Per imperatiu legal, el rètol pintat a la façana era el de «Café España», però la gent en deia Cafè de cal Tresonito (amb la primera o pronunciada u). Aquest nom, certament molt viu i general, al meu parer era injust perquè jo penso que hauria hagut de dir-se’n Cafè de ca la Nati (la Nati era la dona del Ton del Tresonito i l’ànima i l’escarràs silenciós d’aquell cafè).
Corria el mes de juny de 1963 i jo acabava d’aprovar la revàlida de quart. M’havia quedat sense els companys d’estudis, que eren més grans que no pas jo i uns ja se n’havien anat a Lleida i, uns altres, a Barcelona. A casa teníem sastreria i, el dia 15 de juny, em van lligar el dit anul·lar de la mà dreta i vaig començar a picar plastrons, buates, colls i solapes, assegut en un tamboret de bova sense respatller, i aviat començaria a fer pantalons de vellut, de blau de mecànic, de llana, etc., hores i hores. Per imperatiu del cànon de l’època, aquell any 1963 “es portaven els estams, el moher, el canemàs i l’alpaca; els dibuixos petits anaven desplaçant els quadres i pel que fa als colors els marrons lleugerament verdosos estava previst que guanyessin terreny en les jaquetes, encara que, pel que fa als vestits, el blau marí estava destinat a substituir el gris marengo que ja estava molt vist, encara que quan es tractés d’una combinació, l’americana negra de franel·la amb el pantaló gris continuaria tallant el bacallà…” Com es pot veure, tenia davant meu un temps d’espera i d’aprenentatge interessantíssim, però més llarg del que em podia imaginar i del que en aquell moment hauria desitjat.
Els dissabtes a la nit anava al cafè del cine i algun dia feia una partida de cartes amb els pocs companys que s’havien quedat al poble. Algun diumenge al matí —molt pocs— anàvem a fer el vermut al bar de la Nati. Era un local espaiós, entranyable, però sense gent, resultava una mica fantasmagòric. Als matins festius feia olor d’aperitiu amb olives, al migdia, de cafè torrefacte, i al vespre de solitud i tristesa, que era l’olor que predominava a l’ambient d’aquells dies. Havia marxat tanta gent i tants companys de Nargó en poc temps!
Algun diumenge al matí —molt pocs— anàvem a fer el vermut al bar de la Nati. Era un local espaiós, entranyable, però sense gent, resultava una mica fantasmagòric.
Entrant al cafè per la Carretera Nova, a mà esquerra hi havia un autèntic museu de trofeus del C. F. Nargó, dipositats sobre una gran nevera blanca amb diversos compartiments; a continuació venia un taulell de fusta cobert a la part superior amb una peça de marbre blanc, sobre la qual hi havia una gran cafetera «Gaggia» i, darrere el taulell, destacaven unes prestatgeries pintades de color verd fosc, curulles de copes de vermut i de licor, amb aquelles inconfusibles ratlletes vermelles a mitja alçada (quantes vegades n’he buscat per Barcelona, sense trobar-ne, amb el desig de recuperar el sabor perdut d’aquells vermuts!) i atapeïdes d’ampolles de begudes diverses, que arribaven fins a la raconada. A la banda dreta, a l’hivern hi havia una estufa de llenya i, a continuació, un magnífic billar, amb els seus tacs i el seu caseller per a anotar-hi les caramboles, en el qual algun dia fèiem una partida. Al fons de tot, unes grans portalades, també verdes, donaven pas al que havia estat l’esplendorosa sala del ball, que un dia havia enlluernat i fet emocionar la Mercè Rodoreda i en la qual tantíssimes parelles s’havien mirat, havien parlat, havien ballat, s’havien conegut, s’havien enamorat o, més simplement, hi havien viscut tardes i vetllades inoblidables. Aquella sala, però, aleshores era el símbol vivent del Nargó de després del pantà: havia quedat de cop i volta buida, abandonada, desèrtica, ja quasi ofegada sota tones de solitud i tristesa.
Un dia que fèiem una d’aquelles partides al billar se’ns va acostar la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó. «No us veuríeu amb cor de fer ball?»
Nosaltres érem molt joves. Com més endavant diria un joglar, “No en sabíem més, no teníem ni quinze anys, no havíem tingut prou temps per aprendre’n, tot just despertàvem del son dels infants…” Nosaltres érem molt joves i al principi ens ho vam prendre com si ens gastés una broma. “Fer ball? Però quin disbarat, Nati!” Això no obstant, ella hi va insistir uns quants dies. «Vosaltres llogueu músics i jo us ajudaré en el que calgui.»
Es va escaure que a la comarca encara hi quedava un bon estol d’acordionistes, la majoria amb l’acordió penjat a les antostes. L’Esteve de Gavarra, Lo Fiter de Canelles, Lo Bartolo de les Masies, lo Corder d’Organyà, lo Jaumet de la Rossa i lo baster d’Oliana, lo Benet Espluga de Peramola, lo Jaume Gasset d’Artesa… A nosaltres ens feia molt respecte emprendre una aventura com aquella. El poble havia quedat apagat com un foc quan ja se n’ha cremat tota la llenya i sota la cendra només hi queda el caliu de les brases. Nosaltres tot just sortíem de la clasca de l’ou. Alguna gent ens deia que ens ho traguéssim del cap, que ens estavellaríem. Tan sols la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó i una astúcia de guineu, tenia una fe cega en el projecte i no parava d’animar-nos cada vegada que provàvem d’enfilar alguna carambola al seu billar.
Tan sols la Nati, amb el seu davantalet blanc i el seu caminar prudent, silenciós, una mica de moixó i una astúcia de guineu, tenia una fe cega en el projecte i no parava d’animar-nos cada vegada que provàvem d’enfilar alguna carambola al seu billar.
Tant i tant hi va insistir que, un diumenge d’aquells, el so planyívol de l’acordió de l’Esteve de Gavarra va tornar a solcar l’aire d’una tarda grisa de diumenge que, de cop i volta, es va il·luminar i vestir de sons i colors. Era tan sols un acordió, amb el seu bombo, els seus platerets i la rialla de satisfacció d’un músic ressuscitat que, pel simple fet de poder tornar a tocar, li travessava la fesomia de galta a galta. Tindria èxit? Respondria la poca gent que quedava al poble?
Tan sols era un acordió, certament, però amb la màgia i l’encís de la seva música no va trigar a convertir-se en la versió pirinenca del flautista d’Hamelin. La gent del poble va respondre, però a més a més n’hi va acudir de molts pobles del voltant. En acabar el ball, al cafè de la Nati ja hi havia tornat la música, la llum, la vida, el soroll de les copes, l’olor de les anxoves, de les olives farcides, de les cloïsses, dels vermuts…
El més difícil —arrencar— ja s’havia fet, però aviat sorgirien problemes. Uns problemes que semblaven insalvables. I una vegada més va ser la Nati qui ens va ajudar a resoldre’ls. Però d’aquests problemes i de la manera com ens en vam sortir ja en parlaré el dia que ve.