Una de les persones més adients per parlar dels dinosaures als Pirineus és Àngel Galobart, paleontòleg, coordinador del projecte Dinosaures del Pirineu, director del Museu de la Conca Dellà i de la Dinosfera de Coll de Nargó i investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Parlem dels dinosaures dels Pirineus però, evidentment, a l’època dels dinosaures els Pirineus eren molt diferents de com els veiem ara.
Exacte, en aquell moment els Pirineus encara no havien sortit, de manera que quan parlem dels dinosaures dels Pirineus ens referim als Pirineus actuals. Això és el que intentem divulgar als nostres centres, aquesta diferència entre com era el territori fa 70 milions d’anys i com és ara. I és que era completament diferent, era un món totalment tropical, pròxim al mar.
En aquells temps quines espècies de dinosaures corrien i volaven pel que ara coneixem com a Pirineu?
Tenim la sort de disposar de tota una franja de sediments, on han quedat registrats els animals i plantes d’aquesta època, d’aquests 70 milions d’anys, que s’estén des del Berguedà i passa cap a l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i la Noguera. Llavors, gràcies a aquesta franja tenim una radiografia del que era el territori de l’actual Catalunya en aquella època. Una cosa que és important per nosaltres, els científics, és que n’hem trobat molts i de molt diversos. Una altra cosa també molt rellevant és que són uns dinosaures completament diferents dels que vivien als actuals Estats Units o a la Xina a la mateixa època. Per tant, són uns dinosaures autòctons, que ens permeten posar-los noms científics que, moltes vegades, acaben tenint connotacions territorials. De fet, el primer dinosaure que va sortir, un abrosaure, es va dir Pararhabdodon isonensis, que ens recorda a Isona, però fa poc també hem descobert un petit dinosaure carnívor que està molt emparentat amb els que vivien en aquella època a la Xina i que li hem posat de nom Tamarro. A part també teníem els grans dinosaures, els titanosaures, com diu el nom, amb el coll llarg i la cua llarga que eren els responsables de posar els milers d’ous de Coll de Nargó, però també hem trobat els esquelets de dues espècies noves: l’Abditosaurus kuehnei, presentat recentment, i un altre que està en estudi. A part, tenim tota la fauna que els acompanyava: hem trobat tortugues, cocodrils nous, hem pogut posar nom a dos cocodrils, tenim els rèptils voladors i, a més, hem pogut reconstruir el paisatge a partir de les restes vegetals que encara es poden conservar després de tants milions d’anys.
Un cop heu detectat i excavat els fòssils, quin procés seguiu fins que els podeu exposar al públic?
Són processos bastant lents, no a escala geològica, de milions d’anys (riu), però sí que a vegades d’un lustre. De fet, en el cas del que acabem de publicar, les primeres restes les va trobar un investigador alemany fa 50 anys, per tant, ha passat molt de temps. Nosaltres, amb la col·laboració d’estudiants voluntaris, fem campanyes d’excavacions cada any. Afortunadament, encara ens surten noves restes i sempre que podem les portem a restaurar, per exemple a la Dinosfera de Coll de Nargó, on moltes vegades, a l’estiu, hi tenim a una professional que va fent davant del públic aquest treball de preparació que normalment no es veu, i aquelles persones que ho veuen es mostren molt interessades, davant de la complexitat que té aquest treball. I també ho fem a Isona, al Museu de la Conca Dellà, on tenim un petit laboratori on podem fer aquesta primera fase de preparació. Una vegada tenim els ossos preparats, hem de fer l’estudi científic, perquè no podem divulgar els coneixements sense saber de què estem parlant. Aquí és on entra l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Amb el nostre equip i amb tots els tècnics que té, desenvolupem aquesta tasca consistent a fer un estudi científic acurat, una publicació científica, que porta el seu temps, i una vegada tenim publicades i acceptades internacionalment aquestes troballes, és a dir que són conegudes a nivell mundial, fem el seguen pas. Aquest, justament, és explicar i divulgar el que hem descobert de manera que sigui entenedor i espectacular. Aquest seria el procés, però cal tenir en compte que uns ossos que vam trobar el 2005 els vam acabar divulgant el 2016, és a dir que estem parlant de temps i d’inversió.
