Les Botigues Museu de Salàs de Pallars tenen en la persona del Sisco Farràs la seva ànima mater, ja que van néixer de la seva afició pel col·leccionisme i han anat creixent al llarg d’aquests anys. Com van ser els orígens del projecte?
La cosa es va iniciar casualment fa una trentena d’anys, quan els meus pares, que tenien una petita botiga de queviures a Salàs, es van jubilar i em van donar les prestatgeries. Les vaig col·locar en un lloc de la casa, en un garatge que tenia i, a poc a poc, em vaig adonar que era un projecte bastant inèdit a nivell de país. A la vegada, jo era professor d’institut, utilitzava alguns d’aquests objectes com a recurs didàctic i, al final, gràcies al suport que vaig tenir de l’Ajuntament de Salàs, vam crear un conveni públic-privat pel qual l’Ajuntament porta la gestió d’aquests establiments i nosaltres en fem la sessió i el manteniment.
Vau començar amb unes poques botigues i ara en teniu vuit.
Al principi es comença a les antigues escoles, on vam crear un Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç. Hi fèiem exposicions temporals i només hi havia tres comerços: un d’ultramarins, una barberia i una farmàcia. Això va ser al voltant del 2005-2006 i des d’aleshores ha anat creixent i actualment en tenim vuit, disperses al nucli antic: a la plaça n’hi ha quatre, la farmàcia, l’estanc, la barberia i una merceria-perfumeria, i en un altre indret del nucli antic, una d’ultramarins, un quiosc, una impremta, un bar i darrerament, el centre logístic dels itineraris és un antic cafè històric al mig del poble.
Tot això fa que la visita en aquests espais sigui un viatge en el temps, però un viatge a un temps que molta gent ha viscut i conegut. Aquests objectes i articles de consum quotidià fan que la gent s’identifiqui amb el que veu a les botigues?
Sí, diem sovint que hi ha dos tipus de públic o visitants, els que tenen més de 50 anys i els que en tenen menys. Amb els que tenen més de 50 juguem amb la memòria, la memòria de proximitat. És a dir, els objectes actuen com a disparadors de memòria quan una persona entra a les botigues i de cop i volta, a través de determinats objectes, evoca tota una època. El problema que tenim és que no volem caure només en la nostàlgia, perquè bandejaríem una part del públic que ens visita, que no té aquests referents, que seria el de menys de 50 anys i, sobretot, el públic escolar. Llavors per la gent jove s’ha d’utilitzar una altra estratègia, que no és la de la memòria, sinó la de l’aprenentatge: convertir les Botigues Museu en espais didàctics on a través dels objectes ensenyes la història dels seus avis, de la vida quotidiana d’aquest país.
Com viuen aquests joves l’aprenentatge, què els hi voleu transmetre en aquestes visites a un món que per a elles és desconegut i els pot sonar com a molt antic?
Realment és fascinant veure la resposta. Jo crec que la gent jove està tan acostumada a la pantalla i al món digital que l’objecte que poden manipular, tocar, té una força extraordinària. Ho tenim muntat a través de diferents nivells. Amb els més petits recreem com era un dia en la vida dels seus avis quan tenien la seva edat a partir dels objectes i els grans temes de la vida quotidiana, com pot ser l’alimentació, la higiene, l’escola, els jocs, etc. Als de l’ESO i Batxillerat, mentrestant, ho integrem dins del currículum dins del que seria la segona revolució industrial, és a dir el pas del granel a les marques.
Unes marques que per tots són conegudes i a molts ens evoquen el temps dels anuncis a la tele en blanc i negre. Això de traslladar-nos a la infantesa o a la joventut fa que s’estableixi aquest vincle emocional. Suposo que és una de les claus de l’èxit de les Botigues Museu, no?
Sí, jo moltes vegades explico una anècdota que ens passa sovint. Hi ha una agència de viatges que ens porta gent de tota Espanya, d’Andalusia, Galícia, Madrid, l’Aragó, etc. Només entrar, hi ha un element que els unifica a tots, independentment del lloc de procedència o la ideologia: el paper de vàter El elefante. Una cosa tan banal com pot ser un paper de vàter té aquesta càrrega evocadora extraordinària, perquè representa la primera vegada en què tota una generació d’espanyols van passar de fregar-se el cul amb paper de diari a fer-ho amb un paper industrial. Aquest exemple es podria generalitzar amb altres: ensenyar unes Litines, un Sidral Bragulat, un xiclet Bazoka, un Raqui per rentar la roba. Hi ha uns objectes molt humils, insignificants, efímers, que tenen una càrrega de memòria i un poder d’evocació extraordinaris.
