Fa set anys, el Miquel Utge i la Carol Balasch van tornar de Xangai, la ciutat on havien estat vivint els darrers anys de la seva vida, amb tres tresors: els dos fills que havien tingut allà i un carregament de la tela que ha marcat els darrers anys de la seva vida, el tubu. En tornar del gegant asiàtic es van establir a Sort, on van posar en marxa l’empresa d’artesania que els ha permès viure fins ara, venent bosses, complements i altres peces de roba, Ottaia.
Els orígens d’aquest obrador i botiga de roba artesana del Pallars Sobirà, doncs, es troben a Xangai, concretament en un mercat que l’especulació urbanística va fer desaparèixer fa uns anys. “Un dia, passejant per aquest mercat vam trobar una tela que ens va enamorar, perquè estava feta a mà, per la qualitat del color que tenia… El cas és que ens vam interessar per ella i vam descobrir que es deia tubu i que era tradicional del nord de Xangai però que s’havia deixat de fer el 1959″, relata Utge. Fruit d’aquell amor a primera vista van començar un estudi que els va dur a recórrer durant quatre anys, “poble per poble, casa per casa, la part nord de la província de Xangai a la recerca d’aquestes teles”.
Tots dos treballaven entre setmana a Xangai i la recerca sobre aquesta tela els va servir d’excusa “per fugir de la contaminació de la ciutat i sortir els caps de setmana amb els nens”. Gràcies a aquelles expedicions van poder anar fent aprovisionament de tela, que és la que després van portar cap al Pallars.
Una tela que és única, perquè, com dèiem, l’any 1959 es va deixar de produir. Però, per què es va deixar de fer? Utge explica que aquestes eren unes teles que elaboraven els pagesos i pageses: “plantaven cotó al seu hort, el recollien, el tintaven, el teixien i feien roba per a ús domèstic, normalment estovalles, farcells o un tipus de jaqueta típic de la zona meridional de la Xina que el Partit Comunista es va apropiar com a símbol d’identificació propi, i que podia ser blava o grisa”. Aquesta apropiació per part del Partit Comunista, prossegueix Utge, va fer que “si et feies una jaqueta així, el mínim que et podia passar era que anessis a la presó”.
Així doncs, amb l’arribada de la Revolució Cultural a la zona i l’auge del Partit Comunista, “si et veien amb aquesta tela, tenies problemes”. De fet, explica que “tubu és una manera molt despectiva de referir-se a la roba del camperol, justament perquè la gent no la volgués fer servir, i és per això que va caure en l’oblit”.
Un oblit que va ser força efectiu i que ara ells intenten revertir amb les seves peces. De fet, els agrada dir que donen “una segona oportunitat” a les teles. Algunes portaven 60 anys tancades en un armari, en forma de jaqueta, per exemple, i ells, a banda de rentar la tela, han fet una feina total de recuperació del teixit que ha permès convertir aquella antiga jaqueta empolsada en un armari del nord de Xangai en una bossa de mà exposada en un aparador de Sort.
Tot i que no són els únics que treballen amb aquesta tela fora de la Xina, ja que han trobat algun lloc a Londres on també la fan servir, sí que possiblement són dels últims que ho podran fer, pel fet que des de l’any 1959 no se n’ha fet més. “A la Xina, alguns comerciants i magatzems van fer un acopi important i en tenen, però a part del que ja hi ha, no se’n pot trobar més”, remarca Utge. Un fet, doncs, que confereix un caràcter encara més únic a aquestes peces.
De fet, les peces no són úniques només per aquest motiu: “una altra de les característiques és que cada tela és diferent, tots els rotllos que tenim són diferents, i això fa que cada bossa que fem sigui única, ja que mai repetim la mateixa combinació de teixits”. Aquesta, de fet, és la filosofia que volen impregnar a les seves peces. Una filosofia de feina molt diferent a la que tenia la Carol abans de venir al Pallars. Ella és dissenyadora de moda i feia quinze anys que treballava en una empresa del que es coneix com a ‘fast fashion’, “amb objectius molt bèsties, on tot anava molt ràpid i era molt estressant”. Tot i que va ser una etapa laboral on admet que va aprendre molt, tenia clar que volia canviar de vida i trobar “alguna cosa més tranquil·la, que ens sortís de dins, que ens ressonés, que anés més d’acord amb el canvi de vida que havíem tingut amb el Miquel en formar una família”.
