Els darrers anys vivim un canvi radical en la relació entre les sucursals bancàries i les persones. A les nostres valls han disminuït les dotacions de personal, han tancat oficines i s’han orientat moltes gestions per fer-les “obligatòriament” per via digital. A la nostra muntanya s’hi afegeix la problemàtica de grans superfícies municipals, amb el pràctic abandonament de molts poblets —es mantenen gràcies a la segona residència, de caps de setmana i d’estiu— sense cap servei, ni tan sols el de caixers automàtics.
En general, i encara que els bancs són de dret empreses privades, de fet se les ha tractat com empreses de servei públic, tal com ho indica més que clarament el rescat econòmic que els va deslliurar de la ruïna i que es va fer amb diners públics. Es pot dir que, des de tots els punts de vista, se’ls pot exigir un tracte humà i amable cap a les persones físiques —tema que s’ha de fer extensiu a totes les administracions i serveis públics. Quan el recordat Arcadi Oliveres ens parlava de la banca ètica es feia evident que amb relativament pocs esforços qualsevol entitat bancària podia complir uns requisits ètics bàsics.
Una vegada més ens veiem sotmesos a uns plantejaments que no responen a les nostres necessitats de territori de baixa densitat demogràfica i de muntanya
Tot el que s’ha exposat es fa més virulent a zones com les nostres. Una vegada més ens veiem sotmesos a uns plantejaments que no responen a les nostres necessitats de territori de baixa densitat demogràfica i de muntanya. Davant de la mancança, cada vegada més sensible, d’una veu pròpia institucionalitzada, la vegueria, cal que els nostres ajuntaments, els consells comarcals, les mateixes diputacions, en aquest cas la de Lleida i la de Girona, i la mateixa Generalitat, plantegin el tema tant al Banc d’Espanya com a les organitzacions de la patronal interbancària, responsables de l’atenció a les persones. Deixar a l’Alt Pirineu i l’Aran exposats a les estrictes lleis de l’oferta i la demanda, a la iniciativa privada, ens condueix a la precarietat de serveis més absoluta.
Les entitats financeres manifesten que els beneficis que obtenen no permeten mantenir plantilles de personal suficients i s’orienten cap a canalitzar les gestions bancàries de manera informatitzada, aquí ens trobem amb tots els problemes derivats d’una població envellida i que, en casos força nombrosos, es veu incapaç de dur a terme operacions molt necessàries per a la seva vida de cada dia. Caldria, doncs, estudiar detalladament diverses opcions, algunes que afecten les entitats bancàries i les altres que afecten les persones usuàries dels seus serveis.
Des de la perspectiva de les entitats bancàries —i, en molts casos podríem dir el mateix de l’administració pública en general— cal un compromís de manteniment mínim d’oficines en les poblacions capçaleres de les valls. També, vist que la nostra població altpirinenca i aranesa no és nombrosa, caldria, primer, disposar de personal especialitzat que conegués de manera personalitzada, tots els casos de vulnerabilitat, sigui derivada de l’edat o de la salut, que impedeixen a moltes persones la pràctica de moltes gestions monetàries de la vida de cada dia i, segon, que això permetés elaborar un protocol d’accés fàcil de les persones vulnerables a les mateixes oficines.
Una altra bona idea seria finançar una espècie d’oficina volant tipus “bibliobús” que pogués atendre unes rutes regulars amb unes operacions financeres bàsiques i que incorporés un caixer automàtic —una idea realment interessant per a un territori com el nostre
Respecte a la temàtica dels caixers automàtics, una iniciativa que creiem interessant és la de la Diputació de Tarragona, amb uns convenis tripartits de la mateixa diputació, els ajuntaments interessats i una entitat financera, per tal d’establir caixers automàtics als municipis que ho demanin. Una altra bona idea seria finançar una espècie d’oficina volant tipus “bibliobús” que pogués atendre unes rutes regulars amb unes operacions financeres bàsiques i que incorporés un caixer automàtic —una idea realment interessant per a un territori com el nostre. També pot resultar molt operativa la col·laboració d’entitats prestadores de serveis públics com Correus. Propostes positives se’n poden fer i cal, reitero, que siguin assumides pel Banc d’Espanya i per la patronal interbancària i en general, per les diverses administracions públiques.
Un altre punt bàsic és que les mateixes entitats financeres ofereixin cursets massius i gratuïts de formació, dirigits per professionals que tinguin la suficient capacitat pedagògica per ensenyar els tràmits més elementals. S’ha de portar a terme una lluita intensa en tots els fronts, públics i privats contra un dels grans enemics, la bretxa digital. Ningú no ha de quedar enrere.
Des de la perspectiva de les persones usuàries dels serveis bancaris és igualment important de tenir en compte, fins i tot a les nostres comarques de muntanya, que avui s’incorpora al col·lectiu de la gent gran, ciutadania perfectament capaç de comprendre i usar les tècniques informàtiques més usuals. Cal admetre que les noves tècniques han vingut per quedar-se i que cal fer esforços individuals per part dels qui els poden fer, encara que no sempre venen de gust, per incorporar-s’hi.