Durant les visites, doncs, hi ha interrelació entre els mateixos visitants i es crea un clima de records compartits, oi?
Sí, és una visita on la gent participa molt sovint, perquè et diu “jo recordo aquest objecte”, un altre en diu un altre. Però potser el més emocionant de tot és quan a vegades ha vingut gent gran i et diu que hi portarà als seus nets perquè vegin com vivíem abans. I al revés també, quan ve gent molt jove i diuen “hi portaré als meus avis perquè els agradarà”.
Algunes marques encara existeixen, altres han desaparegut, i també hi ha marques o elements de consum de fabricació de proximitat. Potser ara estem amb les grans marques mundials, globals, que estan a tot arreu, però abans hi havia fabricants de sifons o de vermuts que eren molt de KM 0, això que ara es torna a portar tant.
A l’hora d’explicar el pas del granel a la marca primer parlem de les grans marques: Nestlé seria una de les pioneres a crear marca ja al segle XIX també l’Anís del Mono, que coneix tothom, però després ens interessa molt el disseny i la marca que sorgeix en petits pobles. Com bé dius, a cada poble hi havia una fàbrica de gasoses, de sifons, de lleixius, de xocolates, de galetes, etc. I ens interessa molt la part del disseny gràfic. És molt interessant veure el disseny d’aquestes marques, ja que hi ha vegades que els feia senzillament el que sabia dibuixar del poble i tenen un estil ingenu, naïf, extraordinari. Per exemple, hi ha una fàbrica a Tremp que feia un lleixiu que es deia Victoria, on es veu una mena d’àngel que ruixava de lleixiu tota la península Ibèrica, i que no sé ben bé com va passar la censura [riu]. D’alguna manera, la clau de totes les visites és el disseny gràfic amb les seves dues grans vessants, que són l’envàs, és a dir el packaging, i el cartellisme. Aquest cartellisme o aquest disseny gràfic humil, senzill, que sorgeix dels pobles i de la gent ens interessa particularment i, a més, és un disseny que no està als grans museus, perquè els grans museus només busquen les grans obres, els grans autors, les grans signatures.
Suposo que els visitants de seguida se’l fan seu. Perquè als grans museus sempre hi ha una distància amb les obres, però en canvi a les Botigues Museu és tot el contrari, la distància es converteix en proximitat, i d’alguna manera els visitants són partícips d’aquesta història que se’ls està explicant.
Sí, i a més la clau de tot el relat de les Botigues és que en un moment donat, la publicitat democratitza l’art. És a dir, que fins a final del segle XIX, l’art estava reclòs en uns espais semiprivats, sacralitzats, que eren els museus, on només hi tenien accés les classes benestants i la gent amb estudis. La publicitat fa una cosa molt important: treure l’art al carrer i convertir els carrers en museus. Jo a vegades he dit que les botigues eren els museus dels pobres, perquè quan la gent entrava rebia una quantitat d’impactes visuals extraordinària. O quan el senyor Ramon Cases guanya, l’any 1898, el concurs del cartell de l’Anís del mono, deixa de pintar pel Liceu de Barcelona o per un saló burgès i la seva obra està als carrers i les places. Per tant, la gent accedeix a l’art potser amb un to menor, més rebaixat, a través de la publicitat, i aquesta és crec la clau de l’èxit possiblement d’aquests espais museístics.
Quina època abasten? Quin seria l’objecte més antic i quin el més nou?
Cent anys. És a dir, l’eclosió de la publicitat comercial s’inicia a la dècada dels 70 del segle XIX, ja que, si ens hi fixem, moltes marques daten de llavors. Pel que fa al final, arribem fins a les acaballes del franquisme, ja que és un canvi d’època, és la irrupció d’un nou model de publicitat a través sobretot de la televisió, de noves estratègies publicitàries, quan el cartell entra en decadència substituït pel pòster. Fins i tot, hi ha un element molt significatiu que és el codi de barres, que ens marca un abans i un després. També un altre tipus d’establiments, com poden ser els grans supermercats, les grans superfícies, la desaparició del petit comerç… A vegades, però, amb alguns determinats productes creem una seqüència de la seva evolució i arribem fins a l’actualitat. Aquest és un exercici que a vegades fem amb la gent jove: els posem deu envasos d’un mateix producte barrejats i ells ho han d’ordenar del més antic al més modern, a partir dels dissenys, dels suports, dels preus, etc.
Per tant, possiblement, les escoles de disseny tindrien molt a aprendre a les Botigues Museu, no?
