Mai no havia cregut que hi hagués pobles amb pulsions imperialistes. Pel poc que sé de la història, sempre havia tingut la impressió que havien estat les circumstàncies o la iniciativa forassenyada d’alguns líders polítics els qui havien empès una nació a envair-ne una altra. Quan Elena Bonner, vídua de Sàjarov, va dir «tinc por d’allò que els russos duen a les entranyes, al seu esperit de domini i d’expansió», em va semblar una exageració, una hipèrbole filla de les circumstàncies del moment. No sé si no anava errat.
Quan Caterina la Gran (la gran, de què?) va culminar la conquesta d’Ucraïna no va necessitar cap justificació, ans al contrari, per la seva actuació. Eren temps d’exaltació imperialista en què la finalitat expansionista justificava tots els mitjans, per atroços que fossin. La crueltat i la sang quedaven purificats pels triomfs militars i l’increment del poder i benestar de la noblesa (però no pas del poble, que hi deixava la vida i sovint encara s’empobria) hàbilment disfressats d’un suposat «engrandiment» territorial i patriòtic.
El dia dos de novembre de 1917, en canvi, mentre l’artilleria revolucionària i antiimperialista roja disparava contra el Kremlin, el govern dels soviets promulgava la molt esperançadora «Declaració dels drets dels pobles de Rússia». Seguint el programa exposat per Lenin, aquesta «Declaració» es podria resumir en tres punts: 1. Igualtat i sobirania de tots els pobles; 2. Dret a l’autodeterminació, a la sobirania i, si arribés al punt, a la independència de cada nació; 3. Abolició de tots els privilegis nacionals i religiosos, acompanyat del dret al lliure desenvolupament de totes minories nacionals o ètniques. Tor això ho ratificava un preciós document signat pel mateix Lenin i pel «comissari de les nacionalitats», J. Stalin, i que estava destinat a eradicar els conceptes de pobles conquerits, esclavitzats o simplement protegits del vocabulari del futur: «…Organitzeu lliurement la vostra vida nacional (…) Els amos dels vostres pobles sou vosaltres… Teniu els vostres destins a les vostres mans!»
La càlida i ubèrrima Ucraïna era massa important per a deixar-se-la perdre. Segons Víctor Serge era «com la Provença de França»: tres quarts parts del carbó i de la majoria de minerals de la futura URRS, tres quartes parts del sucre i de la sal i les nou desenes parts del blat eren de procedència ucraïnesa…
A Ucraïna, prop de tres-cents anys de russificació intensiva (Alexandre II l’any 1876 ja va imposar el rus com a llengua de l’escola) havien afeblit el coneixement i l’ús de la llengua i la cultura autòctones. La consciència nacional també estava molt afeblida, sobretot entre les classes socials més desfavorides i poc alfabetitzades. Amb tot, l’assemblea ucraïnesa, la Rada, va exigir una àmplia autonomia que els bolxevics no van dubtar a concedir. La càlida i ubèrrima Ucraïna era massa important per a deixar-se-la perdre. Segons Víctor Serge era «com la Provença de França»: tres quarts parts del carbó i de la majoria de minerals de la futura URRS, tres quartes parts del sucre i de la sal i les nou desenes parts del blat eren de procedència ucraïnesa…
Però després de la Revolució va arribar el monstre. L’any 1930 Stalin va decidir convertir els pagesos en koljiozes, confiscar-los les pertinences i col·lectivitzar la terra. Moscou va fixar la quantitat de productes que calia lliurar a l’Estat. El fracàs va ser estrepitós i va començar el període que es coneix com de la Gran Fam. Una fam esgarrifosa, inimaginable, com no s’havia vist mai, ni en les pitjors èpoques dels tsars, amb milions de morts. «Només disposaven d’aliments els alts càrrecs i els caníbals», explica Ryszard Kapuscinski a l’obra El imperio. «Morien famílies senceres. Més tard pobles sencers (…) els nens queien com a mosques, no només per la fam, sinó també perquè els caníbals els segrestaven.» Per Stalin, tot era causat per la desídia i la ganduleria dels pagesos, que es negaven a recol·lectar els fruits de la terra i deixaven que es fessin malbé als trossos. L’odi que en aquell temps es va projectar contra els pagesos i els intel·lectuals que van gosar qüestionar l’estalinisme va ser ferotge i va provocar una mortaldat espantosa. Milions de persones. Milions… Sobre aquella terra, ja erma, Stalin va potenciar una intensa repoblació i russificació que, malgrat tot, no va poder esborrar completament les ànsies de llibertat del poble d’Ucraïna.
L’any 1991 els ucraïnesos van fer una cadena humana de 500 quilòmetres, d’una gran importància psicològica, per a recordar la seva antiga independència i van començar a caminar cap al futur. Ho impediran ara els tancs?