La injustificable i sagnant invasió d’Ucraïna per part de les tropes russes ens ha posat de cop i volta davant de l’implacable mirall de les nostres febleses. Febleses humanes inimaginables, febleses econòmiques inesperades i febleses democràtiques incomprensibles a l’hora d’exigir que callin les armes de la destrucció i de la mort, i que comencin a repicar les campanes del diàleg i de la llibertat. Aquest mirall, esquitxat de sang i de dolor, ara és la porta d’entrada a una nova realitat que ens afecta a tots. Ucraïna ha estat durant anys el graner d’Europa i d’una bona part del món, i Rússia, per la seua banda, un país exportador de gas i d’energies fòssils, ara com ara gairebé imprescindibles. La guerra entre aquests dos països, doncs, repercutirà en tot el sistema econòmic mundial i arribarà a tots els racons i butxaques del planeta. Les matèries primeres i els transports ja s’han començat a disparar i l’encariment del cost de la vida acabarà de fer esclatar una crisi que, segons els entesos, ja feia anys que s’estava gestant. Ningú no podrà fer veure que no mira el mirall i que tanca els ulls davant aquesta nova realitat que ja comencem a palpar.
Què s’hi pot fer des del Pirineu? De quina manera podem pal·liar els efectes devastadors de la gran crisi, del gran canvi, que s’acosta? Aquests interrogants són a la ment de tothom i gosaria dir que gairebé ningú no hi té una resposta segura i seriosa. Amb tot, a l’espera de possibles receptes més optimistes i potser miraculoses, diria que cal actuar amb mètode i serenitat. Amb seny. Si un problema són les matèries primeres, cal incrementar-ne la producció. Si un altre problema són els transports excessivament llargs i per tant molt costosos, caldrà intentar disminuir-los. De fet són dos problemes interconnectats. Si es millora la producció autòctona se’n pot reduir ─dic reduir, no pas eliminar, ep!─ la importació forana i també els costos dels transports.
Es pot fer això, al Pirineu? Personalment crec que sí. Cada territori té la seua font de riquesa, encara que de vegades no es sàpiga valorar prou. Nosaltres, a més d’una important riquesa forestal, tenim la mare i el pare de totes les riqueses, no sempre prou valorades: l’aigua i el sol. Una aigua que rega grans extensions de terreny i que, ben racionalitzada, encara en podria regar moltes més, incrementar la producció pròpia i, de retop, disminuir els llargs trajectes de productes procedents de països llunyans. Més producció pròpia i menys importació llunyana, doncs. I després de l’aigua, el sol, aquesta font d’energia que, juntament amb les altres renovables, haurà d’anar reduint també la dependència energètica del territori. Quantes teulades de cases, naus i de granges no podrien disminuir d’una manera important la factura elèctrica que actualment ens asfixia?
I després de l’aigua, el sol, aquesta font d’energia que, juntament amb les altres renovables, haurà d’anar reduint també la dependència energètica del territori. Quantes teulades de cases, naus i de granges no podrien disminuir d’una manera important la factura elèctrica que actualment ens asfixia?
El que dic pot semblar un somni, però és un somni que, vist des del mirall de la nova realitat, acabarà imposant-se en un futur que ja hauria d’haver arribat. Tot això, és clar, tindrà un preu elevat que caldrà afrontar col·lectivament si no volem que els nostres pobles i poblets acabin desapareixent del tot.
Això no obstant, malgrat el preocupant panorama que ens envolta, parlo des d’una posició esperançada. Fa uns dies en aquestes mateixes pàgines exposava la situació problemàtica en què es trobaven els regs de Nargó (vegeu en aquest mateix mitjà Els regs sense aigua?). Avui diria que la situació s’ha començat a capgirar. Després de dues reunions dels regants s’ha decidit posar en funcionament el reg que puja l’aigua del pantà. Hi ha consciència, però, que és un reg que cal modernitzar, perquè els terrenys no sempre són prou plans i el reg a tesa, a part que és molt poc operatiu i agressiu amb el terreny, requereix i fa malbé moltíssima més aigua que no pas els models de reg que s’instal·len en l’actualitat. A més a més, és un bon tros més pesat i limitat ─no permet regar a la nit, per exemple, la qual cosa és molt més eficaç─ que no pas un reg d’aspersió automatitzat.
Una altra cosa que ha quedat clara és que l’esforç que caldrà fer no haurà de recaure en una iniciativa aïllada, limitada al terme municipal, sinó que caldrà imbricar-lo en un projecte més ampli, fins i tot supracomarcal (que podria implicar tot l’Alt Urgell i la Cerdanya), i si pot ser coordinat per experiències d’èxit i imprescindibles com ho són la Cooperativa del Cadí i la Cooperativa Pirenaica. Caldrà, doncs, introduir la paraula cooperació al nostre Diccionari Pirinenc de Mots Imprescindibles. Finalment, un altre aspecte molt esperançador va ser que l’antiga junta de regants, que durant una bona colla d’anys ha aconseguit, amb molts d’esforços, tirar el reg endavant, ha deixat pas a un grup de joves perquè continuïn la seua tasca i la posin al dia d’acord amb els nous temps i reptes que han de venir.