L’any 1969 tancaven les mines de carbó de Malpàs, gairebé quatre dècades després d’haver obert, el 1931, impulsades per l’empresa MIPSA. Juntament amb les mines de plom de Cierco -un llogarret del municipi de Vilaller-, i les obres hidroelèctriques impulsades per l’empresa Enher, van representar un abans i un després en la vida social i econòmica de l’Alta Ribagorça. Tot plegat va comportar una autèntica explosió demogràfica, amb l’arribada de treballadors d’arreu. A principi dels anys 30, el poble de Malpàs va experimentar un creixement del 65% de la població i, al conjunt de l’Alta Ribagorça, en les èpoques més fortes de les obres d’Enher, a mitjans dels anys 40, la població es va triplicar.
Aquell auge econòmic i demogràfic, però es va convertir en declivi a finals dels anys 60 quan a l’acabament de les grans obres impulsades per Ehner, bàsicament els pantans i les centrals hidroelèctriques de la zona, s’hi van sumar el tancament de les mines.
La gent va marxar i les mines van tancar, però el patrimoni industrial i miner va quedar allà. És per això que l’any 2018, un grup d’estudiosos locals i veïns i veïnes de la zona van constituir el Grup de Recuperació i Investigació de les Mines de Malpàs (GRIM), integrat dins del Centre d’Estudis Ribagorçans. El seu objectiu és recuperar i posar en valor el patrimoni miner i industrial que hi ha al territori, i intentar que algun dia pugui ser visitable i torni a representar un petit motor econòmic -a anys llum del que va arribar a ser-, en aquest cas gràcies al turisme.
Un dels estudiosos que s’hi dedica és Feliu Izard, que els darrers anys ha treballat força sobre el terreny i, entre altres coses, ha documentat el recorregut que feia el telefèric que unia la mina de Malpàs amb la cimentera de Xerallo, situada a l’altra banda dels colls de Viu i Perves. Explica que el giny portava ciment fins a Malpàs, el descarregava i s’enduia carbó de la mina de retorn cap a Xerallo. Un cop a Malpàs, mentrestant, el ciment es transportava cap a les obres que feia Enher a la Ribagorça, com ara la presa del pantà d’Escales.
Izard explica que l’activitat minera a Malpàs “va crear un nou ambient al poble, ja que hi va venir nova gent a treballar”. Posteriorment, quan després de la Guerra Civil, l’enginyer Victoriano Muñoz va donar l’impuls decisori perquè es fessin les obres hidroelèctriques a la comarca, “allò ja va ser una explosió industrial, minera i també migratòria”. En aquest context, apunta que “es van construir quatre blocs immensos a Malpàs per poder encabir a tots els treballadors, mentre que al Pont de Suert es va crear un barri nou, que es coneixia com el barri de l’Enher”. Tot plegat, conclou, “va representar un canvi demogràfic molt gran”.
Quan les mines van tancar, continua Izard, “l’activitat del poble de Malpàs va quedar reduïda i només hi perviu el sector ramader”. De fet, dels quatre blocs de pisos que es van arribar a construir, avui en dia només en queda un, ja que “els altres tres, en quedar buits, es van acabar tirant a terra”.
La vida a les mines
Queden pocs testimonis que puguin explicar en primera persona com era la vida a les mines. Una d’elles és l’Alfonso Parada González, que va començar a treballar a la mina de Malpàs amb 17 anys i hi va estar set anys. “Vaig començar d’ajudant de picador, després em van passar a vagoner i, al final, vaig fer de picador”.
Recorda que quan el van ascendir a picador “estava molt bé, perquè em posaven un ajudant i, a vegades, fins i tot dos”. Afegeix que “cobràvem bé i només treballàvem set hores, però les hores que treballàvem eren dures”. En aquest sentit, assegura que “a la mina, ens la jugàvem”.
La relació amb els companys diu que era bona, tot i que a la mina no s’estaven per bromes. Parada explica que, tot i que estava prohibit, molts miners fumaven a dins de la mina. “Si algú es ‘xivava’, ja sabia el que li tocava”, recorda, tot detallant que, en una ocasió, un treballador que havia delatat a algun company fumador va caure de set o vuit metres perquè li van afluixar una fusta sobre la qual treballava.
