Dijous passat, dia 10 de març, en plena ofensiva russa contra la «germana» Ucraïna, es complien 161 anys de la mort del poeta ucraïnès Taràs Xevtxenko, el gran poeta nacional d’aquell país, fet que no ha impedit que Rússia hagi intentat en diverses ocasions apropiar-se del seu llegat i de la seua imatge.
Xevtxenko va néixer l’any 1814 al poble de Móryntsi, al centre d’Ucraïna. Era fill d’una família de serfs de la gleva, és a dir, fill d’uns pagesos que encara pertanyien en cos i ànima al propietari i senyor de les terres que conreaven. Es va quedar orfe quan encara era una criatura i als 14 anys va entrar al servei del seu nou senyor, Pàvel Engelgard, com a “kozatxok” (esclau). L’any 1831 el seu amo i ell es van traslladar a Sant Petersburg, on Xevtxenko va rebre lliçons de dibuix, ja que Engelgard volia tenir el seu propi retratista i el jove Xevtxenko donava mostres de ser un bon dibuixant. Allà, a més de dibuixar i llegir molt, es va relacionar amb altres artistes i intel·lectuals de l’època, els quals acabaren ajudant-lo a comprar la seva llibertat.
L’any 1840 va publicar la seua primera obra El bard, mutilada per la Censura Imperial russa, i en la qual ja apareixen protestes contra la injustícia social i defenses de la llibertat. Després va publicar diverses obres compromeses: Haidamaky (1841), Hamalia (1844), etc. Aquell mateix any 1844 va escriure el poema «Somni», en què exposava les nefastes conseqüències de la dependència d’Ucraïna respecte a Rússia. Els seus versos van tenir un gran impacte entre el públic ucraïnès, però van ser acollits amb fredor entre els cercles culturals russos, on se’l va acusar d’escriure en «l’idioma mugic (pagès)», és a dir, en ucraïnès.
L’any 1846 es va afiliar a la germandat de Ciril i Metodi, una organització prohibida que es proposava modernitzar la societat de l’Imperi Rus, abolir la servitud i fer evolucionar políticament l’Imperi cap a una federació de nacions. El dia 17 d’abril de 1847 Xevtxenko va ser detingut quan entrava a Kíev, just quan travessava el Dnièper. Se’l van endur cap a Rússia, on va ser empresonat i interrogat severament. Acusat de difondre idees contra l’Imperi, se li va prohibir de dibuixar i d’escriure, i es va ordenar que les seues obres fossin retirades de la circulació perquè expressaven «idees a favor de l’alliberament social i nacional». La sentència el va declarar «criminal polític perillós» i el va condemnar a ser deportat a la ciutat d’Osk, a tocar de la frontera del Kazakhstan, on va viures sota una estricta disciplina militar.
El maig de 1848 va ser enviat al mar d’Aral, a través d’un duríssim trajecte de prop de 750 quilòmetres, que li van fer escriure: «Mai a la vida no havia patit una set tan terrible i mai havia begut una aigua tan bruta (…) podrida, salada, amarga i àcida». L’any 1849 el van enviar a Orenburg, on va recuperar una certa llibertat, però el 1850 va ser denunciat per un oficial envejós del seu talent i, acusat de «no complir la voluntat imperial», va ser deportat a la península de Mangyshlak (Kazakhstan), on es va haver d’estar set inacabables anys, en unes condicions esgarrifoses: l’aigua era saladíssima i el menjar molt escàs. La majoria dels soldats emmalaltien d’escorbut i molts se’n morien.
Amb la mort del tsar Nicolau I (1855) es decretà el seu «perdó», el qual no es va fer efectiu fins al 1857. Aleshores, Xevtxenko, ja molt afeblit i aperduat, encara va haver de recórrer més de 1.000 quilòmetres per a obtenir la documentació que ho acreditava. Situat a Sant Petersburg, va continuar patint els rigors de la Censura Imperial i dels cercles literaris més conservadors, malgrat que ell va continuar relacionant-se amb els ambients culturals de la ciutat.
L’any 1859 va obtenir el permís de tornar a la seua Ucraïna, encara que ho va haver de fer amb l’ordre de ser vigilat de prop, atès que estava catalogat com un «criminal polític perillós».
L’any 1859 va obtenir el permís de tornar a la seua Ucraïna, encara que ho va haver de fer amb l’ordre de ser vigilat de prop, atès que estava catalogat com un «criminal polític perillós». A la seua terra va continuar escrivint poesia, com ara el famós Imitació d’Ezequiel, on denunciava que els «prínceps, nobles i reis són depredadors, estafadors, animals embogits, que es rabegen en la gent justa» i que l’única solució seria detenir el tsar i «tancar-lo en una presó profunda».
Xevtxenko va morir a Sant Petersburg l’any 1861. Les seues restes, després d’un llarg pelegrinatge, van ser traslladades a la localitat ucraïnesa de Kaniv, al mig de l’estepa, tal com havia demanat en un dels seus poemes: «Quan mori, enterreu-me / al mig de l’estepa / de la meua estimada Ucraïna / perquè pugui veure els vastos camps / i escoltar els udols del Dnièper».
Dels 47 anys de la seua vida en va passar 24 com a serf, deu com a deportat i, la resta, sota la vigilància i la brutal repressió de l’Imperi Rus.