Sempre m’ha encuriosit com és possible d’un fragment d’os o d’una petita resta d’un ou es pugui arribar a descriure l’animal sencer. Quins processos d’estudi es fan per arribar a les conclusions de les mides que tenien, si eren carnívors o herbívors…?
Si tenim un exemplar bastant complet tot és més fàcil, perquè a través de l’anatomia comparada comparem amb altres espècimens que ja s’han descrit, trobat i estudiat o, fins i tot, amb animals actuals, per veure cap a on anem. Igualment, en aquests darrers 20 o 30 anys han sortit una sèrie de noves tecnologies que ens permeten entrar a dins de l’os, dins del fòssil -perquè un fòssil no deixa de ser un os petrificat- i veure totes les cèl·lules i anells de creixement. És a dir que, una sèrie de coses que fa 50 anys eren impensables, avui dia són possibles. Gràcies a aquestes tècniques podem saber com creixia o els ambients on vivia a través dels isòtops i la bioquímica. A banda, hi ha una sèrie de proves més tècniques que ens permeten avançar en la paleobiologia, és a dir la biologia d’aquests animals extingits. Gràcies a això, no veiem l’animal però amb l’os veiem a on va créixer, entre altres aspectes. Per altra banda, també hi ha aquesta feina més clàssica que és la de comparar. Abans parlava del Tamarro, aquest troodòntid, que és molt semblant als que es troben a la Xina, i ho sabem perquè podem comparar: al final tens un osset i veus que no pot ser més que d’aquest animal que es troba a la Xina però prou diferent per poder-lo considerar una espècie nova.
El món dels dinosaures és molt popular, fascina a molta gent. Imagino que això és en part el secret de l’èxit que fa que aquests museus siguin visitats i aixequin tanta expectació, sobretot entre el públic infantil, no?
Sí, tenim la sort que és una temàtica que crida molt l’atenció a partir dels quatre-cinc anys. Qualsevol escola bressol té la seva classe dels dinosaures, això és un clàssic, i moltes de les xerrades que faig són a P4 o a P5, que són els més exigents i has d’anar amb compte perquè s’ho coneixen tot. Això fa que la canalla demani als pares d’anar a veure un lloc on hi hagi dinosaures. Per tant, fem divulgació en aquests dos nivells de lectura: que sigui interessant pels nens, perquè poden veure com eren els dinosaures i, a més, aportar aquesta informació perquè els pares puguin ajudar a explicar-ho. Però sí, nosaltres tenim un públic que es va renovant any rere any. És curiós, perquè tot i que quan es fan més grans les seves aficions canvien, molts d’aquests nens i nenes acaben venint quan comencen la universitat amb la mateixa passió i alguns acaben sent els paleontòlegs que després continuen estudiant els dinosaures.
El Museu de la Conca Dellà és un dels emblemes en l’àmbit dels dinosaures i ara està en un procés de rehabilitació i ampliació.
Sí, el projecte de Dinosaures dels Pirineus es basa en el fet que tenim un museu de referència, registrat al servei de museus i, per tant, complint els estàndards que han de complir els museus, però que a la vegada fa de paraigua als altres centres que han volgut ajuntar-se en aquest projecte. En aquest moment, estem en un procés d’ampliació d’instal·lacions i una remodelació completa de la museografia, és a dir del que exposem, perquè en aquests darrers anys hem tingut diverses descobertes que volem posar de cara al públic. Entre altres, tenim el coll de dinosaure sauràpode, que fa cinc metres, que és un gran atractiu i que posarem en exposició. El Museu de la Conca Dellà és el centre neuràlgic d’aquesta divulgació que després estenem pel territori.