D’aquell ‘fast fashion’, doncs, va passar a fer peces úniques; i de viure en una ciutat de 50 milions d’habitants a fer-ho en un poble de poc més de 2.000. Si bé és cert que la feina actual també té aspectes menys positius, ja que ells dos ho han de fer tot -també algunes parts menys agraïdes, com la comptabilitat-, admet que la satisfacció que els dona no té preu: “aquí tot està molt pensat i cuidat, fem els productes un per un, són únics, gairebé pensem un producte per a una persona. Al final ho toquem tot i quan ho posem a l’aparador per vendre no deixa de tenir una part nostra, i això a mi em dona molta satisfacció”, apunta Balasch.
Tot i que van començar fent bosses de mà, i això és el que més els identifica, amb el pas dels anys han anat fent altres peces, com ara moneders, targeters, fundes d’ulleres, de mòbil, necessers i, fins i tot, encàrrecs a mida que els ha fet algun client. A més, com que una de les seves normes és que no es pot tirar cap peça de tela -només faltaria, tenint en compte la seva escassedat!-, han anat adaptant els retalls que els sobren de les peces principals per fer peces complementàries. Així, l’última adaptació els ha permès fer unes estovalles individuals de taula.
Més enllà del tubu, però, els darrers anys també han començat a treballar altres teixits i a fer peces de roba, com ara jerseis, pantalons, tops o camises. Facin el que facin, però, Balasch deixa clar que “sempre hem tingut molt clar que tot allò que dissenyem i cosim són coses que nosaltres faríem servir, que li veiem una utilitat”. Així, explica que “sempre fem una mostra i la portem nosaltres primer per veure si funciona o si s’ha de canviar, és a dir que no fem coses perquè sí o perquè estan de moda”.
Canviar Xangai per Sort
Pel que fa al canvi de Xangai per Sort, tots dos asseguren que ha estat molt positiu. Utge explica que “a Xangai hi havia molta contaminació, vam començar a notar que no teníem bona salut i vam decidir canviar d’aires”. I per què van aterrar a Sort? “Perquè jo tinc un germà que treballa per aquí, jo havia treballat molts anys de cuiner i el primer any em van oferir feina d’això. Com que aquí teníem casa, família, feina, aire pur i bones relacions veïnals, ens hi vam quedar, ara ja hi portem 7 anys i serà difícil que ens en facin moure”, respon.
Sí que és cert que, al principi es van plantejar tornar cada dos anys a la Xina, bàsicament perquè mantenen relació amb algunes de les famílies que els van vendre les teles. De fet, als dos anys de viure a Sort van fer un viatge a Xangai, però després la pandèmia no els ha permès viatjar més. Tot i això, “una cosa que tenim pendent amb els nostres fills és tornar a Xangai perquè coneguin la seva ciutat, ja que els dos van néixer allà”, apunta Utge.
En tot cas, els avantatges de canviar Xangai per Sort assegura que són infinits: “tens bona connexió a internet gairebé a tot arreu, tens molta tranquil·litat i les relacions humanes són molt més personals del que poden ser-ho en una ciutat com Xangai, amb pràcticament els mateixos habitants que tota la península Ibèrica”. Ara bé, al principi admet que es van haver d’acostumar al fet que aquí les botigues no estan obertes les 24 hores del dia, de dilluns a diumenge: “allà necessitaves alguna cosa i sorties al carrer a buscar-la, sense plantejar-te ni quin dia de la setmana era ni quina hora era, perquè estava tot obert; llavors quan arribes aquí sí que notes aquesta mancança i has d’acostumar-te que potser fins la setmana que ve no t’arribarà el que vols, però està clar que això és un mal menor”.
Pel que fa a l’acollida al Pallars, Balasch assegura que ha estat molt bona i, de fet, deixa clar que “la gent que realment ens fa tirar endavant el negoci i ens dona feina és la de la zona, la de Sort o del Pallars que ens coneix, valora la nostra feina i pensa en nosaltres quan ha de fer un regal o es vol comprar una peça”. En aquest sentit, es mostra molt agraïda a la gent del territori “perquè ens hem sentit molt acollits i veiem que ens tenen sempre en compte”. En part per retornar això que els ha donat el Pallars, han decidit batejar cadascuna de les seves bosses amb noms de pobles del Sobirà. Així, qui ho vulgui es pot comprar una bossa Farrera, Bresui, Aidí, Tor, Surp, Ainet o Buseu.
* Aquest reportatge s’ha escrit gràcies a les entrevistes realitzades als protagonistes per part de Jofre Figueras i Eva Viaplana.
