tres quilòmetres i mig per una pista de terra i haver d’enfilar-se a peu a la part superior del turó, superant les ruïnes d’algunes cases i de la mateixa església de Sant Fructuós, o bé fer una excursió de vint minuts per un empinat sender, sortejant també diverses cases abandonades o a mig rehabilitar.
Un dels que sol pujar-hi almenys un parell de cops l’any és el mateix Josep Bastida, ja que hi té familiars enterrats i també alguns amics d’infància. “Sap greu perquè tal com està tot, ja no pots voltar gaire per Aramunt Vell i, pràcticament, l’únic lloc a on pots anar és al cementiri”, explica.
Bastida també detalla que la primera persona que es va enterrar al cementiri nou, el que es va construir a la plana, va ser la seva mare, el febrer de 1958, només un mes després que es fes l’últim enterrament al cementiri vell. En aquells moments, afegeix, encara no s’havien ni construït els nínxols del cementiri nou i tant la seva mare com encara alguns veïns més, es van haver de sepultar al terra.
D’Aramunt Vell en té força records en Josep Queralt, conegut com “el Noi”, ja que hi va viure fins als dotze anys i mig, quan la seva família ja es va traslladar al poble nou. “Vam baixar l’any 1952 i em sembla que aquell mateix any ja no es va començar l’escola al poble vell, perquè només hi quedaven 3 o 4 alumnes”, recorda. En el seu cas, detalla que la feina d’anar a l’escola era especialment exigent a l’estiu, quan la família es desplaçava a una casa de camp a una hora de camí del poble. Una hora que, lògicament, ell havia de fer a peu cada matí i cada tarda per anar i tornar d’estudi.
Com pràcticament tothom del poble, en Josep també hi té familiars enterrats al cementiri vell, si bé en el seu cas admet que no els recorda, ja que van morir quan ell era molt petit: “la meva padrina va morir quan jo tenia dos anys i al padrí ja no el vaig arribar a veure mai”. Tot i això, afegeix, “sé l’indret on són enterrats, malgrat que no hi hagi cap creu que ho indiqui, perquè abans no hi havia quartos per posar creus ni inscripcions ni res, només en posaven els que tenien més diners”.
Ara assegura que fa anys que ja no hi puja, al cementiri vell, però abans sí que el venia a visitar periòdicament. De fet, un dels motius que va fer que deixés de pujar-hi va ser la manca de conservació de l’espai: “ara sí que es cuiden de netejar-lo, però hi va haver un temps en què no es podia ni entrar de tanta herba”.
En aquest sentit, el regidor de l’Ajuntament de Conca de Dalt i veí d’Aramunt, Josep Maria Pont, explica que des del consistori hi envien periòdicament al treballador de la brigada per tal que desbrossi i netegi l’espai, igual que fa amb la resta de cementiris del municipi. A banda, apunta que “la majoria de gent que hi té alguna tomba puja per Tots Sants, la neteja i hi posa flors”, de manera que l’espai es va conservant. Un dels que ho fa, de fet, és ell mateix, ja que “al cementiri hi ha el meu pare, que va morir quan jo tenia tres anys i mig, i també la meva padrina”.
Fa uns anys, a Aramunt Vell hi va haver una escola taller -que va tancar a principi dels 2000- on s’hi oferia una formació professional per aprendre l’ofici de paleta. Això va permetre començar a rehabilitar algunes cases del poble vell i també millorar l’accés al cementiri, ja que es va canviar l’antiga porta de fusta per una de ferro, més resistent.
Cal dir que Pont discrepa amb Bastida sobre la darrera persona que es va enterrar al cementiri vell i la primera que ja va anar al nou: “jo em baso en un llibre de fotografies i anècdotes que es va fer sobre Aramunt, i allà es diu que el primer mort que es va enterrar al cementiri nou va ser el 1959”, és a dir un any després del que diu Bastida.
Qui no hi té a ningú enterrat al cementiri vell és l’Audit Bozzo, tot i que també hi puja sovint. De fet, juntament amb la seva família és l’única pobladora d’Aramunt Vell, després de rehabilitar casa Jaumet. Assegura que li agrada pujar al cementiri vell perquè “la vista és espectacular: diuen que van construir el cementiri el més amunt possible per estar més a prop del cel i, a banda d’estar-hi més a prop, també s’ha convertit en un espai on hi trobes una calma i una pau que no tenen preu, aquí s’hi escolta el silenci”.
Els habitants de casa Jaumet i aquells que periòdicament encara visiten als seus al cementiri són, doncs, l’últim fil de vida que queda a Aramunt Vell. Aquest és només un exemple dels molts pobles del Pirineu que es van abandonar fa dècades i on els seus últims habitants han de vetllar als difunts entre ruïnes.
Aquest reportatge ha estat possible gràcies a les entrevistes realitzades per Jofre Figueras Doy i Eva Viaplana Manresa