Parada explica que durant el torn de set hores no sortien de la mina ni per esmorzar: “quan tocava, menjàvem l’entrepà allà dins i seguíem”. És en aquest context que alguns aprofitaven per fumar, com el mateix Parada, que detalla que ho feien al costat de les xemeneies obertes a la mina.
En una ocasió, però, aquesta pràctica tan perillosa va estar a punt de tenir conseqüències tràgiques i Parada se’n va salvar de ben poc. “En el torn anterior al nostre va haver-hi una explosió, perquè els miners estaven fumant a dins de la mina i el grisú es va encendre”, explica. Per sort, no va morir ningú i els treballadors únicament van patir cremades. Segons Parada, però, en una ocasió sí que hi va haver una mort per una explosió de grisú, tot i que va ser abans que ell hi comencés a treballar.
Quan van tancar les mines de Malpàs, explica que “molts se’n van anar a treballar a les de Cierco, altres a unes mines de Terol…”. Inicialment, ell va ser un dels que va marxar a Cierco, però només hi va estar dos anys, ja que després es va dedicar a altres oficis, com el de camioner, amb el que s’ha jubilat. De fet, assegura que sort que va marxar a temps de la mina, “perquè si no, ara estaria en una caixa de fusta, ja que la silicosi feia molt de mal als miners”. De fet, ell està convençut que li ha quedat alguna seqüela física després d’haver passat aquells anys treballant a les mines.
Les dones també hi eren
Tot i que la mineria era un treball eminentment masculí, les dones també hi tenien un paper rellevant. N’és testimoni la Juanita Vega, filla i germana de miners. El fet que el pare i dos germans treballessin a la mina de Malpàs va fer que ella hi tingués una relació estreta. De fet, explica que molts dies aprofitava l’estona de pausa que tenien a l’escola per dur el dinar als familiars que treballaven a la mina.
Allà, assegura que “hi treballaven dues dones que, amb una pala carregaven de carbó els camions que venien a la mina”. Concretament, recorda que “una era de casa Engràcia, de Peranera, i l’altra era Abella, d’Erill Castell”. Vega recorda que “la feina a la mina era crua, sobretot a l’hivern, quan havien d’anar i venir de Malpàs a peu, encara que hi hagués neu”. Quan van tancar, explica que el pare encara hi treballava, però que un dels germans ja havia marxat a la mina de Cierco.
Ben rebuts a Malpàs
Una de les famílies que va venir de lluny per treballar a Malpàs va ser la de David Villa García. Ell mateix explica que els pares venien d’Astúries i que ell ja va néixer a la Ribagorça. De fet, va arribar al món al mateix campament de les mines, ja que quan la seva família es va instal·lar aquí encara no s’havien habilitat els habitatges de Malpàs. Poc després, ja van poder anar a viure al poble i, quan ell va fer els onze anys, es van traslladar al Pont de Suert.
Villa assegura que té records molt bons d’aquells anys, ja que, a diferència de com ho van viure els seus pares, ell no va patir la duresa de les mines. Així, assegura que “vam ser molt ben rebuts al poble i, de fet, els millors amics que van fer els meus pares eren de Malpàs: de casa Espot, de casa Iglesias, de casa Janroi…”.
Recuperar el patrimoni miner
Justament, Villa és una de les persones que reclama la necessitat de recuperar i posar en valor el patrimoni miner que conserva aquest tros de país. “Es podria intentar parlar amb els propietaris dels terrenys perquè els cedeixin i crear un circuit per visitar la mina, les galeries… seria molt interessant”, assegura. Per fer-ho, però, remarca que caldria la implicació de les administracions i lamenta que “pel que sembla, no hi estan gaire disposades”.
En aquest mateix sentit, Izard constata que una de les principals dificultats és aconseguir que els propietaris dels terrenys els cedeixin. L’altre problema, afegeix, “és que és perillós, perquè hi ha uns forats i uns dipòsits al descobert i, igualment, per entrar a les mines també caldria assegurar-les molt bé”. En aquest sentit, assenyala que caldria fer-hi una inversió.
Sigui com sigui, es mostra convençut que recuperar aquest patrimoni generaria interès: “caldria muntar un bon itinerari, habilitar camins i posar cartells, perquè la gent veiés i comprengués què s’hi feia allà”. L’objectiu, conclou, seria “traspassar el pes que havia tingut la indústria en aquesta zona al turisme”.
Aquest reportatge ha estat possible gràcies a les entrevistes realitzades per Jofre Figueras i Eva Viaplana.
