Corrien temps de canvis i d’esperances. El rei, intervencionista i admirador del fascio («Éste és mi Mussolini» havia dit, significativament i ple d’orgull, a Víctor Manuel III, en presentar-li l’any 1923 el seu aleshores admirat Primo de Rivera), havia fugit per la porta del darrere mentre una multitud clamava pel seu cap a la Porta del Sol; allà, a Madrid, s’havia proclamat la Segona República; a Catalunya, la Generalitat recuperava algunes de les seves funcions i competències històriques, i, a casa nostra, al Pirineu, els antics raiers penjaven les eines per sempre més, perquè les carreteres i els camions ja hi arribaven i els havien deixat sense feina…
Nargó, amb una nòmina de raiers que abastava la majoria de cases del poble, degué rebre una sotragada impressionant, estabornidora. Probablement per a mitigar aquella hecatombe social i econòmica, la Generalitat i el municipi van fer construir una séquia destinada a portar aigua per a regar el secà de la població. La séquia agafava aigua del riu de Sallent, a l’altura de Santa Eulària, i, per Pujol Ferrer, la feia arribar als cultius de la població que no gaudien de la benedicció hídrica del Segre. Però aquell reg tenia un problema. Als mesos que més secada hi havia, quan més falta feia, l’aigua s’escurçava i gairebé s’eixugava, de tal manera que el reg es quedava pràcticament sense aigua. Aquest fet va originar un motarrot (*) a la comarca que, malgrat ser molt popular i no mancat d’un cert sentit de l’humor, als nargonins no ens agradava gaire, perquè era una realitat que ens feia mal, ens dolia.
El drama s’aguditzà molt més als anys seixanta, quan el pantà va ofegar les esponeroses hortes de Segre, les úniques terres de reg real que hi havia al poble. Noms carregats de records de supervivència i d’emocions, com les Pórques, lo Palleret, los Arenys o l’Ansola, van passar en un obrir i tancar de comportes, a engruixir el llistat d’esqueles toponímiques inscrites als arxius de l’oblit. Una ombra de pessimisme i de tristesa es va ficar per sota les portes de les cases i acabà arribant al cor de la gent. En poc temps la població caigué en picat. De prop de mil tres-cents habitants que tenia Nargó durant les obres de construcció del pantà es va passar a poc més de quatre-cents. Sense l’ancestral recurs del rai ni del treball a les obres, molta gent nascuda i llargament arrelada al poble en va haver de marxar. Van ser dies de comiats i compungiments.
Aleshores l’Ajuntament va decidir actuar. Es va haver de moure el cel, la terra i l’infern de les influències per aconseguir un reg que bombés aigua del pantà i, també, per a obtenir permís per a treure’n. Al final, però, s’aconseguí. Més endavant, es va aconseguir també la gratuïtat de l’energia que es requeria per a pujar l’aigua. Vist des de fora, hauria semblat que tot anava bé… Però, ai, las! Una vegada més, hi havia un problema. Quan el pantà baixa molt, és a dir, quan hi ha molta secada i més falta fa l’aigua, la bomba extractora no hi arriba i aleshores els regants es veuen obligats a fer una séquia per canalitzar el cabal del riu. Aquesta séquia costa molt cara i als regants es veu que ja no els compensa regar. Els dos darrers anys ni tan sols s’han posat en funcionament els motors ni s’han netejat les séquies i la sensació d’abandó i de derrota sembla haver-se apoderat de nou de l’ambient. Així, quan passem per la carretera, a l’estiu podem gaudir de la verdor ufanosa i fresquívola, neta, de les poblacions dels voltants, mentre veiem com Nargó es mustia, s’eixarreeix i acaba rostint-se com un rostoll polsegós sota la duresa inclement d’un sol implacable…
Potser l’escriptor i amic Josep Espunyes, en properes edicions del seu tan celebrat llibre, es veurà obligat a escriure en plural la paraula reg al nostre motarrot més famós: Reg(s) sense aigua.
(*) Veg. Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes. Josep Espunyes, Ed. Salòria. La Seu d’Urgell, 2011.