Sí, hem anat a fer algunes xerrades explicant una mica la història del disseny gràfic. A vegades també han vingut aquí escoles de disseny i el que fem és, amb deu cartells representatius dels diferents estils artificis, acompanyats també dels envasos, explicar l’evolució de tot el disseny gràfic des del Modernisme, el període de transició, el Noucentisme, les Avantguardes, la Guerra Civil, el retrocés del Franquisme i l’americanització de la publicitat. Creem un relat a partir dels productes.
El fet que professionalment t’hagis dedicat durant tants anys al món de l’educació suposo que és clau a l’hora de crear aquest discurs i, sobretot de cara a la gent jove i els estudiants, aportar aquesta vessant pedagògica al museu.
A vegades fins i tot crec que pequem d’un excés de didactisme, sobretot amb la gent gran, perquè a cada establiment intentem explicar el pas d’un món tradicional, preindustrial, artesanal, al món modern i industrial. A la farmàcia fem de l’apotecari al farmacèutic; a la barberia, de la navalla a la Gillette; a la merceria, de la cotilla al sostenidor; a la botiga de queviures, del granel a la marca; al quiosc, del TBO al còmic; a la impremta, de Guttemberg a Bill Gates; de la taverna al bar… Jo no em considero un col·leccionista d’aquells de llibreteta, de tinc o no tinc, sinó que el que m’agrada és que l’objecte parli i pugui ensenyar.
Suposo que una de les preguntes que es fa tothom és d’on han sortit tants objectes?
I els que no es veuen! Jo a vegades també em faig aquesta pregunta, és com una mena de bogeria [riu]. Primer, perquè és un tema que t’agrada, t’apassiona, si no no t’hi dediques, això és clau. Després, s’ha de tenir en compte que tot ha sortit de la butxaca, tot això val diners, per tant, hi ha els estalvis de mitja vida posats allà. I després, temps, dedicació i a partir d’aquí entres en una mena de secta on tens contactes de gent que ja saben que fas això, et truquen, etc. I darrerament, evidentment, a través d’internet, però també voltant moltes fires, brocanters… Ara no tant, però al principi sí. I també hi ha algun donatiu. Sigui com sigui, és cert que a vegades jo mateix em faig creus de veure d’on he tret tant material.
Quina relació s’estableix entre les Botigues Museu i el poble de Salàs?
És una pregunta interessant que m’he fet moltes vegades. Des del punt de vista físic o material, jo crec que ha repercutit positivament en la vida del poble, és a dir, el nucli històric s’ha rehabilitat d’alguna manera i crec que les botigues hi han ajudat. També crec que hi ha una repercussió a nivell econòmica, gràcies a la gent que ve a fer les visites i després va a dinar als restaurants, aprofitant la rica gastronomia que hi ha al poble. Des del punt de vista humà, i els que som de poble ho sabem, hi ha gent per a tot: hi ha gent que et dona suport, altres que pensen que tanta gent li sembla un destorb… Però crec que, en conjunt, hi ha una excel·lent acceptació perquè s’ha vist que les Botigues són un reclam que dona a conèixer el poble, encara que no es tracta d’un museu que juga amb la identitat. Ara està molt de moda en la museologia el tema de les identitats. Jo a vegades dic que aquest és un museu ‘sebastopolià’, que podria estar igual a Salàs que a Sebastopol o a Almendralejo. Per què? Perquè tots els elements amb què juguem són comuns amb un territori concret.
Podríem dir que és un museu local d’allò més universal?
Ni més ni menys. La ubicació és local, però d’alguna manera el discurs intenta anar més enllà del local. Per tant, surt una mica del que podrien ser aquests museus més etnogràfics que el que fan és recollir col·leccions d’un determinat territori. Aquí hi ha cartells que podrien estar arreu del món.
El que està clar és que amb les Botigues Museu heu demostrat que la cultura és capaç de dinamitzar un territori.
Sense planificació ni cap mena de pretensió, jo crec que sí. I tens raó, dinamitzar un territori sobretot al lloc on estem, al territori on estem, aquí al Pirineu, a través de la cultura, no és per res, però té mèrit.
Per tant, s’ha passat d’aquell Salàs de la fira, aquella fira tan important, a un Salàs del comerç.
La fira, no obstant sí que continua sent l’element realment identitari del poble. El segon cap de setmana de novembre se celebra una fira de rememoració i allà sí que tothom se la sent seva. Cada poble ha de buscar aquells elements singulars que té, i Salàs en té dos encara de potents: la petjada arquitectònica que han deixat les fires, en la forma de les eres, de la configuració del poble, i aquest element nou que serien les Botigues Museu.
Aquesta entrevista es va emetre originàriament al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV. Podeu recuperar-la en aquest enllaç.