Justament, després tenim la Dinosfera de Coll de Nargó, que es va obrir amb posterioritat al Museu de la Conca Dellà, però que també té la seva pròpia dinàmica, tot i que tu t’encarregues precisament de coordinar-los entre ells.
Sí, crec que el cas de la Dinosfera és molt interessant, perquè de fet ara tenim uns resultats, però darrere hi ha una història, hi ha una gent del territori, com eren els Amics dels Dinosaures de l’Alt Urgell, que es van preocupar pel patrimoni local i que en el seu moment van crear un centre d’exposició que en certa manera va ser l’impulsor que va obligar les administracions a fer una aposta gran, amb un edifici nou, una nova museografia i els nous elements que hi anem incorporant gràcies a la riquesa del territori. En aquest sentit, fa dos anys vam poder incloure el fòssil d’un cocodril, ara estem treballant amb un altre fòssil… és un museu que intentem que sigui viu.
A banda, també tenim Fumanya, al Berguedà, i diversos espais de la Noguera.
Sí, el projecte Dinosaures dels Pirineus intenta repartir una mica el joc entre aquells punts que estan interessats per aquest patrimoni relacionat amb el món dels dinosaures, de forma que no repetim continguts. A Fumanya, al Berguedà, hi ha un centre d’interpretació que ens parla de tots aquests animals que van fer les petjades que hi ha en aquella zona; a l’Epicentre de Tremp hi ha un petit espai que ens explica què va passar una vegada va haver-hi l’extinció dels dinosaures, què va passar amb els mamífers que havien viscut amb els dinosaures però que no havien pogut evolucionar perquè no podien diversificar-se, ja que ells ho copsaven tot. A la Noguera, mentrestant, tenim dos centres, un que s’ha obert aquest any, que és el Centre d’Interpretació del Montsec, a Vilanova de Meià, on s’explica un jaciment espectacular, que és el de les Pedreres de Meià, on els fòssils estan com si fossin fotografies d’aquells animals que van viure, en aquest cas fa 125 milions d’anys. I, finalment, dins de tot aquest projecte hi ha a Tartareu, a les Avellanes i Santa Linya, on ja tenen un petit museu que ara també estem en fase d’ampliar per explicar un jaciment molt important que tenen allà, que es diu l’Espinau, on també s’hi han trobat dinosaures i els petits animalons que vivien amb ells i que a vegades són difícils de trobar.
Abans parlaves de l’associació dels Amics dels Dinosaures de l’Alt Urgell. Quina receptivitat, quin feedback s’estableix entre el projecte Dinosaures dels Pirineus i la mateixa gent del territori, els aficionats al món dels dinosaures i el públic en general?
Jo crec que s’està produint un procés molt interessant, almenys des del meu punt de vista. Des dels anys 80 que estic treballant al Crusafont de Sabadell i al principi, en certa manera, nosaltres anàvem a buscar els fòssils, ens els emportàvem a Sabadell i aquí s’acabava la història. Ara, a través d’aquest projecte de Dinosaures dels Pirineus, que el que vol fer és donar aquesta importància al territori, veig que a nivell local, la gent que viu al territori s’adona de la importància del patrimoni i saben que tot allò que anem a buscar per investigar es quedarà al territori i després, si es pot, s’exposarà. Per tant, per a ells és un orgull i també és un canvi molt important. Des de fa uns anys hi ha molta gent que tenia fòssils, que va trobar alguna cosa que no sabia què era, que ara ens ve a trucar a la porta i ens ensenya el que té per si pot ser important. Hi ha vegades que no és res, però altres poden ser coses rellevants, i nosaltres estem fent l’esforç d’atendre totes aquestes peticions. L’important, però, és el fet que ells saben que el que es troba se suma a la riquesa que ja tens, i això és un orgull per al territori i és molt important.
En conseqüència, això ha fet baixar l’intrusisme i l’espoli que durant una època es va produir? Ho dic en el sentit que, com dius, la gent ja no es queda el fòssil a casa seva sinó que el porta perquè s’exposi. De fet, a la Dinosfera hi ha hagut aportacions de particulars, com la col·lecció del Duró. S’ha invertit aquesta tendència?
Sí, és veritat que a finals del segle passat, als anys 90, van començar a sortir una sèrie de normatives, que són estrictes, són generalistes i no tenen en compte els casos concrets. Però les normatives per si soles crec que no són sempre la solució. En aquest cas crec que hi ha hagut un augment de la consciència patrimonial i això és el més important a l’hora d’evitar que es destrossin, es facin malbé o la gent s’emporti coses a casa per, al cap de 20 anys, acabar-les tirant. Aquesta consciència és el que fa que persones com en Josep Duró, en trobar la col·lecció del seu pare pensés: “què en farem d’això?”, i que li semblés interessant portar-ho a un centre situat a prop d’on viu perquè hi hagués la possibilitat de mostrar-ho al públic. La suma de tots aquests factors jo crec que és el que ajuda, i ja no només en la paleontologia, sinó en qualsevol branca del patrimoni: poder posar en valor el patrimoni local fa que la gent del territori se l’estimi més i se’l miri amb uns altres ulls.
Com és el dia a dia, el setmana a setmana, el mes a mes de la vostra feina, pel territori? En el teu cas, amunt i avall entre Sabadell i el Pirineu i, un cop al Pirineu, passant d’una banda a l’altra…
Jo tinc dues oficines, la de l’Institut Crusafont de Sabadell i l’altra al Montsec Pirineu, perquè jo estic establert a Vilanova de Meià i des d’allà intento fer aquesta feina de coordinació. La veritat és que jo soc una mica el paraigua, però tinc la sort que tant a Isona com a Coll de Nargó o a Vilanova de Meià les poques persones que hi ha -perquè funcionem amb poques persones- són gent com la Francina, la Irina, la Mònica o, en el seu moment, l’Anna, que s’estimen molt el territori i el patrimoni. Això és molt important i facilita qualsevol feina que fem.
Quins són els vostres projectes més immediats?
De moment, ara que ja tenim Coll de Nargó i Vilanova de Meià en funcionament, volem créixer sobretot a nivell de les escoles, a veure si ara després de la pandèmia podem fer que les escoles puguin venir a visitar els nostres museus. Com hem dit abans, el Museu de la Conca Dellà esperem que ben aviat el puguem inaugurar amb una nova museografia. A Tartareu estem en fase de preparació del projecte museogràfic, i també és veritat que des de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, cada dos-tres anys fem exposicions temporals que poden viatjar per les seus dels 12 museus que tenim, n’hem preparat una de molt important sobre geologia i paleontologia, que es diu “Què tenim sota els peus, 150 milions d’anys d’història a Ponent, l’Alt Pirineu i Aran”. El que volem fer és posar en valor la riquesa geològica i paleontològica del territori, que és espectacular, perquè en un territori tan petit tenim 150 milions d’anys d’història de la terra. Tot això i la tasca que anem fent ens permetrà anar ampliant el coneixement i fer dels Pirineus un dels centres d’estudi de com va ser l’extinció dels dinosaures. Això és molt important, perquè potser som més coneguts a nivell internacional com a punt d’estudi per a l’extinció dels dinosaures que no a casa nostra mateix.
Seria un dels reptes, que nosaltres mateixos ens creguéssim la importància del que tenim a nivell paleontològic, no?
Jo crec que sí, i més quan estem avalats per investigadors internacionals que tenen ganes de col·laborar amb nosaltres i fer treballs científics que, malauradament, ara només es difonen entre aquests grups de científics que ens dediquem a aquestes coses.
Aquesta entrevista es va emetre originàriament al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV. Podeu veure’l en aquest enllaç.
